Manel Haro. Barcelona / @manelhc
De tant en tant, ens topem amb algun llibre o alguna pel·lícula que, de manera subtil, ens avisa: ep, segur que estàs fent allò que t’agrada? De debò estàs aprofitant la teva vida? T’esforces en aconseguir allò pel qual havies somiat? El protagonista de la pel·lícula japonesa Una pastelería en Tokio, Sentaro, és un home que ha superat els quaranta anys, que cada dia sembla operar de la mateixa manera: li sona el despertador, baixa a la seva petita botiga de dorayakis (uns dolços farcits de mongetes vermelles), treballa sense cap estímul i, al tancar, torna al seu apartament de lloguer. La seva vida és rutinària, lineal i, fins i tot, una mica ensopida, ni tan sols pot suportar els dolços que ell mateix cuina i ven.
Però tot canvia quan apareix Tokue, una dona anciana que demana per l’oferta de feina que té penjada a la botiga. Sentaro se la treu de sobre un parell de vegades, però Tokue no es rendeix i li deixa una mostra del farcit de mongetes (anko) que ella mateixa porta més de cinquanta anys preparant. Sentaro, que queda impressionat pel seu sabor, decideix donar una oportunitat a l’anciana, qui amb els seus mètodes tradicionals, fa que la botiga i la vida de Sentaro agafin un nou rumb. L’home ni tan sols es planteja d’on ha sortit el seu nou fitxatge ni per què vol posar-se a treballar als 76 anys, només veu que el local, que abans només comptava amb una clientela nodrida d’escolars, ara s’ha multiplicat formant cues a la porta.
Tokue és treballadora, però sap que les coses només es poden gaudir si es fan a poc a poc, valorant cada petit element que les componen. I és així com la dona tracta les mongetes com si tinguessin una història que explicar, i és amb aquesta atenció també com observa el cirerer d’increïbles flors blanques situat al costat de la botiga, al qual Sentaro mai li ha dedicat gaire temps. És la grandesa de les petites coses, la felicitat farcida de petits detalls. I és això com Sentaro fa bona aquella frase d’Oscar Wilde, que deia que a vegades podem passar-nos anys sense viure en absolut, i de sobte tota la nostra vida es concentra en un sol instant.
Una pastelería en Tokio, dirigida per Naomi Kawase i basada en una novel·la de Durian Sukegawa, ens explica una història perquè ens aturem un moment a fer un exercici d’observació. Per fer un cop d’ull al nostre voltant, però sobretot al nostre interior. Perquè gaudim de la extraordinària bellesa d’un cirerer i perquè ens preguntem si realment estem vivint o només existint. A vegades podem sentir-nos una mica desgraciats fins que ens topem amb algú que ens recorda que encara tenim opcions i que hi ha altres persones que han hagut de suportar més infortunis, però que han decidit no abaixar el cap. Potser la pel·lícula té un ritme massa lent, res que sorprengui als que coneguin una mica el cinema japonès, però a fi de comptes, un film que ens suggereix que ens aturem un moment a observar la bellesa de la nostra vida i ens anima a preguntar-nos de quina manera volem farcir el nostre futur, no podia passar en un sospir. Si l’aneu a veure, segur que sortireu del cinema donant-li voltes al cap i amb un forat a l’estómac que us reclama tastar un dorayaki.
______________________
On menjar dorayakis a Barcelona?
Si voleu tastar dorayakis, els famosos pastissets que feien embogir Doraemon, teniu a Barcelona una pastisseria japonesa on els fan. Es tracta de Takashi Ochiai, oberta el 1983 i situada a la cantonada del Carrer Urgell amb Consell de Cent. El seu propietari, Takashi, va arribar a Catalunya als anys vuitanta, després d’exercir de pastisser al Japó durant anys i haver passat per Bèlgica i Regne Unit. Al seu local, teniu varietats de dolços a banda dels dorayakis, com bombons, gelats, pastissos i caramels. / www.ochiaipastisseria.com
