Kavafis diu això al seu poema El déu abandona Antoni: «Com qui està preparat des de fa temps, amb valentia / digues adeu a aquesta Alexandria que fuig». S’hi escau per l’inici de Mi año romano (Alfaguara amb traducció al castellà de Núria Molines), quan el protagonista, el mateix autor André Aciman, tot just un adolescent, es prepara per deixar enrere la seva ciutat, Alexandria, i el que ha estat la seva vida fins llavors juntament amb els seus pares i el seu germà petit. Un inici que injecta al lector una dosi de melangia que l’acompanyarà tota la novel·la.
Són els anys 60 i els Aciman passen d’Egipte a Roma, una ciutat tan mítica i tan melangiosa com la mateixa Alexandria. Només per això hom podria pensar que s’hi haurien de trobar com a casa, però no… El jove André, introvertit i lletraferit, arrossega el canvi d’estatus que suposa l’exili, els problemes de parella dels seus pares, la incertesa pel seu futur i la recerca de la pròpia identitat.
Mentre el pare busca feina sense èxit a París, André ha de fer de cap de família, tirar endavant amb els seus estudis i fer-se una llar en una ciutat que en principi se li fa inhòspita, fins que, en un capítol enlluernador, el primer amic que hi fa li deixa una bicicleta que el permet transitar lliurement pels carrers i carrerons de la Ciutat Eterna i descobrir-la des d’un punt de vista propi.
Tots aquests elements fan que la novel·la sigui decididament evocadora, com ja ho era la seva predecessora, Lejos de Egipto (Libros del Asteroide), però no necessàriament trista: uns parents d’aquí i allà decididament pintorescs, les inevitables picabaralles familiars i les primeres aventures sexuals -que no amoroses- fan que aquest any romà d’Aciman sembli qualsevol cosa menys lànguid o avorrit.
André Aciman.
En tot cas, Roma serà una cruïlla a la seva vida, un lloc de pas, però definitiu per configurar com serà l’André adult, l’autor de la celebrada Call me by your name, crític literari i professor universitari, melangiós però també exquisit, com la seva prosa. Llegir-lo és submergir-se en el seu món, en les seves cabòries, deixar-se dur per les seves vivències i per la seva sensualitat. Però especialment en aquest segon llibre de memòries, Aciman aconsegueix fer amable quelcom tan dur com pot ser el desarrelament.
El més natural per a la majoria de nosaltres, si haguéssim de marxar a un altre país, deixant enrere casa, amics, feina, estudis, possessions, seria sentir que el món s’enfonsa al nostre voltant, però Aciman ja prové d’una família d’exiliats, jueus sefardites, provinents uns de Turquia, d’altres de Síria… Part de la família viu a París i d’altres a Nova York o a la mateixa Roma.
Sembla que ho acceptin de forma natural, com si tinguessin la maleta a mig desfer permanentment, i que no miressin gaire enrere. Ans al contrari, l’adolescent protagonista es pregunta constantment pel seu futur -on viurà, què estudiarà- mentre descobreix Roma, el sexe i la vida adulta en aquesta novel·la decididament iniciàtica. Aciman aprèn d’un sol cop, com ser adult i ciutadà del món.
Ara, l’autor, ja passada la setantena, viu als Estats Units, però visita sovint Roma. Diu que ha canviat, però que manté la seva essència. En canvi, l’Alexandria que va conèixer, oberta i mediterrània, fins i tot -segons diu- felliniana, ja no existeix. La va visitar un sol cop, i es va trobar una ciutat empobrida i ultrareligiosa (i Aciman diu no ser creient). No hi vol tornar. Aquella Alexandria, com la d’Antoni als versos de Kavafis, s’ha perdut.
