Patricia Tena. Barcelona
Max és un nen de 9 anys terriblement entremaliat. Un dia que s’ha portat realment malament, la seva mare decideix enviar-lo al llit sense sopar. No obstant això, en la solitud de la seva habitació, Max emprendrà un llarg viatge fins a un misteriós país habitat per monstres amb terrorífics ulls grocs i afilades urpes. Però gràcies al seu caràcter, Max aconsegueix dominar-los i es corona rei dels monstres, prometent als seus deixebles que en el seu regne només hi haurà diversió. Maurice Sendak va escriure i il·lustrar aquest llibre el 1963. La seva història va enlluernar a lectors de totes les edats i, tot i tenir tan sols quaranta pàgines i unes poques frases, Allà on viuen els monstres (Kalandraka) ha perdurat durant tots aquests anys com un dels grans clàssics de la literatura infantil.
Ara, les entremaliadures de Max tornen a estar en boca de tots gràcies a l’adaptació cinematogràfica que ha realitzat Spike Jonze (Cómo ser John Malkovich, Adaptation), qui va fer una declaració en el seu moment que han de tenir en compte els pares que vulguin portar els seus fills al cinema: «no em vaig proposar fer una pel·lícula per a nens; la meva intenció era fer una pel·lícula sobre la infància.» Qui esperi veure un film replet d’imatges tendres entre un nen i monstres peluts tindrà una decepció (tot i que n’hi ha algunes). Mentre que el llibre relatava el viatge de Max com un cúmul d’aventures apassionants, Jonze s’ha decantat per mostrar als l’espectador un viatge en el qual predominen les angoixes enfront de la diversió, a més d’una atmosfera lúgubre i asfixiant. Tot i que se suposa que els monstres són inofensius, provoquen a l’espectador un sentiment d’angoixa: són personatges de fosc caràcter que mostren en tot moment dolor, soledat, depressió, incomprensió…
A més, mentre en el llibre Max era únicament un nen entremaliat, en la pel·lícula es converteix en un salvatge problemàtic que l’únic que pretén és cridar l’atenció d’una germana que l’ignora i d’una mare recentment separada que ha trobat parella. Confesso que, encara que la pel·lícula té moments memorables, no he acabat de connectar amb la història. Crec que els seguidors del llibre esperàvem que la vida a l’illa fos molt més divertida i salvatge, i Jonze ens ha ensenyat que pràcticament només hi ha dolor i decepció. A més, m’ha costat entendre el caràcter dels monstres, que m’han semblat massa contradictoris.
