Alma Obregón és, sens dubte, la reina dels pastissets. Nascuda a Bilbao però resident a Madrid comparteix des de fa anys les seves receptes i consells de rebosteria al seu bloc “Objectivo: Cupcake perfecto” (que després es convertiria en un llibre). Ara presenta el programa de televisió Cupcake Maniacs al canal Divinity i acaba de publicar Objetivo: Tarta perfecta (Aguilar), on recomana cinquanta varietats de pastissos. A més, a Madrid té una botiga i un taller de rebosteria creativa. Confessa que treballar pràcticament 24 hores al dia per a ella és un privilegi i que no s’imagina un futur sense màniga pastissera i dolços al seu costat.
Patricia Tena. Barcelona
¿Com és que una llicenciada en Comunicació Audiovisual i Pedagogia del Violí acaba sent una respectada rebostera?
Tot va començar quan estudiava a Alemanya. Sempre havia viscut amb els meus pares i, a l’estar fora de casa, em va emocionar pensar que per primera vegada tenia cuina pròpia i un forn per a mi sola. Però segurament el que més em va influir va ser veure que no feia amics tan ràpid com m’esperava; els dies se’m feien molt llargs, plovia molt, es feia de nit molt aviat… Estava desanimada i la idea de distreure’m amb el forn em va aixecar l’ànim. Vaig començar a fer cupcakes pràcticament cada dia i em vaig marcar com a objectiu anar perfeccionant-los. Un dia vaig pensar que podia començar un bloc i compartir tot el que anava aprenent.
Per què creus que precisament ara ha sorgit aquesta sobtada passió per la rebosteria creativa?
A Anglaterra o Estats Units fa anys que són una cosa quotidiana. Crec que aquí ha coincidit amb la crisi econòmica perquè hi ha molta gent que no té feina i passa molt de temps a casa. La gent vol fer coses barates i boniques per distreure’s i també per poder regalar-les després. Cada vegada hi ha més persones que aprenen a fer manualitats tipus ninots de feltre, fermalls, punt, gurumi… Els cupcakes també compleixen aquesta funció, ja que els pots fer a casa sense gastar-te molts diners, passar una bona estona i després regalar-los i quedar de luxe.
Segur que no és un hobby que pot resultar una mica car?
Tot depèn de com s’ho prengui cadascú. Jo quan vaig començar no tenia diners i m’apanyava amb quatre coses que comprava al supermercat. Es poden fer dolços de manera barata utilitzant els ingredients i eines més bàsics. El que sol passar és que, a mesura que et vas aficionant més, inverteixes en altres productes com motlles diferents, purpurina de tots els colors, colorants… Pots fer un pastís utilitzant cinc talladors diferents, però segur que amb un de sol podries haver-lo fet també. Et gastes els diners que tu creguis convenient.
En la introducció d’Objetivo: Tarta perfecta assegures que et feia molta il·lusió publicar aquest llibre perquè els pastissos sempre s’associen a moments feliços.
És que és veritat! Normalment mengem pastissos en moments memorables com aniversaris, casaments, comunions, batejos… Em fa molta il·lusió pensar que alguna de les meves receptes estarà en els moments feliços d’altres persones. Encara que confesso que jo tinc un record no precisament feliç relacionat amb el meu pastís de comunió. Estava il·lusionadíssima esperant que traguessin el meu pastís i quan la vaig veure em vaig quedar al·lucinada: se’ls havien acabat les nines i em van posar el ninot d’un nen! No m’ho podia creure… De fet, pots esborrar allò de què tot va començar a Alemanya, perquè crec que realment faig pastissos pel trauma de la meva comunió!
¿Objetivo: Tarta perfecta era per demostrar que hi ha vida més enllà dels cupcakes?
La gent que s’ha llançat a la rebosteria pel món cupcake vol provar coses noves, però els pastissos sempre donen una mica de por. Volia demostrar que hi ha receptes fàcils i molt riques que no necessiten moltes eines o ingredients. També volia fugir una mica de la idea que tot ha d’estar cobert amb fondant. Per a ocasions especials com un casament o un aniversari és genial, però per a la vida diària no és pràctic. Amb una espàtula i una màniga pastissera, es poden fer meravelles! A més, no cal oblidar que el realment important d’un pastís és el pa de pessic.
Com vas triar aquestes cinquanta receptes?
La selecció ha estat molt difícil perquè tenia moltíssimes receptes que volia compartir. Al final vaig optar per incloure les que eren més senzilles i assequibles perquè qualsevol les pogués fer a casa. He evitat, en la mesura del possible, incloure ingredients difícils de trobar i he intentat que fossin receptes variades, ja que si per mi fos, totes haguessin estat de xocolata i mantega de cacauet. Sóc molt llaminera!
Hi ha alguna recepta de collita pròpia?
Sí, algunes receptes me les van passar en el seu moment i jo les vaig canviar una mica, com la del pa de pessic de xocolata. Hi ha altres que més aviat són investigació d’assaig i error, com la d’Oreo, em vaig equivocar amb un ingredient però vaig decidir seguir endavant i enfornar… i vaig descobrir un pastís deliciós.
Quantes vegades has hagut de repetir alguna pastís fins que ha quedat perfecte?
Hi va haver una en concret, la de carabassa, que la vaig repetir com sis vegades. Al final em vaig adonar que m’havia equivocat amb els mesuradors i per això no em quedava com jo volia. Amb les fotos també sóc molt maniàtica. Tant en el blog com en els llibres que he publicat, les fotografies les he fet jo. A vegades he acabat de cuinar un pastís a les sis de la tarda i és la una de la matinada i estic encara fent fotos, canviant la coberteria, buscant un angle perfecte, modificant la llum… Sóc una mica obsessiva.
En aquest llibre, com ja vas fer en l’anterior, inclou receptes per a persones que pateixen intoleràncies a determinats aliments.
Al principi, al blog incloïa alguna recepta vegana pensada per als que no mengen ingredients d’origen animal, però vaig començar a rebre molts correus de persones que no és que no vulguin prendre un aliment, sinó que ni tan sols poden. Cada vegada hi ha més nens que no poden menjar ous o llet, gent gran que no pot prendre sucre, al·lèrgics al gluten… Sempre recordo unes pautes que poden utilitzar com que l’ou es pot substituir per puré de poma o plàtan o que hi ha farines de rebosteria sense gluten.
Cada quant és recomanable cuinar aquests dolços per no abusar-ne?
Jo quan vaig començar cada dia enfornava alguna cosa. Quan estava a Alemanya érem només dos i ens ho acabàvem menjant tot nosaltres, estàvem a punt de rebentar i vaig començar a donar-los fins i tot a veïns amb els quals gairebé ni parlava. A dia d’avui, pràcticament segueixo fent-ho tots els dies però no m’ho menjo jo sola, ja tinc altres víctimes i són els clients de la botiga. També els reparteixo pels comerços del costat. Crec seriosament que quan facin una estadística de l’obesitat a Madrid, l’epicentre serà la meva botiga!
Precisament, també hi ha detractors d’aquest tipus de dolços que els consideren bombes calòriques.
Crec que és una ximpleria. Em sembla pitjor menjar-me un entrepà enorme de cansalada amb greix que un cupcake. L’important és menjar amb moderació; si en general tens una bona alimentació no passa res perquè un dia mengis un dolç. No entenc la gent que els demonitza perquè els brioixos farcits de crema, les palmeres i tota la brioixeria industrial són pitjors.
Quin diries que és el secret del teu èxit?
No ho sé, la veritat… Crec que ha estat simplement sort. Quan la gent es va començar a interessar pels cupcakes, jo ja portava un any i mig com boja amb ells. Si buscaven informació per Internet, apareixia el meu blog i això va fer que pugés la popularitat. El que més agraeixo és l’afecte de la gent. Cada dia rebo molts correus que m’emocionen i que em demostren que val la pena tot l’esforç: una persona que està passant un mal moment i em diu que enfornar li fa evadir-se i il·lusionar-se de nou o uns pares que no tenien diners per comprar un pastís de comunió per al seu fill i han fet una de les meves receptes ells mateixos. No sé quin és el secret, però sí que sé que no podria estar més agraïda.
