Dolores Redondo: «No escric per fer denúncia, però hi ha coses que em regiren els budells»

L'autora, que va iniciar la seva trilogia de Baztán amb 'El guardià invisble', la tanca amb ‘Ofrena a la tempesta’
Fotografia de l'arxiu de l'autora

Després del rotund èxit d’El guardià invisible i El llegat dels ossos, Dolores Redondo publica Ofrena a la tempesta (Columna/Destino), l’última part de la Trilogia del Baztán. En aquesta ocasió, la inspectora de la Policia Foral Amaia Salazar investiga la mort d’una sèrie de nadons que aparentment han patit el que es coneix com a “mort de bressol”. No obstant això, ella està convençuda que no són víctimes de mort sobtada del lactant, sinó d’una causa molt més macabra i amb la que, malauradament, està familiaritzada: ofrenes que realitzen els propis pares a un ésser demoníac de la mitologia basca-navarresa anomenada Inguma. A l’aprofundir en aquests crims, la protagonista descobrirà horroritzada que de vegades la fi està en el principi de tot.

Patricia Tena. Barcelona

Durant la promoció d’ El llegat dels ossos vas comentar que aquesta trilogia és com un iceberg i que encara ens quedava per descobrir la part més submergida, la més important. Ara que ja la tenim aquí, què ens trobarem en Ofrena a la tempesta?

Com passa amb els icebergs, el que hi ha sota l’aigua és el més gros, la base de tot. Però no oblidem que es pot donar la volta i de vegades el principi és el final i al final a vegades és el principi. Jo sempre he defensat que, tot i que és una trilogia, per a mi és una novel·la en tres entregues. I aquí el lector tindrà constància i evidència que és la mateixa història des del principi fins al final. Hi trobareu una història trepidant on Amaia està al límit de les emocions, dels sentiments, de la investigació policial… I el més important és que per fi trobarà les respostes que estava cercant.

La investigació policial que porta a terme és paral·lela a la investigació que fa sobre la seva pròpia infància. Per això dius que és el llibre més emocional dels tres?

Sí, però no només per això. Fins ara quan els periodistes em preguntàveu l’origen de la trilogia, us he dit que tenia tres potes que m’interessaven: la mitologia, el matriarcat i la investigació policial. Això és veritat, però com passa sempre, també hi va haver una raó que la va originar. I per això afegeixo una nota al final de la novel·la en la qual explico que tot va sorgir després de llegir una notícia al diari sobre un matrimoni que formava part d’una secta i que havia sacrificat la seva filla de 14 mesos. Diuen que perquè una novel·la tingui ànima ha de contenir ràbia. Aquesta la té, puc assegurar-te que en algun moment m’ha costat llàgrimes.

És terrible. El primer capítol s’inicia amb l’assassinat d’un nadó que és asfixiat amb un peluix en el seu bressol. Llegir una cosa així és dur, no puc imaginar com ha de ser descriure-ho.

Les víctimes que no tenen veu sempre són les pitjors. Quan es tracta de nens, especialment els petits que no poden ni parlar per explicar què està passant, és una gran aberració. I encara és pitjor si el dany el causa qui els haurien de protegir: els pares. En aquests moments la violència arriba el seu grau més degeneratiu i és quan em resulta més difícil comprendre-ho. Els casos així em deixen destrossada.

Aquests assassinats queden camuflats sota l’aparença de què el nadó ha patit mort sobtada. Però Amaia ja ha après que no ha de fiar-se de la primera versió, que cal arribar més enllà, encara que pel camí trobem éssers o situacions que semblen irreals.

En cada novel·la he triat un personatge de la mitologia relacionat amb el nom que pren cada assassí. A El guardià invisible era el Basajaun, a El llegat en els ossos va ser Tárttalo i, ara, a Ofrena a la tempesta, és una criatura horrible, un dimoni de Baztán, de la mitologia tradicional que es diu Inguma. Ha estat tota una sorpresa perquè quan em vaig documentar sobre ell, vaig trobar que hi havia referències a la mateixa criatura amb diferents noms en moltes cultures i països. De fet, apareix en totes les demonologies; des de la sumèria, que és la més antiga, fins a la catòlica, passant per ètnies d’Àsia i Àfrica… Totes parlaven d’un dimoni que es puja sobre el pit de les persones que dormen, comprimint els pulmons i aspirant el seu aire fins provocar-li l’ofec. A Baztán en l’antiguitat es creia que provocava la mort sobtada dels nens que deixen de respirar i l’apnea de la son.

També apareixen una sèrie de rituals, ofrenes i pràctiques relacionades amb la bruixeria.

És una constant a Baztán, ja que és el lloc del país on més persones han estat processades per bruixeria i, per desgràcia, on més dones han estat ajusticiades en la foguera. Actualment hi ha famílies que són plenament conscients que les seves avantpassades van morir a la foguera acusades de ser bruixes.

Qui va ser Alonso de Salazar y Frías el cognom del qual li has donat a Amaia?

El cognom d’Amaia Salazar ve de l’Inquisidor Alonso de Salazar y Frías, que va tenir aquest mateix esperit d’investigació que va tenir Amaia fa molts anys. Després de l’Acte de Fe que hi va haver a Logroño el 1610, en el qual es van ajusticiar una trentena de persones, va viatjar a Baztán perquè volia veure de primera mà si realment hi havia una presència satànica al lloc. Va conviure amb els veïns de la zona (va viure concretament durant un any i mig a Elizondo) i va entrevistar milers de persones; va aconseguir 3.000 declaracions de veïns que s’autoimputaven pràctiques de bruixeria i altres 1.500 denúncies contra veïns seus. En canvi les va descartar, va tornar a Logroño i li va dir als senyors inquisidors que el dimoni no estava en Baztán, que hi havia una altra cosa, una cosa molt potent que tenia a veure amb el seu origen, la seva naturalesa, amb la manera en què vivien, que era simplement quelcom cultural. Amb això, va aconseguir que ningú més morís en la foguera, un èxit importantíssim. La Inquisició encara va durar molts anys i es va processar encara a moltes persones, però ningú més va morir cremat després que Salazar fes aquesta investigació.

Donar-li el seu cognom a la teva protagonista ha estat una mena d’homenatge, llavors.

Sí. A més m’interessava perquè Amaia també es debat entre el que a ella li agradaria creure, el que és la realitat, el món que coneix, les proves sòlides i allò que és intangible.

Com dèiem abans, a mesura que avancen les seves investigacions, ella va sabent més sobre la seva pròpia vida, la seva família i l’origen dels seus malsons i pors.

Exacte. Ella té un compromís amb les víctimes que és inherent perquè la primera víctima és ella. Aquest compromís neix des que se sent víctima de la seva mare i al llarg de les tres novel·les perdura perquè cerca explicacions, vol saber on és l’origen del mal.

La novel·la era tan esperada pels lectors que el mateix dia de la seva publicació es va posar en marxa una segona edició amb 10.000 exemplars i, en tan sols una setmana a les llibreries, ja va per la quarta. No et preguntaré per la clau de l’èxit perquè imagino la resposta, però…

És que no sé quin és, de veritat! T’asseguro que si hi hagués una fórmula, els escriptors estaríem encantats de saber-la i les editorials ni t’explico! El que tinc molt clar és el que a mi m’agrada i el que no. Per exemple, una novel·la negra que se centra en la investigació d’un assassinat per a mi es queda curta, no em satisfà. Sóc perfectament conscient que la meva trilogia no és negra absoluta, però defenso aquest mestissatge. I a qui no li sembli bé m’és igual, perquè és el que seguiré fent.

Clar!

Crec que la novel·la negra és la que millor retrata la societat, el gènere que millor admet aquests mestissatges i la que millor es fon amb qualsevol cosa que vulguis explicar. Jo tinc més interessos que explicar un crim, per molt dur o commovedor que sigui. Abans et deia que Amaia té un compromís amb les víctimes i també el tinc jo. Quan llegiu la nota final, entendreu per què dic tot això. No escric pensant en fer denúncia, però hi ha coses que em regiren els budells, que no em deixen dormir, que em fan mal, que em resulten impossibles de digerir i aquesta és l’única manera.

L’èxit de la trilogia ha fet que molta gent visiti la vall del Baztán i Elizondo. Fins i tot s’han creat visites guiades que segueixen els passos d’Amaia Salazar.

La gent de Baztán és molt afectuosa, són persones molt íntegres. Potser inicialment no són persones de grans entusiasmes, però quan són els teus amics, ho són per sempre. Són entregats i molt agraïts. Per a la presentació d’Ofrena a la tempesta m’han acompanyat fins allà molts periodistes i llibreters i han pogut veure i experimentar la bellesa del lloc i l’afecte i la calor que ofereix la gent de Baztán. Us animo a tots a visitar-lo, encara no conec ningú que m’hagi dit que li ha decebut. Jo hi torno sempre que puc i, sinó, diàriament en la meva imaginació.

Recentment s’ha sabut que hi haurà adaptació cinematogràfica d’El guardià invisible. Què ens pots explicar?

Peter Nadermann, productor de la saga Millenium, va adquirir els drets quan va sortir la primera novel·la i després ha anat adquirint la resta. Tenim una relació constant, parlem moltíssim i estic molt tranquil·la perquè sé que no són convertidors de novel·les en pel·lícules, sinó que realitzen bones adaptacions. Sé que el film no pot ser igual que el llibre perquè fan servir llenguatges diferents, però sí que és important que hi hagi un respecte. Per sort, he vist els seus altres treballs com Millenium, Wallander o The Killing i per a mi això ja és una garantia. En pocs dies farem una roda de premsa i s’anunciaran els noms del director, del càsting, el guionista, les dates de rodatge…

Per amenitzar l’espera, els més impacients poden anar llegint la novel·la gràfica d’El guardià invisible.

Sí! M’ha agradat molt el resultat perquè la meva novel·la és molt visual i el còmic, encara que també utilitza un altre llenguatge, ha sabut captar la foscor del llibre. Vaig estar en contacte amb l’autor, Ernest Sala, i li vaig dir que el fonamental era que viatgés a Elizondo. Li vaig dir “vegis com vegis Amaia, a James o al Basajaun el públic ho entendrà, però no et perdonaran si no retrates bé la vall del Baztán”. Em va fer cas, va ser i es va amarar (literàriament i també literalment perquè plou moltíssim) i li ha servit per fer un magnífic treball sobre els seus carrers, les seves pedres, la seva aigua, la seva boira…

Imagino que tenint en compte la bona acollida, la intenció serà adaptar també els altres dos llibres.

Sí, hi estem treballant i d’aquí a poc podrem anunciar coses boniques també. Estic contentíssima!

Categories
ENTREVISTESEscriptorsLLIBRESNovel·la negra / Thriller
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES