Manel Haro. Barcelona / @manelhc
Pocs personatges de la literatura universal segueixen tan vius com Sherlock Holmes, les aventures del qual continuen creixent més enllà dels llibres, gràcies a adaptacions per a la petita i gran pantalla. El 2009 s’estrenava Sherlock Holmes, la pel·lícula dirigida per Guy Ritchie, protagonitzada per la parella d’actors Robert Downey Jr. (en el paper de Holmes) i Jude Law (com a John Watson), una més que digna producció que no només tornava a la vida al detectiu, sinó que a més el dotava d’un aire més enèrgic, un geni amb l’intel·lecte i en la lluita cos a cos. Un any després arribava a la televisió la sèrie produïda per la BBC Sherlock, que comptava amb Benedict Cumberbatch en el paper protagonista. I el 2011 podíem veure la segona entrega de la pel·lícula de Guy Ritchie, la tercera part està prevista per 2016. Després hi ha hagut altres adaptacions (l’espanyol José Luis Garci es va inventar el 2012 una visita de la parella de detectius a Madrid per investigar els possibles crims de Jack l’Esbudellador a la capital espanyola, el resultat va ser Holmes & Watson. Madrid Days).
L’última que ha aterrat a les sales de cinema és Mr. Holmes, una pel·lícula de Bill Condon (director de cintes com Kinsey, la saga Crepuscle o El cinquè poder), l’argument gira al voltant de la vida del nonagenari detectiu, retirat ja en una granja de Sussex. Un dels grans al·licients de qualsevol versió sherlockiana és saber qui encarnarà el protagonista, una decisió que requereix gairebé tanta responsabilitat com elegir el nou James Bond. En aquest cas, la interpretació de l’ancià Holmes va a càrrec del britànic Ian McKellen, conegut per molts papers, però sobretot pel de Gandalf en la saga El senyor dels anells, un encert ja d’entrada ja que si Condon volia crear un personatge entranyable, McKellen és prou apreciat per un públic molt ampli.
Corre l’any 1947 i el senyor Holmes fa ja dècades que va deixar els seus casos i ara viu apartat gaudint de la seva gran afició: l’apicultura. A casa li fan companyia la mestressa (Laura Linney, que fa un gran treball) i el seu fill Roger. Sherlock té ja 93 anys, la memòria li falla cada vegada més, però encara li queda combustible per escriure el relat del seu últim cas, aquell que durant tant de temps l’ha omplert de remordiments. Condon ens mostra el deteriorament físic i mental d’un gegant, però sobretot ens ensenya el seu costat més humà, la seva fal·libilitat i com encara li queden lliçons per aprendre. El seu company d’aventures no és en aquest cas Watson, sinó el petit Roger, qui l’anima a que continuï escrivint el seu relat i li demana que li ensenyi les seves capacitats deductives. Roger és oxigen per a Holmes, qui l’ajudarà a reconciliar-se amb ell mateix.
En la pel·lícula, basada en la novel·la de Mitch Cullin recentment reeditada per Roca Editorial, tenim dosi d’intriga, però sobretot hi ha tendresa i una mica de drama. No hi ha dubte que el pes del film recau en Ian McKellen, la força interpretativa del qual no aconsegueix salvar del naufragi una pel·lícula a la qual se li veuen els engranatges. Es nota que Condon busca tocar la fibra a l’espectador, emocionar-lo, però s’oblida de crear un coixí argumental sòlid perquè les seves intencions no siguin tan evidents. A excepció de la relació Holmes-Roger, tota la resta és força insubstancial: aquest últim cas fallit de fa anys, una aventura del passat al Japó o el seu interès per l’apicultura i en el que això deriva. Això provoca que el personatge de Holmes no sigui massa versemblant, no per la interpretació de McKellen (magnífica!), sinó per la inconsistència d’unes situacions que fan del dramatisme quelcom forçat. I potser això és filar encara més prim, però veig un abús de primers plans de McKellen, com si el director sentís la necessitat que l’espectador tingués present en tot moment l’ancianitat (i decadència) de Holmes. Però ni Holmes ni McKellen són suficients. Calia una mica més.
