‘Stella’, flors al marge del camí

La francesa Sylvie Verheyde dirigeix aquesta pel·lícula realista amb tints morals que demostra que la marginalitat es pot superar
Sylvie Verheyde stella

Maria Nunes. Barcelona / @mnunesal


Stella, el tercer llargmetratge de la directora, guionista i actriu francesa Sylvie Verheyde, arriba a les nostres pantalles amb l’aval del reconeixement de la crítica cinematogràfica francesa i de diversos premis obtinguts en festivals de cinema europeus com Venècia, Gijón i Kristiansand. Verheyde construeix el seu film amb uns materials de caire autobiogràfic. Així, amb un to eminentment realista però ple de sensibilitat, ens descriu l’entrada a l’adolescència d’una nena d’onze anys que creix mancada de recursos en part materials, però sobretot morals i afectius, en un món d’adults, inclosos els seus pares, propietaris d’un bar freqüentat per una clientela amb unes conductes personals i socials en la franja de la marginalitat, que no s’ocupen gaire de la seva filla.

Aquesta precarietat moral i afectiva té uns efectes immediats en l’aïllament i els problemes d’escolarització de Stella: desinterès, desmotivació, fracàs escolar… Una situació que comença a fer un tomb quan fa amistat amb Gladys, una noieta del seu curs, estudiant brillant i amb un entorn familiar i cultural sòlid. Aquesta amistat és el que poc a poc li permetrà anar adquirint una motivació per la lectura i començar a obtenir millors resultats d’integració i acadèmics. Així, lentament i amb una bona dosi d’esforç anirà aprovant les assignatures de l’escola i adquirirà recursos per estar millor preparada per a la màxima assignatura: la vida.

L’acurada direcció artística de Thomas Grézaud i el disseny de vestuari de Gigi Lepage reprodueixen de forma versemblant el París de 1977. Una atmosfera aconseguida també per una fotografia de Nicolas Gaurin que reprodueix els colors esvaïts, envellits, que veiem en les filmacions i vídeos dels anys setanta. Aquest ambient es complementa amb una banda sonora on cantants francesos com Sheila, Eddy Mitchell i d’altres populars a l’època hi posen la música.

El que contribueix, però, a dotar de major versemblança el film són les encertades actuacions de la joveníssima actriu Léora Barbara que ens captiva amb la seva fresca i rica en matisos interpretació de Stella, i la rèplica plena d’encant de Mélissa Rodriguès en el paper de Gladys. Entre els papers dels adults, destaquem Guillaune Depardieu, un dels personatges més interessants per la seva particular relació amb la protagonista, i Benjamin Biolay, nominat als premis César per la seva interpretació del pare de la petita Stella.

Quant a Verheyde, serà interessant seguir la seva trajectòria com a directora i veure que és el que, més enllà de desenvolupar cinematogràficament un material autobiogràfic, ens aportarà amb l’ambiciós projecte en curs: Confessions d’un enfant du siècle, adaptació de l’obra d’Alfred du Musset, amb Charlotte Gainsbourgh i Pete Doherty. En suma, Stella, producte cinematogràfic en una línia característica del cinema francès, és un film realista amb tints morals que universalitza una experiència personal i ens mostra quelcom que sabem però és bo recordar: com la cultura i l’educació poden ajudar les persones a encarrilar la seva vida i superar la marginalitat; per això és tan important preservar-les i defensar-les, sobretot en els temps que corren.

Categories
CINEDrama
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES