Fins fa uns anys, Marta Carnicero (Barcelona, 1974) era coneguda pels seus llibres de cuina, però el 2016 aquesta enginyera industrial i professora va decidir que volia provar la narrativa. La seva primera novel·la i, de moment, l’única publicada, mentre enllesteix la segona, va ser El cel segons Google, que va publicar La Magrana. Dos anys després, la publica en castellà l’editorial Acantilado, amb traducció de Pablo Martín Sánchez. Els protagonistes són una parella, la Júlia i el Marcel, que veuen com la seva relació s’enfonsa definitivament, tot i que ara tenen una filla que han adoptat, la Naïma, la nena que havia de suposar l’inici d’una nova etapa familiar. Poc a poc, per molt que s’hi esforcin, els personatges hauran d’entomar la realitat de les seves vides.
Manel Haro. Barcelona / @manelhc
La novel·la en català va sortir el 2016, ara apareix en castellà. La veus com la mateixa criatura o com si fos un segon part?
Com un segon part, no, perquè en aquest cas la novel·la ja estava escrita i he tingut la sort que de la traducció se n’encarregava en Pablo Martín Sánchez, de manera que el procés ha estat fàcil i agradable. Del que sí que tinc la sensació és que aquesta traducció li està donant una nova vida a la novel·la.
Aquesta és una novel·la amb molta càrrega emotiva sobre una parella que semblava tenir-ho tot, però s’ensorra poc a poc. Què et va animar a escriure-la?
De fet, no esperava publicar-la. Jo feia un màster en creació literària a la Pompeu i se’m va demanar que entregués un text acabat a final de curs. Vaig decidir parlar d’un tema que es pogués resoldre amb una novel·la breu, perquè només tenia un any per acabar-la.
I vas treure’t fantasmes propis amb aquesta novel·la?
Es parla molt d’autoficció, i em sembla molt bé que hi ha qui triï fer-ne, però la meva vida no és prou interessant, i la història que explico és inventada. No em sembla que una història real tingui més valor que una ficció, perquè la veritat del text, al meu entendre, rau en la manera de narrar-la.
La parella protagonista adopta una nena, que sembla que els ha d’ajudar a consolidar la parella, però succeeix més aviat al contrari. Passa sovint això de tenir criatures per arreglar problemes de parella?
Sempre hem sentit a dir que malauradament sí que passa; és un clàssic, però els que tenim fills (i vull pensar que molts dels qui no en tenen, també) tenim clar que és un error. En tot cas, el problema amb les adopcions és que són processos molt llargs. En el moment en què finalment pots estar amb el teu fill, la situació de la parella pot haver canviat moltíssim respecte la del moment en què tot va començar.
En la parella ella fa el clàssic rol de cuidar els fills, endreçar la casa, mentre ell pot centrar-se en la seva feina, sense preocupar-se gaire de les seves responsabilitats com a pare i marit. Des que la novel·la va sortir en català, la societat ha avançat molt i especialment ara vivim un moment de reivindicació del feminisme. Trobes que aquesta edició en castellà arriba en un bon moment?
Penso que qualsevol text que ajudi a visiblitzar aquesta desigualtat, mentre duri, arriba sempre en bon moment.
Fent un cop d’ull a les novetats editorials, coincideixen diverses novel·les sobre parelles que trenquen i es fan mal. Però aquest és un tema recorrent que sempre ha estat present en la literatura. ¿Què fa que seguim necessitant aquesta mena de relats?
No sé si els necessitem. En tot cas, les relacions humanes són fràgils, i la parella és un exemple més d’aquestes relacions. El personatge creix i canvia en relació amb el seu entorn, i això és el que em venia de gust explicar.
Parlem de les mentides en la parella. Fins a quin punt les hem de comprendre? I de la confiança?
Crec que una mentida és una deslleialtat que l’altre no mereix. Parteixo, és clar, de la base que l’altre o l’altra (sigui parella, amic…) és algú amb qui pots comptar, que tens i has tingut al costat quan calia que hi fos. I penso que tot es pot entendre, si t’ho expliquen. El que passa és que sovint hi ha covardia. De cara al qui és enganyat, però, segurament és molt menys dolorós un “no sé com hi he arribat, però m’adono que estic enamorant-me d’una altra persona” que descobrir un engany que l’altre ha negat del dret i del revés. Els sentiments no es poden triar; el fet de guardar lleialtat, sí. I és una mostra d’amor que pot marcar la diferència, especialment quan sents que ja no pots continuar oferint el que oferies.
Creus que una vegada perduda, la confiança es pot recuperar?
Tinc la sensació que això depèn de les ganes i la necessitat, per part de qui ha estat traït, de tornar a creure en l’altre. De totes maneres, si parlem d’infidelitat, tot depèn dels pactes previs de la parella. La noció d’engany pot ser molt variable.
Fa més mal descobrir una infidelitat o sospitar-la?
Descobrir-la pot ser dolorós, però també alliberador. La sospita, i així és com ho viu la Júlia, pot arribar a ser una agonia.
Pot una bona persona ser un mal pare o una mala mare?
No ho crec. Potser a l’inrevés sí. En tot cas, ni la Júlia ni en Marcel són mals pares en absolut. Són persones, imperfectes com ho som tots, que fan les coses el millor que saben. Una de les coses que més m’agrada és sentir que els lectors remarquen que a la novel·la no hi ha bons ni dolents. A la vida, sovint, passa el mateix.
A vegades les parelles aguanten perquè tenen fills en comú i creuen que el millor per als infants és que segueixin junts sigui com sigui. A la llarga, això beneficia o afecta als fills?
Jo crec que als fills has d’ensenyar-los a ser coherents amb ells mateixos. No té sentit viure en la infelicitat només perquè hi hagi un model que defensa que la família ha d’estar unida peti qui peti. És just i lícit cercar la felicitat, i penso que el millor entorn que es pot oferir als fills és un entorn basat en l’estima i el respecte. Això, en parelles que es veuen obligades a estar juntes, de vegades s’acaba perdent.
