Sota el títol Filosofia salvatge, Sembra Llibres ens ofereix un recull d’articles de Xisca Homar, publicats al diari Ara Balears. La primera reacció que provoca el llibre, abans fins i tot d’obrir-lo, és una certa perplexitat pel seu nom. El concepte de «filosofia salvatge» sembla jugar amb una tensió intrínseca: pot la filosofia, tradicionalment associada a la reflexió serena i a la recerca de la veritat, ser salvatge? Aquesta pregunta planteja una dicotomia aparent: o bé ens trobem davant d’una mena de filosofia lliure de constriccions i lligams, o bé davant d’un intent deliberat de subvertir les convencions del pensament racional i ordenat.
Segons la breu descripció editorial, el terme «salvatge» apunta cap a una voluntat de transgressió per part de l’autora, una esmena a la totalitat del pensament establert. Aquesta perspectiva, tanmateix, no és del tot inèdita en el panorama contemporani. Cada dia guanya més força una visió de la filosofia com a eina de crítica radical, sovint lligada a moviments de resistència política i social, un bastió per a l’antisistema. Si bé aquest enfocament pot resultar atractiu per a certs sectors, em qüestione si realment aquest és el lloc natural de la filosofia.
Xisca Homar.
És a dir, potser la filosofia no hauria de reduir-se a una eina de lluita ideològica, ja que el seu propòsit originari era més profund i ampli: cercar respostes a les grans preguntes de l’existència. En reduir-la només a l’instrumentalització política, es corre el risc de buidar-la del seu sentit més elevat. El llibre aborda qüestions contemporànies com el feminisme, la teoria de gènere o el racisme, amb articles breus, de dues o tres pàgines, que pretenen ser intervencions ràpides i punyents sobre assumptes de gran rellevància social. No obstant això, personalment trobe que aquest tractament superficial, per la seua brevetat, dilueix la profunditat que mereixen aquests temes.
L’esquema és massa concís, i sembla com si es tractara de tocar molts punts d’una forma massa lleugera, sense permetre al lector endinsar-se en la complexitat de les qüestions tractades. Xisca Homar, llicenciada en Filosofia i amb un màster en Filosofia Contemporània per la Universitat de València, sembla voler agitar consciències, i en aquest sentit, el títol del llibre és una provocació reeixida. Però la provocació, per si sola, no sempre és suficient. La filosofia ha de remoure i incomodar, sí, però també ha de proporcionar espais de reflexió profunda. En canvi, aquest conjunt d’articles sembla tan perfectament alineat amb els discursos predominants que, paradoxalment, acaba generant més indiferència que incomoditat.
La repetició dels mateixos tòpics polítics i socials, sense una aportació genuïnament renovadora, fa que l’obra es resumisca en un exercici de reafirmació ideològica més que en una exploració filosòfica vertaderament radical o «salvatge.» En definitiva, Filosofia salvatge resulta un producte del seu temps: ple de bones intencions i ben redactat, però també massa previsible i, en última instància, mancat de la profunditat que hom esperaria d’una obra filosòfica que aspira a trencar esquemes.
