Manel Haro. Barcelona / @manelhc
El 2011 passarà a la història per ser un any de profunds canvis a l’Àfrica. Ja no només per les revoltes que hi ha hagut al nord del continent, que ha suposat el relleu forçat de líders que s’eternitzaven en els seus càrrecs, sinó també perquè ha estat el moment en què una petita regió com Sudan del Sud ha aconseguit la seva independència després d’anys de sagnants lluites internes. Un dels ciutadans sud-sudanesos que ha pogut explicar el que va suposar per a molts nens viure allunyats dels seus pares i haver de saltar de camp de refugiats a camp de refugiats amb l’esperança de sobreviure és Aher Arop Bol, que ha plasmat les seves memòries en el llibre El nen perdut que sabia el que volia (La Campana en català i Destino en castellà amb el títol En el infierno anida la ternura).
Les memòries arrenquen amb l’arribada d’Aher Arop Bol, amb quatre anys d’edat, a un camp de refugiats d’Etiòpia, amb el seu oncle i sense tenir cap notícia dels seus pares (¿han mort, han fugit, els podrà tornar a veure algun dia?). Ja des de les primeres pàgines, el lector és testimoni de les penúries que hi tenen lloc: manca d’aliments, dures condicions de vida, l’intent d’organització dins del camp, l’aïllament, la soledat, el desconcert, la constant presència de la mort… Aviat, el protagonista perdrà de vista el seu oncle, cosa que el porta a emprendre el camí de la supervivència; comença llavors una dura aventura travessant les fronteres de diversos països africans (Kenya, Zimbabwe, Malawi, Tanzània, Sudàfrica…) amb la intenció d’arribar a algun lloc on poder complir amb el somni de la seva vida: estudiar.
En aquesta carrera cap a un futur incert, Aher Arop Bol va presenciar escenes tan dures com la d’un home que travessa un camp escapant dels bombardejos fins que una de les bombes el decapita mentre el cos es desploma davant els ulls del nen Arop Bol. O com al despertar, algun dels integrants del grup en què està el protagonista ha desaparegut durant la nit, probablement devorat per algun lleó famolenc. I és que encara que els principals enemics dels sud-sudanesos eren els militars del seu país (llavors només era Sudan), els que fugien tenien enemics a cada cantonada (les bales, però també la fam, els robatoris, la desprotecció, la dificultat d’accedir a l’ajuda humanitària…). Però tot i aquest malson, en aquestes memòries destaca la impagable solidaritat dels africans, que eren capaços de compartir els pocs diners que tenien perquè aquest jovenet que només volia estudiar pogués arribar al seu destí i entrar en algun institut (on, de vegades, ni tan sols tenir diners garantia una plaça). Com diu el títol de l’edició en castellà: «a l’infern nia la tendresa».
El llibre recull la vida d’Aher Arop Bol des dels quatre fins als dinou anys. En l’actualitat, aquest escriptor està estudiant dret a Sudàfrica i es guanya la vida venent llaminadures i tabac sota un pont de l’estació central de Pretòria, en aquest mateix país. Té 28 anys, ha sobreviscut a l’infern i ha pogut veure, en 2011, que aquells que el van perseguir, que van voler matar-lo per ser sud-sudanès, han perdut la batalla. Estem davant d’un llibre imprescindible, dur però esperançador, impactant però necessari. Un retrat, al capdavall, que fa que no oblidem que les guerres a l’Àfrica, que tantes vides han costat, també formen part de la barbàrie del segle XX.
