Júlia Costa / @liujatasco
La biografia és un gènere complex, encara més quan ens acosta a personatges contemporanis i al seu context. És també un gènere imprescindible. Han d’estar ben escrites i saber trobar l’equilibri entre la necessitat de desvetllar la vida del biografiat amb virtuts i defectes, grandeses i contradiccions i la imprescindible discreció lligada al fet de què molts familiars ben propers encara són vius i es troben en actiu. Les biografies de personatges actuals acostumen a respondre a encàrrecs i això pot generar una certa servitud ja que cal cercar una necessària objectivitat que sàpiga defugir l’hagiografia ensopida. Potser per tots aquests condicionants en l’actualitat els millors autors de biografies acostumen a ser periodistes tot i que els límits entre periodisme i literatura convencional no són gens precisos i enguany, per exemple, el Nobel de literatura s’ha atorgat a una periodista. El periodisme en moltes ocasions ha de ser possibilista, objectiu, crític i prudent al mateix temps i això no és gens senzill.
Jordi Amat se n’ha sortit molt bé amb aquest Un país a l’ombra (L’Avenç). Ha estat l’encarregat d’acostar-nos a un personatge que ell mateix confessa que coneixia molt poc quan va iniciar la recerca però que, de fet, tenia relació amb les seves línies d’investigació, lligades a la formació d’una nova cultura política durant la postguerra i la Transició en l’àmbit català. Amat està treballant en la biografia de Josep Benet i ha publicat un llibre imprescindible sobre tots aquells anys, El llarg procés. Aquí aconsegueix que un personatge aparentment fred i poc atractiu se’ns manifesti amb totes les seves contradiccions, els seus dubtes, les seves realitzacions culturals i el seu compromís, coherent i responsable amb la societat i els seus propis ideals.
Vilaseca, per molts motius que en el llibre s’analitzen, va romandre sempre en un segon pla però va ser un segon pla molt actiu i que en ocasions tenia molt més pes que la primera fila dels protagonistes potser perquè, com ell mateix comenta en algun moment, va ser un gran treballador. Va posar en marxa la Fundació Bofill, va tenir tractes aprofundits amb un munt de gent de pes, Comín, Ruíz-Giménez, Fraga, Tarradellas, Pujol… Va donar suport a un munt d’iniciatives culturals i socials, diaris, revistes, editorials, institucions diverses. Però no es va limitar a donar suport, ell i la seva dona també van donar diners de forma generosa i tan acurada com era possible en aquell context. Les biografies ens expliquen la vida d’algú però sovint, si són serioses i interessants, ens expliquen molta més història viva que qualsevol manual convencional, ja que la història abstracta es fa realitat en la gent concreta.
Jordi Amat.
És interessant constatar com la vida de Vilaseca, des de la seva classe social que no pot defugir, experimenta una evolució humana constant, lligada als canvis de tota mena que es van esdevenint. La seva religiositat juvenil ens pot resultar en ocasions fins i tot divertida, l’emoció en visitar Pius XII, les seves reticències vers un col·laborador aficionat al ball i a les noies, la seva excessiva responsabilitat en els estudis i la professió. Però Vilaseca sabrà evolucionar, el Concili Vaticà segon va representar un punt d’inflexió en el catolicisme de moltes persones que eren religioses de bona fe i que desitjaven viure la religió de forma positiva i generosa. També intuïm que hi va tenir molt a veure un personatge molt atractiu que en el llibre és un secundari però del qual ens agradaria saber molt més, la seva dona, Maria Teresa Roca, de classe benestant i amb diners que s’adona en algun moment dels seus propis privilegis de classe i que acabarà per ser una militant destacada del partit de Pallach. Els problemes amb les filles són semblants als que van patir moltes famílies, de classe alta i mitjana, en l’època en què la universitat bullia d’activitat política i aquesta era perillosa i inquietant per als qui tenien fills compromesos en partits d’esquerra, molt radicals en aquell moment.
Al llarg del llibre assistim a una sèrie d’iniciatives, petites traïcions, ambicions personals,èxits i fracassos d’un munt de personalitats diverses. Les coses van anar com van anar però podien haver anat d’una altra manera. Vilaseca, qui anava escrivint notes en diferents agendes personals sobre fets i personatges, ens acosta a la quotidianitat de tot plegat, als condicionaments dels mecenatges, a les picabaralles i les grandeses d’un món que es movia a l’ombra, com ell, però amb l’esperança de sortir a la llum així que fos possible. Per a tot fan falta diners i la família Vilaseca va obrir espais familiars i va fer inversions importants en projectes encaminats a fer un país millor i posar els fonaments d’una Generalitat consolidada. Vilaseca se’ns mostra com una persona introspectiva que es coneix força a ella mateixa i que en ocasions es capaç d’ironitzar de forma intel·ligent sobre persones i fets, sempre amb bonhomia i ganes de tirar endavant.
Un llibre tan interessant sobre un personatge tan poc conegut crec que hauria d’haver triat una coberta més atractiva, la mirada seriosa i impenetrable del senyor Vilaseca en primer pla pot espantar una mica qui no sàpiga què trobarà a dins d’aquesta biografia que és molt més que la vida del biografiat. A l’interior s’hi podrien haver inclòs també fotografies, una mancança habitual en molts llibres actuals d’història contemporània. En llibres com aquest es troba a faltar informació gràfica, encara més quan seria interessant que el públic no convencional s’acostés a aquells anys i aquella gent de forma espontània i no acadèmica per tal de valorar aspectes que en el present s’expliquen de forma parcial i maldestra, com ara el pes del catolicisme en la nostra societat, a tots nivells, i la seva relació amb mentalitats i històries personals de tota mena. Aquestes limitacions de disseny no afecten el contingut, Vilaseca potser volia ser un desconegut però no mereix ser-ho perquè avui més que mai fan falta compromisos coherents amb la societat i un retorn moral a l’activitat política com actitud de servei. Jordi Amat ha aconseguit mostrar-nos a fons un personatge d’una gran dignitat, potser eixut sentimentalment, al menys en aparença, però ple d’humanitat i que desvetlla admiració per la seva capacitat de treball i d’evolució personal.
