Les arrels poètiques de la condició humana

El nou poemari d’Esperança Castell, ‘Arrels a la roca’, proposa un passeig per les aigües solitàries de la ment i la memòria
Arrels a la roca Esperança Castell poesia

Maria Nunes / @mnunesal


Després de Flames a la fosca (2013), Arrels a la roca és el segon poemari que Esperança Castell publica a l’editorial Meteora. El títol per si sol ja és una metàfora de la tenacitat de la vida que s’aferra com sigui i que s’obre pas tossudament. És metàfora també d’un irreductible afany de comprensió i de superació, i de la tensió entre la ductilitat i la immobilitat, entre la plasticitat del pensament -precisament la imatge de les arrels evoquen les de les xarxes neuronals- i la materialitat inert que travessa tot el recull de poemes. En la reflexió que amb el títol de “Cavil·lacions des de la perifèria d’Arrels a la roca” inclou al final del llibre, la poeta, psicoanalista de professió, ens parla de “les experiències viscudes en el cos sense memòria són com una roca-mare que espera les condicions ambientals (experiències emocionals) per formar un sòl, una ment on creixi la vida del pensament i la simbolització”. Aquí resideix una de les principals claus interpretatives del poemari, i és en aquest punt on la paraula cercarà i trobarà l’escletxa i la força per manifestar-se en llenguatge poètic.

El poemari es divideix en dues parts: “Albada, memòria” i “Desfer-se i refer-se”. És important el poema que fa de pòrtic, “Gorg”, i els versos de Vinyoli que l’encapçalen: “M’he banyat en la secreta gorga, / ressorgint transfigurat en la forest dels símbols”, perquè descriuen exactament l’operació d’immergir-se en aquesta profunditat secreta de la ment i ressorgir-ne transfigurat en la “Forest de símbols” que és la poesia. En Arrels a la roca, Esperança castell desplega una poesia plena d’elements naturals: roca, pedra, aigua, arbres, flors, llum matí, alba… tots ells simbòlics, i que utilitza com a correlat d’emocions vitals primordials suggerides amb naturalitat, amb senzillesa expressiva; aquesta senzillesa a la qual s’hi arriba després d’un llarg i intens procés de reflexió, de triar els mots, de desgastar la pedra, de polir el poema, d’elevar el mot a la categoria de símbol.

Ens parla de sensacions i d’experiències on la naturalesa és un mirall exemplar. El poema és un mirall d’imatges i de correspondències que van del món exterior a l’interior fins al límits de la ment, “fins al límit / on neixen / les paraules / que no podem dir”. Es produeix en els poemes una operació metonímica on les arrels ens remeten a l’arbre com a símbol universal de la persona humana en la seva dualitat material i espiritual. Les arrels són branques invertides; branques i arrels, imatges simètriques. Així mateix ens ho diu: “Submergits en la terra / ens respiren des del cel”. Hi ha una fusió absoluta, indestriable entre l’arbre i el jo que expressa la idea d’elevació espiritual i d’esforç de superació:  “pujo tambalejant fins al teu cim / amb la il·lusió verda de ser amb tu”.

En el poemes es dilueixen, s’atenuen, les antítesis i tot adquireix un esperançador to constructiu. La poeta no ens parla d’oposicions sinó de “la trobada fecunda entre el món geològic i el món vegetal” i com aquesta “se’m fa metàfora també de la trobada entre dos éssers ben diferents.” Així els poemes van construint un coixí d’experiències fecundes, amb una xarxes d’arrels (precisament hi ha un poema que duu aquest títol) dúctils que els uneixen entre si, i que donen unitat i sentit al conjunt del llibre. En aquest anar de la superfície de les sensacions, a la profunditat de l’arrel de les emocions, i a l’inrevés, ens trobem que la ment -com el poema que vol esdevenir-ne mirall- ens planteja incògnites que potser no podem respondre però que no podem deixar de plantejar-nos. Ni d’enfrontar-nos als dilemes, per això hi apareix l’escissió del “Tronc bifurcat”, la “Bifurcació vital” i “les esquerdes invisibles del jo”.

Hi ha poemes fonamentals, com “El còdol que premo amb les mans” o el que porta per títol “Gegants”, on ens parla de reflexionar, relativitzar i créixer, d’experiències que “m’han ensenyat a llegir el sentit amagat de la densitat de la pedra”. Tot el conjunt del poemes fan referència al que podríem dir-ne concrecions minerals de la identitat, organitzada en estrats de la consciència present en el sediment tremolós de la memòria i en coordenades profundes que volen penetrar en una geologia de la ment. La memòria és doncs un element fonamental, però no es limita a la memòria personal, sinó a cercar sentit en la memòria col·lectiva que viu arrapada en la personal, en el “batec de les generacions”, símbol de l’ancestral, on la vida i la mort s’hi uneixen en un cicle natural.

La pedra és també una pedra treballada, humanitzada, habitada, la de la casa, sempre recer que aixopluga: “paret de pedra de la masia centenària”, “les cambres guarden / els secrets de l’esperança”. Els espais íntims, símbols de l’ànima, ens parlen d’una casa plena de les imatges del passat, d’una vida quotidiana agredolça que convida a la serenor. Aquesta és la pedra que respira, que batega, que ens parla del temps i de les generacions com fotos en blanc i negre dels éssers estimats. Però, atenció: les paraules també són pedres quan es produeix un malentès, i poden ser armes que fereixen, com en els poemes “Babel” o “Pedres”.  I és que en la “Forest de símbols”, que és el llenguatge, també existeix el “bosc del desconcert”. Si les paraules són importants, també ho són els silencis expressius carregats de significació, com ho és la mirada, símbol del  coneixement i per això sempre com apareix com a mirall que expressa la capacitat de veure, de veure’s, de reconèixer-se en els ulls de l’altre. La mirada percep el més petit detall, la sensació porta al record, i els records “desglacen el temps”.

“Desfer-se i refer-se” és el títol de la segona part del poemari que en sintetitza la idea central. “No és fàcil”, com diu el poema amb que l’enceta, acceptar el pas del temps, ni les absències, ni el que hem perdut, però en els poemes hi ha un afany de recompondre experiències, de recompondre  relacions amb persones i amb l’entorn, de recompondre’s per dins com el títol indica; de garbellar l’essencial del superflu en una operació on l’arqueologia personal esdevé afirmació de l’ara i es transforma en una poesia reconfortant, que t’acull amb bellesa i serenor, amb calidesa i esperança: “que mai no se’ns faci fosc /del tot!”

“No tot és possible / però tenim matins per anar fent” i per anar escrivint i llegint poemes on la paraula fixa el pensament, l’experiència, el record de l’experiència que il·lumina el present i traça camins de futur. Deia Lluís Solà que si la persona vol reflexionar sobre ella o sobre les coses, ha de refiar-se de la paraula: “El poema és un espai de reflexió i de llibertat, en la lliure disposició de la paraula pensada, hi ha la llavor de la lliure disposició de la condició humana”. Això és el que trobarem en la poesia d’Esperança Castell, que té per vocació escoltar essencialment tant el que aflora com el que rau submergit en els aigües solitàries de la ment i de la memòria.

Categories
LLIBRESPoesia
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES