Anna Sàez Mateu (la Granja d’Escarp, 1969) és escriptora i periodista. Actualment, dirigeix el diari Segre i acaba de publicar L’enverinadora (Pòrtic), llibre on narra, des d’una mirada molt personal els crims que van tenir lloc al seu poble els anys trenta. Dolors Coït, de vint-i-un anys, va ser detinguda per haver enverinat el marit, la sogra, els cunyats i un nebot de mesos. La periodista parteix del fet que la casa on van morir tres d’aquestes persones és la mateixa on ella va créixer. El llibre és una barreja de memòries, periodisme, recreació històrica i una capbussada a les hemeroteques de l’època.
Què té aquest cas que, tantes dècades després, encara desperta interès?
Aquesta és la pregunta del milió. Evidentment, cinc morts són moltes morts i no les menystinc, però resulta sorprenent l’extraordinària repercussió mediàtica del cas tenint en compte que no hi havia intriga, perquè Dolors Coït va ser la sospitosa abans i tot que expirés l’última víctima. Suposo que el fet que l’autora confessa dels crims fos una noieta de vint-i-un anys que brodava i era molt dolça resultava (i resulta) pertorbador. És la tesi d’Eugenio Trias a Lo bello y lo siniestro..
Els enverinaments també van aixecar molta expectació a tota Espanya durant els anys trenta. Al teu llibre mostres diverses notícies de la premsa de Madrid. És sorprenent aquest desplegament.
Una expectació màxima. Van ser el que ara en diríem uns crims molt mediàtics. Quan els periodistes vinguts de Barcelona i Madrid arriben al poble, tot just s’ha constituït la comissió judicial que investiga els fets. Documenten la mort del nebot de mesos (la cinquena víctima), les detencions, l’intent de linxament… I el que encara resulta més sorprenent és que s’instal·len a la Granja d’Escarp i envien una crònica diària durant setmanes. Això, amb la perspectiva del temps, a mi m’ha permès mirar pel retrovisor i veure com era el meu poble fa noranta anys, o almenys, com el veien aquells periodistes urbanites.
I què deien del poble?
El conjunt de cròniques conformen un fresc molt interessant del món rural a les acaballes de la República. Els periodistes, majoritàriament progressistes, estan entusiasmats amb els avenços que s’han consolidat: s’ha inaugurat un pont que creua el riu Segre, s’ha fet una carretera nova. En diversos textos es diu que és un poble sense rics ni pobres. Tenen una mirada una mica naïf, gairebé ingènua.
Fas un relat personal dels fets, perquè la teva casa familiar, la d’infantesa, és la mateixa on van viure alguns dels morts. S’aconsegueix viure-hi sense pensar en aquest passat?
De manera totalment deliberada em converteixo en protagonista d’uns fets que van succeir fa noranta anys. Les connexions entre el present i el passat penso que contribueixen a donar força al relat. He fluctuat entre la crònica periodística i l’autoficció. Efectivament, a la casa on vaig créixer i on encara viuen els meus pares es va produir un triple crim i això va ser impactant de descobrir-ho, però mai no ens ha pesat. El fet que aquest triple crim hagués sigut abans de la guerra, abans del naixement dels meus pares, feia que ho sentíssim prou llunyà.
A la Granja d’Escarp encara és viva la memòria d’aquest crim o només és a les converses dels veïns quan algun periodista torna a posar-hi la mirada?
Cada cop se’n parla menys, o se’n parlava menys, fins ara. Però és un tema que encara cou. Hi havia una certa tensió quan va saber-se que estava escrivint un llibre sobre l’enverinadora, però els que ja l’han llegit l’han trobat respectuós i no s’han sentit ofesos. Els més grans sempre han viscut aquesta història com una màcula col·lectiva. Des de la meva perspectiva, costa d’entendre aquest sentiment de culpa comunitari, però suposo que hi ha situacions que només es poden entendre si es viuen i en el context que passen.
Confesses que la teva mare tenia dubtes de la conveniència d’escriure aquest llibre.
M’ho va suplicar, més que no pas suggerir. Ella sap millor que jo, perquè té més anys, que és un tema difícil per al poble i patia per si algú s’enfadava. Quan li vaig portar el llibre estava anguniosa, però després de llegir-lo s’ha quedat més tranquil·la.
Què t’ha fet escriure’l?
Feia molts anys que volia escriure aquesta història però, a la vegada, em feia respecte enfrontar-m’hi. Sabia que era un tema delicat i tampoc no volia fer una crònica negra i prou. Els crims ja estan molt documentats i no hagués aportat res de nou. Jo volia anar més enllà, intentar saber qui era aquesta dona que va matar tota una família i per què aquests fets van tenir una repercussió tan bèstia, fins i tot anava gent pels pobles explicant-ho com un romanço, com una auca. Un dia em vaig adonar que si aquest llibre el feia algú altre em sabria greu, perquè sentia molt meu el tema.
Has descobert res de nou, encara que sigui en l’àmbit personal, sobre aquest crim, a l’hora d’escriure el llibre?
Moltes coses! La que més m’ha impactat, i l’he sabut quan ja s’havia publicat el llibre, és saber que el primer habitatge que va ocupar la família del meu pare quan es va establir a la Granja d’Escarp procedent de Mazarrón (Múrcia) era propietat de Constantino Castelló, el marit de l’enverinadora. Bé, en aquell moment ja no era seu, perquè ell feia deu anys que era mort, però encara es coneixia com el cobert de Constantino. Des del punt de vista del relat dels fets també he pogut endreçar una mica tots els noms i les dates. Tenir amigues arxiveres és un luxe.
Al llibre dius que l’assassina es va sentir realment lliure quan va entrar a la presó.
S’ha de posar en context. Als anys trenta (i als anys vint, i als anys quaranta…) la vida d’una dona en l’àmbit rural era molt dura. Havia d’encarregar-se de la neteja, de la criança, anar al camp, atendre el bestiar que hi havia a totes les cases, i tot això en un moment en què l’aigua s’havia d’anar a buscar al riu amb un càntir al cap, no hi havia calefacció i es fregava de genolls.
Cert…
Quan aquesta noia arriba a la presó i li donen tot fet, li sembla que està de vacances. En un primer moment té por que l’executin, però quan se sent segura, gaudeix de la situació sense remordiments, almenys aparentment. El director de la presó reconeix que al principi la vigilen perquè no s’autolesioni, però de seguida s’adonen que ella no en té cap intenció, que menja i dorm bé.
Foto de Toni Prim (Grup 62).
Entenc que, d’alguna manera, l’assassina es va sentir còmoda amb l’atenció mediàtica rebuda…
Ella no va tenir els quinze minuts de glòria d’Andy Warhol, ella en va tenir quinze mesos! I sí, estava encantada amb l’atenció rebuda. De fet a la presó es transforma de manera molt visible. I un any després de la detenció, quan se celebra el primer judici, apareix com una diva de Hollywood. S’ha tret el mocador del cap, s’ha depilat les celles, s’ha fet la permanent. Fins i tot signa autògrafs des de la presó!
L’assassina diu en diverses ocasions que ella no volia matar les seves víctimes, sinó només que emmalaltissin. Te la creus?
Diu moltes coses i tot sovint contradictòries. Si donem per bo que només volia que emmalaltissin, per què va seguir enverinant quan ja sabia les conseqüències de fer-ho perquè havia enterrat la sogra i el marit? Costa de creure, la veritat.
Creus que el motiu dels crims era econòmic o hi havia algun trastorn en la protagonista?
No tinc manera de saber si patia algun trastorn, però els pèrits van testificar al judici (als judicis, de fet) que era una persona amb una intel·ligència normal, encara que poc desenvolupada per la poca cultura, i que era conscient dels seus actes. No hi va haver un únic motiu, penso. A la sogra la va enverinar poques hores després de saber que volia desnonar de casa la parella perquè no es portaven bé. A Constantino, el seu marit, el va enverinar quan ell li amaga els diners perquè considera que gasta massa. La família de la cunyada va ser enverinada després que li exigissin el pagament de mil pessetes en concepte de dot, de la legítima que li corresponia.
Al llibre parles del paper de la mare de la protagonista, que va ser condemnada com a còmplice. Diries que va ser condemnada per pressió social?
Pilar Vallès, la mare de l’enverinadora, em sembla un personatge fascinant. És ella qui denuncia la seva filla quan li confessa els crims, però si fem cas a les cròniques periodístiques no la podia veure ningú. Segurament era una dona de caràcter, al judici s’encara amb el públic i els diu que junts són molt valents però que un a un no li dirien res perquè són uns covards. Manté una actitud desafiant i no s’estalvia retrets cap a la filla. Diu que és una bruixa, que se l’hauria de cremar.
Estava realment enfadada…
Aquesta dona va ser condemnada a 74 anys de presó com a còmplice dels crims, però l’única prova incriminatòria és la declaració de la filla, que s’enfada amb ella perquè no li envia roba i menjar a la presó i li diu al jutge que tot va ser idea de sa mare. Dolors Coït, l’enverinadora, se’n desdiu i al judici insisteix que sa mare és innocent. La premsa dona per fet que serà exculpada, encara que troben que té aspecte de sospitosa. I la condemnen. Malgrat tot, mare i filla sempre van mantenir una bona relació. I això em sembla desconcertant.
Una relació ben curiosa…
Només cal llegir Pedra de tartera, de Maria Barbal, per entendre que les relacions familiars a principis del segle XX eren més fredes i, si calia, s’enviava un filla o filla lluny per treure una boca de casa. La imatge és prou gràfica. No tenien els nostres referents cinematogràfics, sobretot, i literaris. La mare es mostra implacable amb Dolors, com si no conegués la compassió. Però penso que és pura supervivència. Els fets de la noia els acabaran passant factura a la resta de familiars, com efectivament va passar, i van haver d’anar-se’n del poble. Dolors també es mostra del tot insensible quan proposa la mare que es declari culpable ella perquè és vella (recordem que tenia 49 anys) i fins i tot la intenta matar per carregar-li els morts, literalment.
Tornem a la premsa de l’època. Algun mitjà va parlar de la infantesa de l’assassina, per exemple?
Sí, gairebé tots els mitjans, especialment els que tenien enviats al poble. Es va fer un seguiment del tot exhaustiu. Sabem que no va anar a escola, que als tretze anys se’n va anar a servir… ara ens pot semblar una infància de novel·la de Dickens, però era la realitat de pràcticament totes les persones de la seva generació i la posterior, la de la postguerra. Els meus pares tampoc no van poder anar a escola i van començar a treballar quan eren molt petits.
Quina és la línia que separa el periodisme de l’espectacle? Ho pregunto per l’augment de continguts, sobretot audiovisuals, sobre crònica negra, que incomoda sovint els familiars de les víctimes.
Es fa difícil de dir. El respecte, potser. La professionalitat. S’han fet productes de gran qualitat, penso en la sèrie Tor, de Carles Porta, per exemple.
Has trobat molta diferència entre la manera com es tracta ara la crònica negra a com ho feien els anys trenta?
M’ho he passat molt bé amb la recerca a l’hemeroteca. En algunes coses hem evolucionat per a bé, no cal dir-ho. Et quedes de pedra llegint que els periodistes diuen que els ha fet de guia el tonto del pueblo i li posen nom! O el menyspreu amb què tracten la mare de l’enverinadora. Però en d’altres la sorpresa ha estat molt grata. Les fotos, per exemple. Són d’una qualitat excepcional. Són modernes. Com passa ara, hi ha cròniques amb voluntat estilística que encara es llegeixen bé i d’altres molt barroeres.
Interessant…
Un dels periodistes que va seguir més de prop el cas (i dels pocs que signava) va ser Gabriel Trillas Blázquez, que pocs mesos després de traslladar-se a la Granja d’Escarp com a corresponsal de Crónica i d’entrevistar l’enverinadora des de la presó de Lleida entrevistaria Federico García Lorca i Margarida Xirgu, que acabaven d’estrenar a Barcelona Doña Rosita la soltera.
