El notable clavecinista Kenneth Weiss va interpretar L’Art de la Fuga de Bach al Petit Palau, amb notable èxit d’assistència davant els noranta minuts d’obra mestra contrapuntística del compositor alemany i que encara sorprèn més de dos-cents cinquanta anys després de la seva creació. L’obra, que consisteix en variacions sobre un mateix tema, explora nombrosos aspectes melòdics, dramàtics i estructurals amb una riquesa i vigor incansable.
Weiss va demostrar que coneix bé el conjunt, aposant per una lectura vigorosa i farcida de proesa tècnica que potser a vegades va sacrificar una mica d’expressió. Va prioritzar la velocitat a la profunditat, fet que es va poder veure també, fa poc, en el recital de Buchbinder. En aquest cas, Weiss no va sacrificar notes ni frases. És indubtablement un gran tècnic de l’instrument i respecta amb rigor i intenció tant l’obra com el compositor.
Es va trobar tan sols a faltar qualitat en el matís: algunes seccions més ràpides van perdre profunditat davant un so agut percudit i estrident que es va fer repetitiu, on la línia greu quedava supeditada i perdia presència. Sobretot lluïa Weiss quan ambdues dimensions quedaven ben integrades, i la seva interpretació prenia una qualitat sobrenatural quan es movia d’agut a greu amb impressionant coherència i elegància.
Kenneth Weiss. / Foto: Jenny Gorman.
És en les peces més lentes, on l’instrumentista podia explorar la qualitat del so, executant dinàmiques de timbre ric i exquisit i amorosint el contingut de l’obra. Per posar un exemple, el «Contrapunctus IV» va poder brillar amb un inici pausat i deliberat, de notes forçadament independents, i que poc després van prendre uniformitat com a melodia un cop la mà esquerra va tocar les notes greus i va iniciar el diàleg amb la dreta. En els moviments lents és on es veuen millor les virtuts i les oportunitats de Weiss: una agilitat inqüestionable, una atenció mil·limètrica a cada construcció i una certa tendència a la literalitat de la construcció narrativa de les peces.
Un altre exemple seria el «Contrapunt XIV», que va posar punt final a la vetllada, i que va acabar amb rotunditat i cop d’efecte en deixar la peça «inacabada», executant l’última nota amb energia i so percudit. Altres intèrprets, com Pieter-Jan Belder en el seu enregistrament de 2019, deixen la nota penjada, sense subratllar-ne la importància. Una possible hipòtesi portaria a pensar que Weiss és sobretot un intèrpret pedagògic, que amb la seva enorme habilitat busca ser fidel a la partitura perquè el so arribi amb els accents més obvis a l’audiència; per altra banda, també és un intèrpret sensible capaç de generar instants de gran tendresa.
Si ambdues tendències poguessin trobar un equilibri perfecte, haguéssim viscut una vetllada històrica. Tal com va ser, però, l’epítet d’excel·lent ja li escau. Deia en Jaume Radigales que sentir L’Art de la Fuga interpretat al clave no passa cada any i té raó. Només per això, ja hauríem d’estar agraïts que Weiss i Bach hagin pogut reunir-se a la nostra sala més tradicional.
