Manel Haro. Barcelona / @manelhc
Darrerament s’ha parlat molt de la nova pel·lícula del danès Lars von Trier, director tan respectat per uns i tan avorrit per altres. Seves són pel·lícules trencadores, sempre amb aquest esperit de provocació, com Bailando en la oscuridad, Dogville, Manderlay, Anticristo o Melancolía. En aquesta ocasió sembla que Lars von Trier ha volgut superar-se amb una pel·lícula llarguíssima de quatre hores, que s’estrena en dues parts.
Abans de la seva estrena, de Nymphomaniac ja es deia que seria un escàndol, que aixecaria polseguera, que veuríem actors coneguts com Jamie Bell (Billy Elliot) o Uma Thurman (Kill Bill, Pulp fiction) practicant sexe explícit i després que en realitat en les escenes més pujades de to serien doblats per actors porno. Però tot el que es parlava de la pel·lícula eren meres conjectures, provocacions i un hàbil joc per despistar de l’equip de Von Trier. Tocava anar al cinema per veure què era realment el que acaba de crear el director danès, encara que sabent que ens quedaríem a mitges, almenys fins a veure la segona part.
La Nymphomaniac que podem veure en cinemes, ja se’ns avisa en començar la projecció, és una versió censurada o abreujada, encara que la pel·lícula íntegra (d’unes cinc hores) s’estrenarà en la propera edició de la Berlinale, al febrer, i fora de concurs. Però què és realment Nymphomaniac? És la història de Joe (Charlotte Gainsbourg), una dona que després de ser trobada adormida (o inconscient) al mig del fred carrer per un home solitari, Seligman (Stellan Skarsgard), decideix explicar què l’ha portat a aquesta situació. I aquí comença el relat de la seva vida, des que sent una nena es deixava seduir pels jocs, encara innocents, de la seva amiga, passant per la pèrdua de virginitat i la seva posterior necessitat d’anar a dormir almenys amb deu homes cada dia. Però la veritat és que hi ha molt més que això i quedar-se en el pla purament sexual de la pel·lícula seria massa simplista, més encara si tenim en compte que darrere hi ha la signatura de Lars von Trier. És clar que precisament per ser obra de qui és, un mai sap què interpretar i potser el director, en el fons, està jugant amb nosaltres perquè busquem una explicació una mica més profunda.
Efectivament, a Nymphomaniac hi ha molt sexe, encara que per descomptat no tan descarat, ni portat tan a l’extrem com ens havien fet pensar. Sí veiem una dona assedegada d’experiències sexuals diferents, però el relat encara no és tan diferent de molts altres que s’han fet, almenys en la literatura, de la condició d’addicte/ a al sexe. Podem pensar que la primera part podria ser una llarga introducció a l’explosió que potser ens trobem en la segona. En aquestes primeres dues hores, l’espectador pot sentir-se proper al pensament de Seligman, quan insistentment li diu a Joe que no es castigui, que tampoc n’hi ha per tant sobre el que ha fet, encara que òbviament sabem que la protagonista d’aquesta història és una dona sense escrúpols i clarament fora de control.
Una altra cosa seria analitzar el que s’amaga darrere d’aquest desig sexual. Podríem pensar que és la conseqüència d’un acostament massa d’hora al sexe (cosa que resultaria absurd avui dia) o de la manera com, sent molt jove, la seva amiga li animava a portar a terme jocs cada vegada més perversos (una explicació que, novament, seria esbiaixada). Aquí és on sembla que entra el trencaclosques de Lars von Trier: què veiem nosaltres a Nymphomaniac? Quina explicació li donem a la història i la vida de Joe? La retraiem o ens mostrem condescendents? ¿Sentim la necessitat de fantasiejar amb els nostres límits o preferim situar-nos en l’extrem més oposat? ¿La titllem d’immoral, de víctima o de despietada? Sembla lògic pensar que cada espectador tindrà les seves respostes i que aquestes hauran de completar-se amb l’estrena de la segona part.
