Manel Haro. Barcelona / @manelhc
Tot i que molts consideren que la literatura negra nòrdica fa temps que va morir, l’èxit de novel·listes com Camilla Läckberg, Arnaldur Indridason, Jo Nesbo, Mari Jungstedt o Jussi Adler-Olsen demostra que el fenomen postlarsson segueix encara viu. De fet, el grup Planeta ha arrencat ja una ambiciosa campanya de promoció de la quarta entrega de Millenium, escrita pel suec David Lagercrantz a falta del seu creador original Stieg Larsson.
De tant en tant també alguna productora cinematogràfica s’interessa per adquirir els drets d’alguna d’aquestes novel·les. La mateixa saga Millenium té versió americana i versió sueca; Headhunters de Jo Nesbo es va adaptar a Noruega, però la cinta es va poder veure a diferents països incloent el nostre; i d’Adler-Olsen arriba ara al nostre país Profanació, la segona pel·lícula de la seva sèrie ‘Los casos del Departamento Q’, un any després de Misericòrdia. Tot i que a l’autor danès no li satisfacin massa aquestes adaptacions (poques vegades els autors estan d’acord amb les versions que es donen dels seus llibres al cinema) i que a Catalunya són poques les sales on es projecten, la veritat és que és una bona oportunitat d’apropar-se a l’inquietant, sàdic i despietat univers criminal que tanca la seva obra.
A Profanació, basada en la novel·la Los chicos que cayeron en la trampa (Maeva), el detectiu Carl Mørck decideix recuperar un cas que estava resolt quan un estrany home li demana de forma desesperada, al carrer i en plena nit, que ho faci. Es tracta de la violació i assassinat dels seus dos fills, un noi i una noia, crim pel qual va ser condemnat un jove, cosa que mai va convèncer aquest pare turmentat, antic policia, que va investigar els fets fins que la seva obsessió es va acabar apoderant d’ell. Han passat més de vint anys del doble crim, però Carl Mørck decideix posar fil a l’agulla quan l’endemà aquest home se suïcida. La investigació porta el detectiu a endinsar-se en un col·legi només apte per a fills de famílies adinerades, que ara formen part de l’elit de la societat danesa.
Des dels primers minuts, sabem qui van ser els culpables del crim. El director, Mikkel Norgaard, no amaga les seves cartes i ens va oferint flashbacks que ens mostren els detalls del crim. No obstant això, la pel·lícula està plena d’incògnites i sobretot de tensió. ¿Seran capaços Carl Mørck i el seu col·lega de trobar proves suficients per fer justícia? ¿Podran trobar la manera d’encaixar les diferents peces i donar així fonament a les seves sospites? Mentrestant, el director ens ofereix algunes escenes realment dures que són encara més crues en el llibre. La violència duta a terme per pur plaer, la maldat en la seva màxima expressió, la bogeria que produeix una història d’amor frustrada i la impossibilitat d’escapar del passat són algunes de les senyes d’identitat d’aquesta pel·lícula.
Profanació no és, ni de bon tros, una pel·lícula perfecta: el detectiu procedeix de forma maldestre a vegades, algun personatge s’escapa de la comissaria com qui surt del supermercat, altres apareixen al lloc adequat sense que tinguem molt clar com han trobat la via correcta i la bogeria se’ns presenta gairebé com un estat del qual un pot escapar quan li convé i després tornar a ell. No obstant això, segueix sent un film bastant acceptable. Entretingut, sens dubte, i ple de tensió. Les dues hores que dura passen volant i suposen una bona invitació a descobrir les altres novel·les del “Departamento Q” de Jussi Adler-Olsen, aquest intel·ligent autor danès, amb gran sentit de l’humor, a qui es pot veure de tant en tant passejar per la Barceloneta, on té la seva segona residència i on li agrada escriure. Ja saben que normalment els llibres sempre són millors que les pel·lícules.
