Júlia Costa / @liujatasco
Sota el mateix cel, de Núria Pradas (Barcelona, 1954) és una novel·la ambientada a França, en concret a la Baixa Normandia, en els convulsos temps de l’ocupació alemanya durant la Segona Guerra Mundial. El tema potser no és nou ni original però ja ho és més que una autora catalana s’allunyi dels escenaris més propers lligats a la nostra pròpia història. La protagonista, una noia molt jove, ha perdut el seu pare a la guerra i viu amb la seva mare, vídua i amargada a causa d’aquesta pèrdua. Al poble arriba l’exèrcit alemany i han d’hostatjar a la casa un jove soldat.
La parella s’enamorarà, per damunt de les diferències que la guerra ha agreujat i del diferent origen de tots dos. La novel·la incideix en el tema de la hipocresia social a l’entorn de la relació amb els invasors i de com en acabar la guerra es va castigar de forma humiliant les pobres noies que havien tingut alguna relació amb els soldats alemanys. D’aquells fets hi ha inquietants filmacions que fan esgarrifar a causa de la crueltat gratuïta de la gent, veïns de les víctimes gairebé sempre. Brassens va dedicar una cançó impressionant a les tondues, una mena d’examen de consciència sobre la seva pròpia actuació en aquells moments, que el va fer incapaç de defensar-les. Les dones són víctimes fàcils i recurrents quan van mal dades.
La novel·la defuig fer judicis de valor sobre el rerefons de la guerra i incideix més aviat en les relacions privades i en com la gent més jove veu condicionada la seva vida per unes circumstàncies terribles que no pas en temes polítics. De vegades,com en aquest cas, és fins i tot el foc amic aquell que ens priva de tota esperança, una esperança que potser es troba a faltar en alguns moments, com ara en el desenllaç. El llibre va guanyar el Premi Carlemany, es tracta d’una d’aquelles històries dirigides a un públic juvenil però que pot agradar tothom. És aquest un tipus de literatura molt necessari en qualsevol context cultural normalitzat.
El llibre és també un cant a la pau i una crida a analitzar la manca de sentit de les guerres. És molt necessari insistir en els valors pacifistes car mai no estem vacunats contra la tragèdia i encara patim, pel que fa a les lectures des del present de fets del passat, en la temptació de fer una nítida divisió entre bons i dolents quan, al capdavall, la bona gent de tot arreu acaba per esdevenir la víctima més lamentable dels disbarats. La novel·la és senzilla, ben ambientada i té moments de volada poètica i descripcions molt estimulants sobre la vida en una petita comunitat francesa d’aleshores.
