No hi havia anat mai, però la curiositat em va fer anit donar el pas i entrar a la sala Tarantos de Barcelona. Situada a la plaça Reial, a tocar del Jamboree, aquest petit espai ofereix espectacles de flamenc per a tots aquells que vulguin fer un petit tastet d’aquest tipus de música i ball. Lluny del que es pugui pensar, el flamenc té moltes arrels a Barcelona, només hem de pensar que la primera manifestació de flamenc a la ciutat data de 1827, quan es va estrenar l’obra La gitanilla al Teatro de la Santa Cruz (que després passaria a ser el Teatre Principal). Des de llavors, el flamenc no ha parat d’agafar musculatura a diversos indrets de Catalunya, no només a la ciutat comtal, gràcies en bona mesura a la immigració andalusa.
Però si parlem de la relació entre flamenc i Catalunya, potser el nom que ens ve al cap és el de Carmen Amaya (Barcelona, 1913-1963), la bailaora del Somorrostro que va seduir amb el seu art el públic català, espanyol i internacional. Llavors, durant els anys vint i trenta, la capital catalana es va convertir en la ciutat amb més locals i activitats flamenques d’Espanya després de Madrid, un creixement natural que va deixar de ser-ho quan el franquisme el va voler imposar com a símbol nacional espanyol. I tot i que ja ha passat molt de temps des de llavors, encara ara són moltes les persones a les que els hi costa apreciar el flamenc pel seu valor purament artístic i desvincular-ho d’altres qüestions que no tenen res a veure amb la cultura.
En aquest sentit, la sala Tarantos pot ser una bona primera presa de contacte amb el flamenc. Inaugurada l’any 1963, poc després de l’estrena de la pel·lícula de Francisco Rovira Beleta Los Tarantos, protagonitzada per Carmen Amaya, aquest espai ha estat des de llavors un punt de pas per als amants del flamenc, curiosos i turistes. Noms com Antonio Gades, Vicente Escudero, Maruja Garrido, María Márquez, Manzanita, Parrita, Miguel Poveda, José el Francés o Niña Pastori han pujat al tablao de la Tarantos. Entre els clients més il·lustres, un Salvador Dalí que va veure en Maruja Garrido una de les seves muses.
En els darrers anys, la Sala Tarantos ofereix sessions de cant, ball i toc flamencs de petit format programant artistes emergents de tot l’Estat. Quan un s’apropa a una d’aquestes sessions, veu que la cua per entrar està formada, en gran mesura, per turistes, especialment japonesos. Això pot fer pensar que un assistirà al típic espectacle per a estrangers, però les propostes de la Tarantos són aptes per a tots els públics, incloent, és clar, el local. Durant trenta minuts, el públic pot fer un tastet flamenc, temps que per als qui tinguin autèntica passió per aquest tipus de música i ball, segurament serà massa poc. La sessió que vaig poder veure jo era de la formació Almonaster, liderada pel guitarrista i compositor Oliver Haldon “El Zurdo”, que vol fer que l’espectador experimenti el flamenc des de la seva dicotomia més emocional: alegria i tristesa, amor i ràbia, expansió i intimitat. Sobre l’escenari, dues guitarres (Miguel de la Tolea i Oliver Haldon), una caixa flamenca (David Domínguez), una veu (Tolea), un bailaor (Rapito) i una bailaora (Marina González Ortiz) van oferir un espectacle de pura força i sentiment que va seduir un públic entregat. Entre ells, algun turista japonès que mirava d’entendre, practicant tímidament en un racó de la sala, com funcionava allò de les palmes flamenques.
