Marta Planes. Lleida / @martaplanes
Wayward Pines. El paraíso de Blake Crouch (Destino) és la novel·la que ha inspirat la sèrie del mateix nom estrenada a la Fox al maig, protagonitzada per Matt Dillon i dirigida per Mike Night Shyamalan (El sisè sentit, El protegit, Senyals, El bosc). L’agent federal Ethan Burke es desperta a la població de Wayward Pines després d’haver patit un accident de cotxe. No sap on és i es troba sense documentació, diners ni telèfon. A poc a poc recorda el seu nom i la seva missió a Wayward Pines: buscar dos col·legues desapareguts en estranyes circumstàncies. Descobrirà que darrere de la idíl·lica població s’amaga alguna cosa inquietant i fins i tot arribarà a dubtar del seu seny. I mentre, a l’exterior, la seva esposa Theresa mira de trobar on és, ja que el considera desaparegut.
Com en totes les històries l’únic ganxo consisteix a descobrir un enigma final,i això fa que sigui realment difícil escriure una ressenya sense revelar més informació de la necessària. Algunes incoherències de la trama no es poden comentar als que no han llegit la novel·la, ja que la seva única basa és la intriga i la sorpresa. Un cop revelat el final, res queda de l’edifici literari que el sostenia. El meu consell és que el lector s’enfronti a l’obra sense més informació que la de la contraportada i l’expectativa de passar una estona inquietant i distret. La intriga arrossega la lectura d’una novel·la escrita amb ritme àgil, paisatges ben definits i misteriosos, girs argumentals, i intriga i més intriga.
La novel·la comença in crescendo presentant diferents hipòtesis del que podria estar succeint-li a Burke. Cada capítol deixa al lector amb ganes de continuar cap a un nou canvi de rumb. El ritme s’alenteix cap a la meitat jugant amb la paranoia i el desconcert en què està immers el protagonista per tornar a arrencar amb força cap al descobriment final i els dubtes ètics que l’evidència del que passa plantegen a Burke. Saber la veritat, per fi, no és un alliberament sinó una càrrega més pesada de suportar que la mentida mateixa.
El llibre segueix l’esquema d’altres novel·les com La cúpula de Stephen King, El corredor del laberint de James Dashner (ambdues amb adaptació televisiva i cinematogràfica respectivament), la molt coneguda Lost, la pel·lícula de Shyamalan El bosc o la genial Shutter Island de Martin Scorsese: el/els protagonistes desperten o viuen en un món amb unes regles molt marcades que no es poden vulnerar. En algun moment se senten desconcertats davant l’actitud de la resta i arriben a dubtar del seu seny, o de la dels altres. L’enfrontament és inevitable. La comunitat és un ramat d’ovelles: ningú pot escapar sense pagar les conseqüències. Fora del grup regna el desconegut i, per tant, el perill. I la majoria de vegades, la mort. Wayward Pines és, doncs, una novel·la previsible però entretinguda.
