Un compositor oblidat i un misteri a Venècia

A 'Les joies del Paradís', Donna Leon deixa a Brunetti i crea Caterina Pellegrini, experta en òpera del Barroc

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco


Els autors d’èxit, encara més si són autors de gènere, es veuen condicionats a publicar de forma regular. Les promocions en revistes i diaris solen tractar molt bé aquests autors consagrats encara que les seves obres recents no siguin ja tan bones com les anteriors. Fins i tot els seus lectors fidels compren els llibres amb regularitat, tot i que en algun moment, de manera inevitable, els decebin. Això m’ha passat amb l’últim títol de Donna Leon, encara que alguns dels anteriors ja no tenien tampoc el ganxo de la primera època de Brunetti. Però aquestes “joies del Paradís” m’han avorrit sobiranament. No és un llibre mal escrit, res d’això. L’autora té ofici i això sempre és un grau. Les seves descripcions de Venècia segueixen sent magnífiques encara que la protagonista d’aquesta història, en la qual no apareix el protagonista habitual, experimenti cap a la ciutat sentiments contradictoris.

El llibre escau, segons he llegit, d’una espècie d’associació amb Cecilia Bartoli, que ha recuperat la música d’un autor barroc una mica oblidat, Agostino Steffani. Donna Leon resulta excessivament didàctica a l’intentar esbossar una biografia del músic, integrant-hi misteris diversos de l’època que no aconsegueixen captar l’interès del lector. L’excusa per escriure sobre el músic també resulta poc interessant, una mica agafada pels pèls, a través d’una musicòloga contractada per estudiar la documentació recuperada en uns baguls oportunistes. El personatge de la investigadora no té la força de Brunetti i els seus avatars familiars se’ns fan bastant reiteratius.

Si algú té curiositat per saber què opinen els lectors reals sobre el llibre només ha de consultar Internet. En fòrums literaris i blocs es percep la poca força de la història i el desconcert imperant entre els seguidors de l’escriptora. Donna Leon és coneguda com a autora de suspens i per mantenir la imatge s’ha vist obligada a introduir misteris en el llibre però aquests misteris del passat i del present tenen molt poca força real. El final resulta també convencional, un pèl ridícul.

Fins i tot els aficionats a l’òpera hauran de recórrer a una altra documentació més especialitzada per fer-se una idea de qui era Steffani, de la seva època i de les seves circumstàncies. Més hauria valgut publicar un assaig o una biografia seriosa sobre el músic, encara que m’imagino que els editors han de creure que hauria estat molt menys comercial que una novel·la suposadament de misteri. El personatge principal, Caterina, potser sigui un intent de l’escriptora per donar vida a algú diferent de Brunetti, personatge ja una mica esgotat literàriament. No obstant això es precisarà d’un gran esforç creatiu per anar dotant a aquest personatge del carisma necessari per protagonitzar altres històries, si és que aquesta és la intenció de l’autora.

En resum, crec que es tracta d’un llibre fallit, encara que vingui acompanyat amb una promoció editorial intensiva, s’hagi venut com rosquilles i les peticions de préstec bibliotecari mostrin una llarga cua de seguidors de l’autora a l’espera de poder-lo llegir. Crec que Donna Leon té ofici i recursos suficients per sorprendre’ns en el futur amb un retorn al seu estil més brillant i habitual, sense coartades culturals ni musicològiques.

Categories
LLIBRESNovel·la negra / Thriller
Un comentari
  • Laura
    20 febrer 2013 at
    Deixa una resposta

    L’anterior, Carn de canó, també era molt dolent.

  • Deixa una resposta

    ALTRES ARTICLES