Santiago Roncagliolo: “La violència sempre troba el seu camí, per molts murs que hi posem”

L’autor peruà publica ‘La noche de los alfileres’, en la que quatre adolescents porten una venjança massa lluny
Fotografia de Patricia Tena

Santiago Roncagliolo (Lima, 1975) assegura que totes les seves novel·les tenen la por com a eix vertebrador i que als seus protagonistes els enfronta sempre, amb més o menys humor negre depenent del llibre, als seus pitjors malsons. Després de triomfar amb Pudor, Abril Rojo (Premio Alfaguara, 2006) o Tan cerca de la vida,  ara s’endinsa en una història de violència a La noche de los alfileres (Alfaguara). Beto, Moco, Carlos i Manu són quatre adolescents que actuen com quatre bombes de rellotgeria a punt d’esclatar. Marcats pels seus problemes personals i familiars i habituats al atacs del grup terrorista Sendero Luminoso al seu país, decideixen venjar-se d’una professora que els ha humiliat a l’escola. Però el que en un principi anava a ser una espècie de broma de mal gust, aviat es converteix en un escarment que se’ls escapa de les mans.

 

Patricia Tena. Barcelona

Diu que La noche de los alfileres és la novel·la que li devia als seus fills. Per què?

Ells han nascut a Barcelona i un dia mirant-los vaig pensar ¡que feliços que són, la meva infantesa va ser un infern!  Se la devia perquè han de saber d’on vénen i com pot ser el món. Tenim amics que són pares de família gais, però a l’educació que jo vaig rebre als homosexuals directament els pegaven. Sincerament, quan t’apropes als quaranta, comences a mirar cap enrere. Mai ho havies fet perquè només pensaves en l’ara. Tot això em va fer pensar en aquell moment en què tens les emocions d’un adult però el cervell d’un nen per controlar-les.

Per què aquest títol?

Sempre m’han agradat els títols tipus “La noche de los cuchillos largos, La noche de los cristales rotos, La noche de los lápices”. Són nits en les que explota la violència que té continguda una societat. Però com aquesta parla d’uns adolescents, només aspiren a ser agulles de cap (riu). A més, quan era petit si jugaves a futbol contra un equip que era bo, portaves una agulla amagada i quan no s’ho esperaven, els punxaves. Ell es queixava però no tenia cap marca i tu ja havies llençat l’arma al terra on passava desapercebuda. D’alguna manera, això passa al llibre també.

El començament ja ens mostra un panorama desolador: “No éramos unos monstruos. Quizá nos pusimos un tanto… extremos. Y sólo durante un momento. Unos días. Un par de noches. Eso no es nada. A nuestro alrededor, todo el mundo era mucho peor”.

Tots portem un monstre dins nostre. Treure’l o no depèn de les circumstàncies que vivim. Si la nostra vida es fàcil, podrem domesticar millor la bèstia. Aquests nens viuen a un barri pijo, estan fortificats dins d’uns murs i protegits per la seva classe social, però fora hi ha una guerra. Aquí passa igual, Europa és el barri pijo del món. Però per molta protecció que hi hagi, es produeixen atemptats, hi ha terroristes. El llibre ens mostra que la violència sempre troba el seu camí, per molts murs que hi posem.

A banda dels seus problemes personals, els protagonistes es queixen de que les coses bones sempre passen lluny de Perú.  De fet arriben a dir “Las chicas en nuestro colegio eran como los Juegos Olímpicos: se les hacía mucha publicidad, pero siempre ocurrían en un país lejano y Perú nunca ganaba”.

Jo anava a una escola només de nens i en una societat tan reprimida com aquella les noies eren gairebé una espècie protegida. Pensa que alguna vegada ens van portar noies  a l’escola perquè ens parlessin i nosaltres sabéssim com eren!  Nosaltres podíem fer preguntes però després se les tornaven a emportar. En aquell tipus de societat repressiva i amb una educació ultra catòlica, la dona només podia ser verge o puta. Havies de decidir si la volies per casar-te o per anar-te’n al llit, mai la mateixa noia per a les dues coses. Això feia també que els nois estiguessin pràcticament obligats a demostrar la seva masculinitat tota l’estona, d’una manera molt propera al masclisme, l’homofòbia…

Tot  i que els protagonistes en un moment comencen a ser conscients de què han arribat massa lluny,  no volen aturar-ho per por a semblar dèbils davant els altres amics.

La rebel·lió parteix d’una situació injusta però malauradament no vol dir que es trobi una solució justa. Una vegada comença l’atac és molt difícil detenir-lo. Per això vaig voler explicar la història des de quatre punts de vista. La història d’una parella són realment dues històries, la d’una classe en són 30, la d’un país són 40 milions d’històries. Per molt que tu ho vulguis, no es poden controlar les dinàmiques de tots els demés.

Dóna la sensació que encara que diuen que s’han de venjar de la senyoreta Pringlin, només és una excusa per desfogar la seva ràbia.

La víctima és gairebé una excusa del que ells estan sentint. L’adolescència és una edat de molta ràbia, ets molt sensible. De fet, créixer i tornar-se adult a vegades implica precisament insensibilitzar-se.  Realment donava igual que fos la professora o no. Si no hagués estat ella, hauria estat un altre.

Aquesta novel·la torna a tractar temes com la soledat i els secrets que no diem i ens ofeguen per dins…

Sí, tot i que per a mi l’eix comú de totes les meves novel·les és la por. En general crec que no fa falta créixer en una situació políticament explosiva per tenir por. Per exemple, ser pare és una de les col·leccions de por més grans. Penses què passa si no li baixa la febre, si no és feliç, si es perd en un centre comercial, si no fas bé el teu paper… Puc escriure una novel·la negra o una comèdia amb humor negre, però sempre enfronto als personatges amb els seus pitjors malsons.  Al meu parer, sempre escric històries de terror, però els fantasmes i els monstres no hi són al món paranormal…i això és el que dóna més por.

Com podem fer-li front?

Jo he crescut en aquesta època d’atemptats i segrests. La veritat és que no sortia molt al carrer, per això vaig créixer en una casa plena de llibres i televisió. M’agradava llegir a Gabriel García Márquez i després veure una sitcom amb riures gravats. Les històries de por llatinoamericanes sempre em van agradar: Cortázar, Carlos Fuentes, els thrillers polítics de Vargas Llosa. I les sèries de TV La dimensión desconocida, Alfred Hitchcock presenta, La hora macabra… Aquestes obres em feien entendre que la por era una cosa que es podia controlar. Al tancar el llibre o la TV, desapareixia.

Sí, però la por real, la que passava als carrers per culpa de Sendero Luminoso, no era tan fàcil d’eliminar…

Tens raó. Però per a mi era reconfortant saber que algun tipus de por si es podia controlar. A més, m’ensenyava a saber gestionar-la millor.

A La noche de los alfileres hi ha dos tipus de violència diferenciades: la que fa un grup terrorista organitzat i la d’uns nois a qui un joc se’ls hi en va de les mans. Quina ha estat més difícil d’escriure?

Cadascun dels personatges té un motiu pel qual pot explotar en un moment determinat. I jo em passo el llibre prement aquest detonador. Les tecles es premen fins a les últimes conseqüències. La veritat és que és la primera vegada que utilitzo la meva vida d’una forma més directa. Fins ara he inventat històries, era més pudorós. Però aquesta novel·la beu directament de les meves vivències. Suposo que és perquè vas madurant i tenint perspectiva. En algun moment hauré d’escriure sobre Espanya, ja que porto quinze anys vivint aquí, però pensa que encara estic escrivint sobre el Perú de l’any 1992. Necessito una mica més de perspectiva (riu).

Li resulta dolorós parlar d’aquell Perú?

Quan has crescut en un lloc molt violent no creus que sigui diferent a altres indrets. Però després et fas gran i parles amb gent molt diversa sobre l’adolescència i dius coi, ¿llavors la meva no era normal? ¿Això no era el món? Es necessita temps per assumir-ho. Un sempre tendeix a inventar-se una versió millor d’ell mateix i de la seva història.

I com veu ara el seu país?

Perú ara mateix és un país encantat de conèixer-se. Quan jo vaig arribar a Espanya i deia que era peruà em preguntaven per la dictadura i el terrorisme. Ara quan dic que sóc peruà em demanen que els recomani un bon restaurant per dinar. Crec que Perú ara és un país que quan es mira al mirall, li agrada el que veu. Sap que ha de millorar moltes coses, però és optimista. Em resulta curiós perquè en general a Espanya es viu millor que a Perú, però els peruans se senten més optimistes perquè creuen que estan millor que com estaven els seus pares. En canvi, els espanyols creuen que ara viuen pitjor que els seus progenitors. Per tant, que et vagi bé o malament no depèn tant de com vius en termes absoluts, sinó de què esperaves de la vida. Amb aquest llibre dic als peruans: ¡eh!, que tampoco hemos sido siempre tan bonitos, ¿sabes?

Categories
EscriptorsLLIBRESPERSONATGES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES