De l’escriptor hongarès László Krasznahorkai deia Susan Sontag que era un mestre modern de l’apocalipsi. Qui hagi llegit alguna de les novel·les d’aquest escriptor entendrà a la perfecció la frase de Sontag. En els seus llibres, Krasznahorkai retrata l’ésser humà governat pels seus abismes, en ciutats i pobles assotats per la misèria i l’abandó. Alguns dels seus personatges ja no tenen cap expectativa de tornar a veure la llum; d’altres s’agafen com poden a un bri d’esperança que sempre es presenta amb un doble fil.
Les seves històries acostumen a ser circulars, fent que les vies d’escapament d’aquests homes i dones derrotats mai acabin de trobar un punt de fuga real. La frase de Sontag ens la recorda la crítica literària Mercedes Montmany en la introducció a la conversa que té amb Krasznahorkai a la Residencia de Estudiantes de Madrid, amb motiu de la presentació del darrer llibre d’ell que l’editorial Acantilado ha publicat a Espanya, Tango satánico, obra que en realitat és la primera que l’autor hongarès va escriure, l’any 1985.
«Estem immersos en un procés continu d’apocalipsi, fins i tot quan les nostres vides no donen senyals de què això està passant, l’única cosa que podem fer és dirigir els nostres propis actes cap a una direcció, perquè no tenim prou poder per dirigir els actes dels demés», diu Krasznahorkai. Precisament una escena apocalíptica és la que va animar a aquest escriptor a posar fil a l’agulla amb la seva primera novel·la: «Entre els 19 i els 26 anys vaig estar viatjant per tota Hongria, primer perquè volia escapar del servei militar, però també perquè pel meu caràcter, sempre estava fugint. Una de les feines que més em va apassionar va ser la de guarda de seguretat en una granja de vaques. Hi havia unes tres-centes vaques, i recordo com era de sorprenent el soroll que feien de nit amb la palla. Un dia va arribar un senyor que volia castrar els seus porcs, cosa que em va commocionar molt, perquè jo no era d’orígens rurals i no tenia gaire clar què passaria. El castrador va arribar quan plovia, tot era ple de fang, ell era un home molt impressionant, alt, silenciós, no va dir res en tota l’estona, anava amb un impermeable fosc que li tapava tot el cos, i de sobte va treure un ganivet enorme. El granger i jo vam agafar els porcs per les potes mentre ell els castrava, i els crits dels animals pel dolor era ensordidor. Recordo que llavors va sortir el sol, un sol més aviat marró. Aquelles imatges em van fer escriure Tango satánico, encara que l’escena no la vaig posar al llibre. L’única cosa que sí hi surt és el nom del castrador, Irimías, que és el nom d’un dels personatges de la novel·la.»
Krasznahorkai tenia clar que només escriuria una obra: «Quan vaig escriure Tango satánico, pensava que no escriuria res més, perquè hi ha persones amb una vida intel·lectual molt rica que s’acaben conformant sent escriptors, i també pensava que si la novel·la era un èxit, ja ho tenia tot fet, i si no ho era, ja no tenia sentit insistir-hi.» L’autor, però, va seguir escrivint altres novel·les, tot i que Tango satánico li va comportar alguns problemes amb la policia de règim socialista hongarès: «Em van interrogar un parell de vegades, em deien que jo era polític per haver escrit aquell llibre, tot i que jo insistia que no ho era; al final els vaig contestar de mala manera, cosa que als anys 80 sí em podia permetre, perquè si ho hagués fet als anys 50, m’haguessin afusellat; als 60, m’haguessin ficat a la presó; i als 70 m’haguessin pegat, però als 80 es podia ser descarat amb el règim, perquè ells ja sabien que el seu sistema estava podrit i cauria.» Sobre la relació entre literatura i el règim socialista, Krasznahorkai destaca que «no escrivíem sobre el règim socialista per denunciar-lo, sinó que escrivíem sobre la Hongria socialista perquè era la nostra realitat, ho fèiem com si fos una part més del món, simplement era el que vivíem i coneixíem.»
Sobre les revoltes i les revolucions, que van enfonsar els règims comunistes en diversos països d’Europa durant els anys 80, i que d’alguna manera tenen presència en la seva novel·la Melancolia de la resistencia, l’autor considera que «entre les forces del caos i les forces de l’ordre hi ha d’haver optimisme perquè, si no, el mal sempre s’imposa, especialment perquè qui acaba imposant el mal no té gaire esperança.» I afegeix: «El mal genera tanta por, que és inevitable que sempre hi hagi molts profetes anunciant nous episodis protagonitzats pel mal, que sempre apareixen encarnats en figures humanes, perquè només l’home és l’única espècie capaç de fer el mal.» Melancolía de la resistencia, confessa Krasznahorkai, va ser escrita perquè a l’autor no el va deixar satisfet la seva primera obra, Tango satánico: «En la segona, volia escriure des del moment en què el mal ja ha arribat», puntualitza.
La tercera de les seves novel·les, Guerra y guerra, la va escriure a Nova York, a casa del poeta americà Allen Ginsberg: «Amics comuns em van apropar a Ginsberg, que era una persona molt oberta, llavors ell ja era un poeta mundialment famós, però vivia en un dels barris més pobres de Manhattan, que a mi em semblava molt perillós, tot i que ell pensava que jo exagerava. Sempre estava envoltat de gent molt coneguda, per a mi va ser una revolució, perquè jo venia d’una petita ciutat d’Hongria, i ell és l’única persona a qui li he demanat un consell literari, necessitava un rerefons neutre per a la meva novel·la i ell em va suggerir que el personatge anés amunt i avall pel mateix carrer, cosa que vaig aplicar.»
Krasznahorkai es considera a si mateix una persona errant, ha viscut als Estats Units, Hongria, Alemanya, Xina i Mongòlia, entre altres països. Parla perfectament diverses llengües com el xinès i el japonès, diu que l’interessa tot el que veu, està fascinat per la bellesa de les coses i en aquesta conversa recorda el seu pas per La Pedrera de Gaudí, a Barcelona, on va veure una exposició d’icones russes: «Vaig anar perquè m’interessava l’edifici, però aquella exposició estava allà perquè ja la descobrís, m’agrada pensar-ho així, perquè vaig tenir un impacte molt fort, vaig sentir que la meva vida va canviar en aquell moment, aquella experiència amb la bellesa la vaig plasmar en la meva novel·la Y Seiobo descendió a la tierra; volia que aquella novel·la fos molt educativa, perquè la meva experiència amb la bellesa va fer que m’adonés que jo era finit i que podia morir en qualsevol moment», explica.
Preguntat per Montmany, Krasznahorkai considera sobre Europa que «recordar que formem part d’una comunitat cultural ajuda a suavitzar les desavinences amb les nostres veïns» i que «la convivència és possible.» Al respecte, comparteix una anècdota de la seva estada a Mongòlia: «Recordo una vegada que vaig estar al desert de Gobi, enmig del no-res, i davant de nosaltres hi havia diverses estàtues que eren símbols d’un poble, però aquelles estàtues estaven totes decapitades, i això és un bon exemple del que els hi passa als pobles quan decapites els seus símbols, que la seva cultura desapareix, el poble se’n va al precipici, i a Europa tenim molts símbols i molts pobles.» I afegeix: «Reconèixer-ho o no, d’això depèn el destí d’Europa, però jo, la veritat, és que no tinc gaires esperances.»
