Albert Mena. Barcelona
“Se habla y escribe sobre arte con una abundancia pasmosa, con una fabulosa copiosidad (…) Pero yo prefiero (…) contemplar con los ojos lo que se hace. Es la única manera de entenderse y de hacerse cargo”. Josep Pla escrivia aquestes paraules a La pintura abstracta, article publicat a la revista Destino l’any 1951. Una actitud semblant prenen, 64 anys després, els comissaris de l’exposició Del segon origen. Arts a Catalunya 1950-1977, amb la voluntat d’oferir un recorregut neutral, lliure de lectures, on les obres prenen tot protagonisme. Organitzar cronològicament el treball dels artistes ha estat l’opció escollida per a mantenir aparença d’objectivitat, impossible d’assolir en últim cas, però paradoxalment efectiva si es té clar el missatge que es vol transmetre. En aquesta ocasió, el recorregut neutral-cronològic s’empra precisament per a posar en evidència els seus límits, amb la intenció clara de transcendir-los. Comissariada per Pepe Serra, director del MNAC, Juan José Lahuerta, cap de col·leccions del museu, i Valentín Roma, l’exposició seria una culminació de la reinterpretació del rol historiogràfic que el museu ha jugat fins a dia d’avui, i que funcionarà com a punt de referència per a definir continguts i programació de properes temporades.
Descrita per Serra i Roma com a “camp de proves”, l’exposició pren el seu títol de la recuperació d’esperit d’avantguarda que es va produir durant la postguerra. Circumstàncies político-econòmiques difícils van provocar trencament en forma i contingut amb la tradició de dècades anteriors, d’on va sorgir a una nova concepció del valor de l’art. Aquesta segona onada avantguardista, però, no va prendre un caràcter unitari, i la recerca de nous límits per a la praxi creativa va produir la coexistència d’aproximacions temàtiques i formals molt diferents, fins i tot oposades, dins d’un mateix context.
Segon origen busca que aquesta riquesa es faci visible per si mateixa mentre es recorren les seves sales, on a més de pintures, escultures i vídeos s’hi poden trobar també vitrines amb més de 400 documents exposats; el rol d’aquests serà el de contribuir a definir l’art del moment a partir dels fenòmens que es produïen al seu voltant: manifests, invitacions de galeries, grafismes… tot ajuda a generar una definició d’art que acabarà sent, però, contextual i no narrativa, ja que l’absència d’ informació respecte bona part d’obres i moviments obliga el visitant a establir els ponts entre peça i document. Tot i així, entenent el valor transversal que els comissaris han volgut donar a l’exposició, podem afirmar que aquesta manca de text és on s’origina part del seu encant.
I és que arribats a aquest punt, veiem clar que l’aposta del MNAC és de mínims, i no de màxims: la voluntat dels comissaris no és ni crear un magatzem d’art on tot hi té cabuda, ni tampoc oferir tanta profunditat que, vist el gran marc temporal que avarca l’exposició, resultaria desbordant. Serra, Lahuerta i Roma han volgut establir un context a partir del qual sigui possible començar una nova tradició museística, i per a fer-ho han trobat prou contingut per a constituir un univers referencial, però deixant llibertat per a que sigui possible jugar amb ell a mesura que se’l vagi descobrint, i també amb la flexibilitat suficient com per a que sigui possible fer front a un context econòmico-social en canvi constant. El director del MNAC ha repetit forces vegades que resulta imprescindible comptar amb més espais, equip i pressupost per a fer front a les necessitats d’una col·lecció en constant evolució, i ha lamentat que el suport institucional resulti a totes llums insuficient per a que la seva concepció museística es pugui dur a terme.
Respecte a les obres d’art, la divisió cronològica s’ha produït per dècades. L’exposició s’inicia a partir dels anys 50, que els comissaris han coincidit a considerar molt concreta, limitada per les influències de l’art informal europeu present a Paris, d’un Wols, Fautrier o Dubuffet. La dècada següent explotarà, per altra banda, en una multiplicitat formal imprevisible, provocant un estat de dispersió que realça la pluralitat del context artístic català. No és només l’expressionisme abstracte nord-americà de Pollock l’encarregat de sacsejar l’escena dels 60 (com en l’acció del Grup Gallot a la Plaça Catalunya), sinó que també arriba el pop art, més europeu que americà, més de Polke i Hamilton que de Warhol (com en l’obra Pochoir, de Jaume Xifra). La influència de les noves estètiques es pot trobar en nous mitjans, com en el vídeo Pintura 1962-63 de Ton Sirera, successió d’imatges de pintura que cau sobre pintura, jugant amb colors i formes generats accidentalment de manera veritablement captivadora.
Si els 60 eren any d’expansió, els 70 esdevenen anys d’un nou classicisme, de clarificació dels camins que s’han seguit fins el moment. És també moment de recuperar la força política de l’art, com en els collages de Fina Miralles, que reflexionen sobre el rol de l’ésser quan aquest es troba sota violència, o en el curt Photomatons d’Eugeni Bonet, una successió de conjunts de fotografies de mida DNI que sorgeixen i marxen a gran velocitat, fent desaparèixer la noció d’individu, de persona, en una reflexió que ens recorda a Walter Benjamin i la seva Obra d’Art en l’Època de la Reproducció Tècnica aplicada a l’ésser humà. També destacaríem les peces de Miquel Barceló, a mig camí entre la poesia de Brossa, també present a l’exposició, i els horrors farmacèutics i anatòmics de Damien Hirst.
Finalment, farem menció de l’àlbum publicat arrel de l’exposició, i no catàleg, ja que segons els comissaris no era pertinent congelar aquest Segon origen sense conèixer en profunditat el que aquest pot oferir. En part pensem que és una llàstima, ja que com bé a dit Roma, hi ha forces obres que fins ara no havien estat exposades en cap museu, i poder-les gaudir de nou en paper hagués estat formidable. Per altra banda, aquest àlbum doble és un recull de bona part dels documents presents en l’exposició, i que resulta a partir d’avui un referent ineludible per a construir una historiografia apropiada de l’art català de segona meitat del segle XX. No només hi trobem textos com el que iniciava aquest article, sinó que proporciona una cronologia pas a pas dels esdeveniments i actes més rellevants de cada any, o una llista de llibres rellevants publicats, establint així en paper aquell univers que els comissaris volien generar per a obrir portes al MNAC de cara el futur. Una bibliografia extensiva, un índex onomàstic i un llistat de les obres presents en l’exposició tanquen aquest àlbum, que supera les 450 pàgines i que resulta un goig llegir i estudiar.
No deixin passar doncs aquesta oportunitat per a visitar una col·lecció que, possiblement, contribuirà a canviar la noció que fins ara hem tingut del Museu Nacional d’Art de Catalunya, i no oblidin adquirir un dels àlbums que, com ja hem dit, és residu en paper de l’exhaustiu treball de recopilació de totes les vessants artístiques que es van produir al nostre país des de la dècada dels 50 fins el 1977. Descobriran tota una aventura que, afortunadament, no pot fer més que créixer, i que ens ajuda a prendre consciència de la nostra riquesa cultural, tant sovint malparada. Però sobretot no s’ho perdin perquè Del segon origen fa més present que mai el caràcter humà de l’art, i en una època on l’individu queda sempre supeditat a ordres i estructures superiors, és convenient i fins i tot necessari recordar que no hi ha res que sigui fix i inamovible, que sempre hi ha una via d’escapament. Sempre és possible un nou origen. El MNAC sembla que ha trobat el seu, i ara només fa falta que tots l’acompanyem. Amb una exposició com aquesta, podem dir que el viatge esdevindrà un plaer i una font inacabable de goig.
________
Del segon origen. Arts a Catalunya 1950-1977 / MNAC (Parc Montjuïc, s/n) / Fins el 25 d’octubre / www.mnac.es
