Albert Mena. Barcelona
Les virtuts d’un festival com el Loop són nombroses: localització memorable (les habitacions de l’Hotel Catalonia del carrer Pelai esdevenen sales de projecció per a l’ocasió), projecció internacional (s’hi presenten galeries de tot el món) i propostes de gran qualitat (idees de primera línia que ens arriben d’artistes reconeguts i d’altres de més joves). Resulta força difícil resumir l’experiència global de visitar aquest festival, que any rere any conserva el vigor per a reunir propostes de tot el món, i que també ofereix activitats i contingut específic sobre videoart que s’han constituït com a referència per a cultivar i també iniciar-se en l’univers d’aquesta disciplina.
Els temes que hem pogut veure aquest any són molt diversos, com també ho són la gran varietat de tècniques que els artistes han aplicat per a donar forma a les peces: animació, mapping, format documental, projecció múltiple, muntatge fotogràfic, collage, tràvelings en espais impossibles… per a mostrar o fer referència a temes d’actualitat (les crisis de Portugal, Espanya o Grècia), reflexions polítiques (el paper actual del Comunisme a la Xina), el pensament (la pèrdua de memòria, però també Freud en un vídeo farcit d’imatges tretes”del subconscient”), o el preu de l’esforç que suposa produir art.
Dins d’aquest concepte podem incloure dues de les peces que més criden l’atenció, per la seva espectacularitat però també pel sentiment visceral amb què tracten el seu concepte. La primera ve de part de la galeria Marlborough Chelsea i de l’artista João Onofre, i ens presenta una interpretació de la composició 4’33 de John Cage. La diferència respecte altres versions d’aquesta obra és que el piano es troba en flames, que poc a poc van consumint el piano, mentre el pianista/artista ha d’aguantar el tipus davant de l’avanç imparable del foc. Podríem dir que la peça uneix l’art performàtic d’una Maria Abramovic, la reflexió sobre la naturalesa de la música de Cage (tot i que aquest cop consumida pels brams del foc) dins del marc del videoart, i el retrat dels nostres límits, que resulten evidents quan ens enfrontem a forces que ens superen de manera clara.
La segona peça és de l’artista polonesa Katarzyna Kozyra, i ens la presenta la galeria ZAK|BRANICKA. De difícil definició, ens mostra la pròpia artista en primeríssim primer plans, distorsionats per diversos efectes, i que fan referència a diferents escenes. Una de les més punyents ens mostra l’artista ballant, on els moviments ràpids de la ballarina contribueixen a generar sensació de desconfort, i on la representació dels gestos i expressions d’esforç que implica l’activitat física resulten tan commovedors com repel·lents.
Per part de galeries catalanes destacaríem la Galeria Senda, amb una obra sobre la noció de fe en tres religions que coexisteixen a Israel, a mans d’ Isabel Rocamora, o la Galeria Trama, que presenta una proposta del fotògraf Ángel Marcos. Molt allunyada de l’exuberància de les peces que hem mencionat fins ara, el vídeo de Marcos fa servir recursos bàsics d’expressió audiovisual, però per a obtenir un missatge clar i entenedor, de denúncia social però sense oblidar la vessant estètica de la imatge en moviment. Amb només imatges preses dins el Palau de la Música, i amb un ús mínim de la música, Marcos fa referència als fets del 19 de maig de 1960, on la prohibició de poder interpretar el Cant de la Senyera en plena època franquista esdevé símbol de la manca de llibertat. Mitjançant una transició, de blanc i negre a color, l’artista ens vol fer arribar la millora inherent que suposa una llibertat recuperada, mentre sona, aquest cop sí, el Cant de la Senyera. Marcos, amb carrera com a fotògraf, treu profit de la naturalesa plana del fotograma per a oferir una panoràmica de grans espais però també de petits detalls, possibilitant veure detalls de la decoració del Palau des de molt a prop i des d’angles inesperats.
Així doncs, el Loop conserva el poder per a oferir peces de gran impacte, ja sigui pel seu contingut com per la seva vessant formal, però sobretot perquè amb la seva gran varietat de propostes permet superar la limitació conceptual que les dues categories tot just mencionades generen. El festival segueix sent un espai on percebre la vitalitat del videoart com a disciplina, i esperem que ho sigui durant forces anys més. Si més no, mentre el videoart duri, i pel que hem pogut veure, podem afirmar que segueix més viu que mai.
