El cinema de Ferzan Özpetek: ‘Hamam: El bany turc’

En la seva primera pel·lícula, el protagonista és un home que rep un local en herència, la qual cosa fa que es replantegi la seva vida

Manel Haro. Barcelona / @manelhc


Una bona manera d’acostar-se a l’univers del director turc Ferzan Özpetek és llegint els seus llibres Rosso Istanbul i Sei la mia vita, novel·les tan arrelades en les seves pròpies vivències que bé podrien considerar-se memòries ficcionades. En elles, Öztepek parla d’ell mateix, de la seva infància i joventut, tot i que ens trobem una trama, uns personatges i unes situacions que serveixen a l’autor per reflexionar sobre qüestions com l’amor, el pas del temps, la vida o les relacions familiars. Una altra manera és veure les seves pel·lícules i establir vincles entre elles: a gairebé totes hi ha sempre grans àpats al voltant d’una taula, reunions familiars i es reivindica la llibertat a l’hora d’estimar, al temps que es mostra la repressió i la contenció que produeix un amor no satisfet o ocult. La frustració o el desengany que sorgeix moltes vegades en les parelles sol ser un altre dels temes recurrents. I després les contraposicions: les que es perceben entre membres de diferent generació, entre personatges que vénen de mons oposats o que tenen diferents aspiracions.

Com en els seus llibres, també en les seves pel·lícules Ferzan Özpetek hi posa molt de si mateix. De la seva producció, aquí són sobretot populars un parell de films: La fada ignorant (2001) i Mine vaganti (2010). Els seus llibres no estan traduïts ni al castellà ni al català. Tampoc tota la seva filmografia ha arribat al nostre país. Des de molt jove, Özpetek volia ser director de cinema. Amb divuit anys va abandonar la seva Istanbul natal per anar a Roma, fascinat més pel cinema que sortia de la Cinecittà, que sentia més proper, que pel que es creava en la poderosa indústria de Hollywood, no fent cas a les recomanacions del seu pare que l’animava a anar a Amèrica si volia dedicar-se a aquest món. El seu primer film li va arribar amb trenta-vuit anys, quan portava vint a la capital italiana. Encara que havia treballat en diversos projectes com a ajudant de direcció, no va ser fins el 1997 quan va poder posar fil a l’agulla amb Hamam: El bany turc, amb guió d’ell mateix i de Stefano Tummolini.

L’argument gira al voltant de la relació entre Francesco (Alessandro Grassman) i Marta (Francesca d’Allotja), que comença a acusar el desinterès que senten mútuament. Tots dos dirigeixen una agència de disseny a Roma, però ell ha de marxar uns dies a Istanbul per gestionar l’herència que ha rebut per part de la seva tia, una italiana que en el passat va abandonar tot per una vida millor a la capital turca. Aquesta herència consisteix en un vell local que albergava uns banys turcs. Lluny d’acceptar una venda ràpida, cobrar els diners i tornar a la seva vida, Francesco descobreix que a Istanbul sent un benestar i una realització que no tenia a la seva ciutat. Decideix llavors reobrir el negoci de la seva tia i viure la seva vida d’una altra manera.

 


El festival de Venècia va rebutjar la pel·lícula, a Berlín fins i tot li van suggerir que es dediqués a una altra professió, però va ser Cannes qui li va obrir les portes.


 

En línies generals, la història de Francesco i Marta té moltes similituds amb la que viuen dos personatges en la primera novel·la d’Özpetek, Rosso Istanbul. Allà, una parella en crisi que té una agència de disseny aterra a la capital de Turquia per executar uns negocis ràpids durant uns dies; però allà la vida canviarà per a tots dos. El seu llibre, de fet, conté molt de cadascuna de les seves pel·lícules i és fàcil reconèixer en la seva obra literària situacions calcades que hem vist en la seva obra cinematogràfica.

Hamam: El bany turc no va tenir un inici fàcil. A Özpetek li va costar trobar finançament per al seu debut i quan ho va aconseguir va haver de conformar-se amb un pressupost baix, suficient per poder comptar amb el mínim equip tècnic possible i dormir en una pensió que el propietari rellogava durant el dia a prostitutes. Un cop acabada la pel·lícula, aquesta no va comptar amb gaires suports: el festival de Venècia la va rebutjar, a Berlín fins i tot li van suggerir que es dediqués a una altra professió, però va ser Cannes qui li va obrir les portes de la seva secció Quinzaine des Réalisateurs. Des de llavors, Özpetek ha rodat una desena de pel·lícules.

Hamam: El bany turc és una pel·lícula certament modesta amb un argument senzill, però és una bona mostra de l’univers d’Özpetek, que anirà guanyant envergadura amb cada nova feina. No es veu aquí encara l’ambició d’altres films posteriors, però tampoc hi ha senyals de malaptesa. És un film que mostra alguns dels seus temes favorits, com que mai és tard per estimar de la manera que un necessita o que, per molt que canviem de paisatge, en realitat la transformació ha de produir-se dins d’un mateix. Com sol passar amb molts directors/escriptors que, encara que canviïn de registre, sempre apunten a determinats temes que van repetint (com són els conflictes existencials), és una bona idea fer més d’un visionat o lectura, per veure aquestes relacions i les seves obsessions. Un comprèn millor una obra com més en sap del seu creador.

Categories
CINEDramaFerzan Özpetek
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES