Nur Costa. Barcelona / @nurcosta
Isabel-Clara Simó té nova novel·la, Jonàs, publicada per Edicions 62, i com totes les seves altres obres que he tingut l’oportunitat de llegir, la vaig devorar ben ràpid. És un llibre que, a part de fer sentir emocions pròpies d’una muntanya russa, fa pensar. Jonàs és la història de l’amor que sorgeix entre dos joves a Nova York: l’Álex i en Jonàs. Està tant ben escrita i pensada, que tenint a l’autora davant meu al Bar O Tubo de Barcelona (carrer Urgell amb València), parlant-me sobre la novel·la, em fa entrar en noves dimensions sobre Jonàs en les quals encara no havia entrat, tot i havent-la llegit. Quan em presento, l’aviso: No sóc periodista. només he portat un parell de preguntes i prendré notes. Més que una entrevista, serà una conversa. I ella em diu: som dues dones en una terrassa. I això em tranquil·litza.
Li comento que Jonàs és fascinant, però que al mateix temps el seu registre és molt diferent a la resta de llibres escrits i em contesta amb un somriure: “això m’omple de satisfacció, perquè a cada llibre que escric vull canviar de registre, canviar de veu. Pujar un esglaó, intentar-ho fer una mica millor. És el que intento sempre, no sé si per bé o per mal. També cal dir que l’he escrit durant quatre anys. Fa tres dies que vaig dir que Jonàs seria la meva última obra, i ja m’arrepenteixo d’haver-ho dit, perquè el meu cap bull d’idees”. I jo per dins salto d’alegria, perquè jo bullo de curiositat per saber quin és el pròxim esglaó. I continuo dient preguntant, per exemple si Jonàs és un llibre que parla de l’amor o de la depressió: “Ni una cosa ni l’altra, però no s’ha de treure mèrit al que interpreta el lector. El que jo pretenc és que el llibre sigui una reflexió sobre la frase del sociòleg Durkheim, que l’individu és una abstracció. El que és real és la societat. Aquest és el pinyol del llibre. És la força motriu que em porta a buscar personatges, arguments… tot això ve després. A mi m’agradava haver pensat en individus molt singulars. Precisament perquè la reflexió d’aquesta frase sigui especialment complexa”, m’explica.
I segueixo prenent notes: “I això havia de passar en dues ciutats diferents, en que les societats són diferents. Però que fossin familiars, perquè vaig bastant a Nova York, la meva filla hi viu allà. En dues ciutats molt diferents, amb dos personatges tant singulars, em lligava molt amb la idea que buscava. Pel que fa als personatges, volia agafar dos pols totalment oposats: un de molt intel·lectual, llatinista que prové d’una família odiosa. I un home lliure i independent, que fos atractiu per a tothom, bona persona i que fos com un imant”. I ho fa bé, s’ha de dir que Isabel-Clara Simó ho fa molt bé. Jonàs és un llibre que retrata molt bé la societat actual: els comportaments que fem, els tocs hipsters i modernets… fins i tot el consum de televisió nord americana, com els programes d’en Jimmy Fallon. Està en tot! Amb sentit de l’humor em diu: “Home, estic al dia, és la meva feina”.
L’homosexualitat és un argument d’aquest amor entre els protagonistes, però no és l’eix vertebrador del llibre. Isabel-Clara Simó m’assenyala el moment en què l’Àlex li diu a Jonàs: “Jo sóc homosexual perquè tu ets home. Si fossis dona seria heterosexual. Si fossis animal, seria zoofílic.” Jonàs és un somni. És la sublimació de tots els desitjos. Però els somnis s’acaben quan et despertes. O no. En Jonàs és tot el que no és l’Àlex. L’Àlex ha de llaurar el seu camí, buscar la seva pròpia essència. I per això se’n va de casa i viatja a Nova York. No hi ha lloc millor que fora de casa. Deslligar-se de la família. Però el millor de tot, és arribar a casa per poder marxar. En paraules del seu mestre, Salvador Espriu: un fill comença a ser gran quan sent compassió del seu pare. I durant la conversa que mantenim, revisitem algunes de les escenes del llibre.
No em puc estar de preguntar-li si troba a faltar alguna cosa en la literatura catalana actual i sembla tenir-ho clar: “La literatura catalana ha baixat d’una manera escandalosa. Hi ha grandíssims autors, amb molt de talent. Però el que triomfa i el que brilla és aquell autor que escriu novel·les on hi passen moltes peripècies per a distreure a la gent. Tothom té dret a llegir i a escriure el que es vulgui. Però és que ara és…”. Són els que marquen el mercat. I continua: “I ara molts et diuen: és que la teva novel·la no enganxa o sí que enganxa. Què vol dir que enganxi? El que ha de fer és fer-te sentir i pensar. No ha d’enganxar a ningú. Proust no va enganxar a ningú, i va ser un geni! Et fa pensar. Hem transformat el llibre en mercaderia. Ara és molt fàcil fer un best-seller. Això ha fet molt de mal”.
Hi ha molt d’espai a millorar, li comento. I ella respon: “En aquest moment, no estem en el millor de tots. Tot i que confio molt en les generacions joves. Per exemple, aquesta parella que ara ha guanyat el premi català d’Anagrama. Encara no els he llegit però fan molt bona pinta”. També menciona a dos autors que fan pensar i sentir, a qui a ella li agrada molt llegir: Miquel de Palol i Julià de Jòdar. Me’ls apunto per a pròximes lectures. En el cas de Catalunya, assegura, està baixant la qualitat, “però per altra banda, informa el gremi d’editors que ara fa 10 anys o 15, el dia de Sant Jordi, per cada 10 llibres que es venien, 2 eren en català i 8 en castellà. Des de fa quatre anys, va pujar a 3/7. I ara, m’han dit que la tendència ha pujat, i estem a 4/6. Al menys ha pujat, i encara que siguin best-sellers, al menys hem sigut fidels al català”.
Una de les coses amb les que marxo d’aquesta conversa és que ella és partidària de la ficció pura. Que Jonàs és un dels meus llibres preferits que he llegit fins a dia d’avui. I, que “escriure en català és com dormir en el teu propi llit, és còmode”. I també em quedo amb això últim que diu: “No deixis mai d’escriure”. No ho faré. M’ho vaig passar molt bé tenint aquesta conversa informal. Espero que ella també.
