Fa poc vaig llegir un article del crític literari James Wood, que va publicar a The New Yorker el 2011, sobre László Krasznahorkai. En ell, entre les moltes idees que deixava escrites, hi havia una que em va seduir especialment: la literatura de Krasznahorkai –encabida sovint en una mena de postmodernisme hongarès que va esclatar amb la caiguda del comunisme- no era surrealista, sinó tremendament realista, només que estava expressada des del punt de vista de la bogeria, tal com feien, amb el seu estil propi, altres autors contemporanis com David Foster Wallace, Roberto Bolaño o Thomas Bernhard. Aquesta era la idea que, de fet, no és pròpia de Wood, sinó que ell la va recuperar del propi autor hongarès: la realitat examinada des del deliri. El crític es referia en aquell article a Guerra y guerra (Acantilado), però les seves paraules són aplicables a qualsevol altre llibre de Krasznahorkai. La seva obra mostra sempre una realitat superada per la pròpia realitat, i en aquest punt caldria plantejar-se si allò que ve degenerat per la pròpia societat no segueix formant part de la societat. És a dir, si allò que la realitat malbarata queda automàticament exclòs de la condició de realitat o roman com una mena de branca.
El protagonista de Guerra y guerra (l’edició en castellà està traduïda per Adan Kovacsics) és un home que lentament va perdent el cap. De fet, ell mateix diu diverses vegades, al llarg de la novel·la, que en qualsevol moment li caurà. Parla d’una qüestió més física que mental, però, al cap i a la fi, el resultat és el mateix, la pèrdua de connexió amb aquesta realitat, amb el sentit comú. Ell és un arxiver i historiador local que viu en una petita ciutat a dos-cents quilòmetres de Budapest. S’intueix que té una vida avorrida, sense gaires al·licients, però tot això canvia quan troba un manuscrit en una de les caixes de l’arxiu. Es tracta d’un text totalment oblidat, escrit no sé sap per qui, sense gaires referències, però immediatament atrapa al nostre protagonista, a György Korin. De fet, Korin queda tan trasbalsat per la lectura d’aquest manuscrit, que decideix que allò no pot seguir enterrat entre muntanyes de paper, ans al contrari, ha de ser de patrimoni universal i, sobretot, ha de ser etern. I la millor manera d’aconseguir-ho és passar aquelles paraules a Internet, on res no mor mai. Una vegada enllestida aquesta tasca tan important per a ell, Korin vol treure’s la vida, perquè considera que la seva existència ja no té sentit. Ara bé, aquests tràmits tan rellevants no els farà en la seva localitat hongaresa, sinó que tot ha de resolt al centre del món, allò on s’esdevenen els fets capitals: Nova York.
Korin es ven tot el que té per tal de fer diners i poder marxar a l’altra banda del planeta. Quan arriba als Estats Units, veu que res no és fàcil, començant perquè no parla anglès. Això fa que tingui dificultats des de bon començament. Les autoritats americanes li posen un traductor perquè l’ajudi a comunicar per quina raó ha arribat sense equipatge i amb aquell aspecte tan estrany. Ho explica, però les coses es torcen i acaba perjudicant a l’intèrpret, que perd la seva feina. Poc després, però, Korin s’adona, quan més desorientat se sent al cor de la ciutat, que només aquell home que parla hongarès el pot ajudar. El contacta i arriben a un acord: ell deixarà que Korin es queda a dormir a casa seva a canvi d’un lloguer. Una vegada tancat el tracte, Korin i el seu llogater van a comprar un ordinador per tal que el nouvingut pugui començar la seva feina: publicar en una pàgina web el manuscrit.
A partir d’aquest moment, el lector haurà de seguir dos relats: el de Korin i el dels quatre personatges que protagonitzen el text de l’arxiu. Són quatre homes que porten temps fugin de tot arreu, no perquè hagin comès cap delicte, sinó perquè volen marxar de la guerra, de qualsevol guerra. Ells són del segle XV, un segle que Europa –en plena edat mitjana- viu entre diverses convulsions. Sempre fugen, però sempre es troben amb una nova guerra. El relat d’aquests quatre aventurers ens l’explica Korin, és clar, però no a nosaltres, sinó a qualsevol persona que tingui a prop. La seva principal confident és la dona de l’intèrpret, una noia immigrant de Puerto Rico maltractada per la seva parella. Korin no parla gairebé anglès i ella no parla hongarès, així que no sabem fins a quin punt ella se l’escolta o només ho fa veure. Per la novel·la passen altres personatges que seran també oients de Korin, alguns ho aguantaran com poden, d’altres perdran la paciència i d’altres es fascinaran, però el relat d’aquest hongarès és dens, no hi ha dubte, com dens és el propi manuscrit (que mai llegim, però Korin ens diu que ho és) i densa és la narració de László Krasznahorkai.
De fet, Krasznahorkai juga en tot moment amb el llenguatge, amb la gramàtica, amb la seva prosa. Les frases són llargues, no hi ha punts. Cada breu capítol és una frase que es pot allargar diverses pàgines. L’autor –alguna vegada ho ha confessat- fa aquest exercici d’estil perquè la literatura hongaresa clàssica és plena de frases curtes i ell va voler fer tot el contrari. En un moment de Guerra y guerra, Korin lamenta que la narració del text que està transcrivint es comenci a complicar, que les frases es recargolin i semblin que perden el sentit, però que tot i així, mentre segueix llegint, més fascinat queda per la pròpia narració. No només això, el personatge confessa que quantes més vegades llegeix la història, més suc li treu. I aquesta és una sensació que pot tenir el lector de Krasznahorkai, a vegades es perdrà, tindrà impulsos de deixar de llegir, però finalment quedarà atrapat, encara que no sé si prou com per tornar a llegir-la, almenys no en un temps immediat (a László cal deixar-lo reposar una temporadeta i tornar a agafar-lo amb ganes). Si Korin aconsegueix complir el seu objectiu o no, és quelcom que el lector haurà de descobrir llegint la novel·la. Insisteixo: cal tenir paciència i estar molt concentrat per llegir Guerra y guerra, almenys per començar-la, perquè una vegada dintre de la història, el lector podrà relaxar-se, perquè, en el fons, el que llegim no és tan complicat com sembla. Cal recordar que per molta bogeria que hi hagi en aquestes pàgines, en el fons és un retrat de la realitat que el mateix ésser humà ha creat.
