Marta Planes. Lleida / @martaplanes
Nit de vetlla, de Jaume Serra (Edicions 1984) és una novel·la que transcorre durant la nit de Nadal. El dia abans del Nadal de 1962, Eduard, que el 1938 es va exiliar a França, torna al seu poble natal, Remansa (Manresa, també ciutat de l’autor), sense un objectiu clar. «Tant de bo no hagués tornat, tant de bo no hagués marxat, tant de bo no…», comença el recorregut d’Eduard pel poble de la seva infantesa, on tot són records. Tot i que ja som a començaments dels seixanta, la Guerra Civil («la desferra civil», que en diu el vell Tristany) continua molt present i l’arribada d’un personatge que ha viscut tants anys a França no passa gens desapercebuda per a ningú en una ciutat capital de comarca on tothom es coneix i es controla els moviments.
Només arribar, Eduard es retroba amb una sèrie de personatges que encarnen diferents actituds davant del conflicte: en Pinell, estraperlista i home de poc fiar; el vell Tristany, amic del pare de l’Eduard i que recorda els anys de la república amb enyorança; Damià, «el geni local», que prepara la Passió; les noies – i noi- del prostíbul; el Manyo, confident de la policia per obligació… A través d’aquesta extensa i rica galeria de personatges, tan vius que un diria que els ha conegut, l’autor dibuixa un ambient de pobresa material i moral totalment descoratjador («la misèria d’aquí no és pas la de la butxaca», diu en Damià, que tot i que és tingut pel boig del poble, és qui té les idees més clares).
Nit de vetlla és una novel·la que beu de la dramatúrgia, o del guió cinematogràfic. Jaume Serra, que s’ha dedicat molts anys al teatre, ens ho demostra molt clarament i prova d’això és que el pes de l’obra el porten els diàlegs, un intercanvi de rèpliques, normalment enginyoses i ràpides, continu entre els personatges. Aquests es defineixen més pel que diuen i com ho diuen que pel que fan, que en realitat és poc, però a través seu el lector aconsegueix veure la ciutat que ha imaginat -o recordat- l’autor. Una lectura entretinguda i recomanable per als qui vulguin conèixer un bocí de la nostra història de la veu d’uns personatges ben dibuixats, vius, que utilitzen un llenguatge castís i ric, que no es troba en gaires novel·les que evoquin la vida d’aquells anys.
