Albert Mena. Barcelona
Passejar pels passadissos d’El Prado sotmet el visitant a molts i variats embruixaments, però n’hi ha pocs que puguin rivalitzar amb la càrrega existencial i física que vessa sobre els seus espectadors l’obra de Diego Velázquez. Enfrontar-se a la reialesa muntant a cavall, als bufons de la cort, a Mart, Esopo i Menipo, o al Crist Crucificat, implica impregnar-se del pes que aquests personatges porten a sobre, involucrar per accident en la seva vida i assumir les seves conseqüències; així d’intens resulta el realisme del pintor sevillà, quelcom encara més intrigant degut a l’insuficient coneixement que es té de la seva vida.
L’editorial Cátedra ha reeditat l’obra que l’historiador francès Bartolomé Bennassar va dedicar a Velázquez, però a diferència d’optar només per l’anàlisi de la seva obra artística, Bennassar va realitzar un estudi transversal de tots els àmbits de la vida del pintor. És per això que la llista de treballs de la qual va partir per realitzar l’obra és també pluridisciplinar, incloent informes mèdics, tractats d’arquitectura, inventaris, estudis de la figura del rei Felip IV, dots atorgades o missives on lamenta la lentitud en el pagament per serveis realitzats. Malgrat tot això, però, i com ja hem dit, l’intent de reconstrucció de la vida de Velázquez segueix tenint moltes llacunes. Gairebé gens se sap de la seva joventut, de la relació que el pintor va tenir amb la seva dona, Juana Pacheco, o del segon viatge que l’artista va realitzar a Itàlia, a fi de portar obres d’art de primera categoria per a les estades reals de Felip IV .
Bennassar estructura el llibre de manera cronològica, oferint lectures i interpretacions molt detallades de diversos esdeveniments de la vida de Velázquez, però sense entrar en la profunditat necessària com per constituir un volum científic. D’aquí que Bennassar també opti per un enfocament bàsicament continuista, oferint la seva pròpia interpretació dels descobriments realitzats per un nombre extens d’experts en Velázquez, conservant sempre l’enfocament cap a la figura del pintor com a home. També hem de dir que per als amants de llistes i la catalogació el llibre oferirà material suficient a l’hora de descriure espais, roba i pintura com per poder fer-se una idea clara de l’entorn en què vivia la família de l’artista i el seu taller.
Però el gran protagonista de l’obra, a més del propi pintor, és la passió que mostra Bennassar a l’hora de retratar la ràpida evolució de la carrera del geni sevillà, barrejant amb gran destresa el que es coneix segur de la vida d’ell, el que s’ha interpretat fins a la data, el que seria coherent que hagués succeït i el que el mateix historiador desitjaria que fos cert. Per aconseguir-ho fa gala d’un estil clar, directe, amb to amigable que li permet llançar preguntes a l’aire, afirmacions i declamacions al lector, i fins i tot certs instants íntims en què sembla que Bennassar està escrivint per a ell mateix. Però tractant-se d’un text divulgatiu això contribueix a explicar tant de Velázquez com sobre el propi escriptor, convertint les parts del llibre que potser són més àrides (els catàlegs i inventaris) en apreciats oasis de solitud, marcant un bon contrapunt a la humanitat desbordant de totes les altres seccions.
És aquest aspecte humà que permet a l’escriptor comptar amb gran detall, per exemple, la influència de Francisco Pacheco, artista establert a la Sevilla del segle XVII, i que va acceptar a un joveníssim Velázquez com a aprenent, o la relació tan duradora i complexa que l’artista tindria amb el rei d’Espanya, Felip IV, que va ser profund admirador, amic en la recerca de consell i protector oficial del pintor.
L’art de Velázquez també ocupa una part important del volum. Més enllà de les anàlisis de les obres, que n’hi ha, però no en profunditat suficient com perquè resultin sorprenents, el que sí que val la pena destacar són els espais dedicats als canvis en la percepció històrica de l’obra del pintor, o com successives generacions aprecien i valoren el mèrit del sevillà a partir de paràmetres diferents. Bennassar no estalvia tinta a establir que, a dia d’avui, una de les grans victòries del pintor i un dels principals motius de la seva glòria és la preponderància del color sobre el dibuix. Afortunadament, el volum compta amb reproduccions d’algunes de les obres del pintor, i encara que al no tractar-se d’una anàlisi de l’obra de Velázquez no cal que estiguin totes, sí que és molt recomanable afrontar la lectura del llibre amb un catàleg de les obres completes. Recomanem, per exemple, el catàleg que Fernando Checa va publicar a l’editorial Electa el 2008.
Seguint amb el canvi d’estima constant cap a l’obra de Velázquez, és especialment emocionant el capítol dedicat a la recuperació que els pintors francesos van fer de la seva obra arran de l’entusiasme incondicional de Manet, però també l’atenció que altres pintors espanyols (i fins i tot anglesos) de categoria com Goya o Picasso van dedicar al sevillà. Bennassar aprofita per lloar també la tècnica compositiva i la riquesa en l’ús del pinzell del pintor per explicar en què va influir aquesta en la tècnica pictòrica de generacions posteriors (i també en la de contemporanis de Velázquez).
Per concloure, només m’agradaria afegir que la diversitat i riquesa en detalls d’un volum com el present contribueix, principalment, a mantenir i conservar la fascinació i el misteri de l’obra d’un geni de la talla de Velázquez. Són moltes les obres que per la seva complexitat i riquesa segueixen sent maldecaps per als experts, com el cas de La Venus del mirall, però molt especialment Las Meninas, enigma i obra cúspide de la pintura occidental, de datació complexa, títol mutable i origen d’innombrables interpretacions. El capítol que dedica Bennassar a aquesta obra mestra resulta il·luminador, però sobretot font d’atracció inacabable cap a una peça que transcendeix les vores delimitades pel seu marc. És en una obra com aquesta on el pes dels personatges, les seves càrregues física i metafísica, esdevenen una mica més, una profunditat plena de ritmes, on el buit esdevé espai, les figures moviment, la llum una sensació sòlida. És on el pes esdevé vida, matèria al servei d’una força transcendent.
Així doncs, no deixin passar aquesta oportunitat per aprendre una mica més sobre la vida d’un dels més grans pintors de tots els temps i especialment no oblidin anar a visitar les seves obres. Amb el text de Bennassar i els quadres davant podran reviure un període fascinant de la història d’Espanya, de la mà de gent normal i corrent, tot i els títols nobiliaris que els descrivien. És una història de derrota i victòria, de superació malgrat les dificultats, però és també la consagració de l’enginy per davant de l’acomodació, el transcendir la història personal pròpia per conquerir un terreny impossible: l’ambigu, el múltiple, el no-particular; en definitiva, una herència universal que fascina, i que converteix allò massa humà en massa rellevant, en un encís que de tan intens pot resultar asfixiant. Però és mitjançant el perdre’s dins l’espai dels quadres que un pot recuperar l’alè, per finalment plantar cara a les dificultats de la vida. Velázquez va ser un geni del realisme pictòric, però sobretot va ser humà, i això és el que converteix els seus quadres en molt més que pintura. Com diria Manet, va ser “pintor de pintors”. No s’ho perdin.
