Entre el combat i la intimitat: Carles Rebassa plou en flames

El poeta mallorquí torna després de deu anys de silenci amb ‘Pluja de foc’, que suposa un canvi en la seva poètica
Pluja de foc Carles Rebassa def

 

Sebastià Portell. Barcelona / @sportellclar

Han passat ni més ni menys que deu anys d’ençà que Carles Rebassa (Palma, 1977) va publicar Poema B (2006) i Els joves i les vídues (2006, premi Ausiàs March de poesia), i sembla ser que aquest parèntesi de silenci ha estat fecund: acaba d’aparèixer el llibre de poemes Pluja de foc (Terrícola, 2016).

El recull, que és el darrer tast de la seva obra abans que arribi Eren ells, mereixedora del Premi Ciutat de Tarragona Pin i Soler de novel·la, suggereix un canvi considerable en la seva poètica —deu anys de ferment!—, que no és en tot cas un canvi radical però que sí que apunta algunes noves direccions en què l’autor s’ha embarcat. Una bona síntesi d’aquesta coherència amb la pròpia veu i de la recerca de noves sonoritats són els versos de Rosselló-Pòrcel que ençaten, poeta que podríem relacionar fàcilment amb la producció viva, encesa, de Rebassa: “Quina és la seda, quin l’atzur / que vibri tacte més pervers? / Quin mot és el mot més impur / per a empresonar-lo en el vers?”. L’interrogant, sempre.

Així doncs, Pluja de foc és una molt bona porta d’entrada a la trajectòria d’un autor que se cerca i que recerca més enllà d’ell mateix: un llibre d’intimitat, a la que certament no ens tenia gaire avesats, però també un llibre de combat, inserit en la lluita de l’ésser humà contra el món, la banca, la política que no vol saber res de la polis, la mateixa poli o l’ésser humà.

El volum, que va acompanyat d’un text de Cèsar Albàsser i d’un dibuix de Xavier Rebassa que és en si mateix una reminiscència del caràcter polièdric dels poemes, és un autèntic ventall de possibilitats que demostren els tons i les textures que una sola veu pot arribar a prendre. Hi conviuen, sense cap problema ni un, cants d’amor a l’amor —“Un amor que s’expandeix i no es proposa muntar coses / però en munta”, o bé “A davant, una estesa de mar, / la mar nostra. I en diem mar nostra / com si fos algú i no res més que la mar. / I no n’és pas, de nostra. Ni nosaltres, / que no som nostres, i ens miram entre forats, / i no som iguals vestits i despullats, / ni quan ens miram als ulls i a les genives / o travessam amb el cap ple de feina i de banca i de política.”—; cants d’odi contra l’odi i les seves ramificacions —“i el sistema no és sistema perquè és dogma / i el mot dogma és mot prohibit”—; o bé declaracions d’intencions i plantejaments vitals que defineixen, delimiten i eixamplen el posicionament del poeta amb el món: “no t’ha dit «no» / i t’ha prohibit plorar, tudar-te, caure i fer oi, / i t’ha prohibit morir / i t’ha prohibit morir-te”, o bé “Traurà els peus i les cames, / tindrà pèl als collons, / i amb altres veus d’ulls tristos / trauran una cançó: / cançó de viure junts, / cançó de peus i cames, / cançó sense els ulls tristos, / cançó que es canta ara”. Versos que parteixen de la crítica i la fel però que compten, quasi sempre, amb aquell punt optimista o constructiu que el lector tant agraeix.

A banda d’aquest poemes, que podríem considerar en certa mesura de caràcter íntim o més individual, viscut, trobam també una altra vessant, més relacionada amb el Rebassa combatiu d’Els joves i les vídues. En aquest sentit, cal destacar el diàleg entre aquest i un multiculti —“Si plou, tinc un paraigua, / si el poble es mulla, a mi m’està de més…”—, la crítica a al turisme i a l’explotació de la ciutadania i de l’espai públic —“els turistes, veritables indignats, / tornen a casa amb postals de sevillanes de Gaudí / i comenten que arreu del cel de Barcelona, Espanya, / hi navega tot seguit un helicòpter”— o bé els deliciosos “Rodolins de la caverna”, que talment el poema a la Dona Dies retraten tan bé l’Espanya feixista i retrògrada que el poeta rebutja d’arrel, radicalment:

 

España es una

y no cincuenta y una.

 

Haga frío o haga sol

yo soy español.

 

Esto es un desmadre

queremos padre y madre.

 

Ártur Mas,

a la cámara de gas.

Esta es

la juventud del papa.

 

Així mateix, i a banda de la diversitat temàtica i formal del recull, podem parlar també de Pluja de foc com una caixa de ressonància en què hi tenen lloc els noms més propers a la creació rebassiana, poetes que s’escolen entre versos i lectures i que contribueixen a dibuixar les coordenades d’aquesta pluja que escup flames a tort i a dret. Cal destacar, en aquest sentit, la innegable presència de Blai Bonet, poeta i mestre, autor de poemes llargs —Margalida Pons en diu, al pròleg d’El color, que és un poeta més de collars llargs que de perles en vers— i d’autoretrats que han deixat, sense cap dubte, pòsit en aquesta Pluja de foc. També podem trobar Guillem d’Efak, el bruixot manacorer, en la vitalitat dels versos i el compromís amb el país o el que és el mateix: les persones que el conformen. La influència d’aquest arriba fins al punt que alguns passatges del recull presenten similituds properes a l’homenatge o a la reformulació d’un discurs: “Jo sóc un noi de Barcelona / d’ençà que tinc pèl als dallons. / He anat pertot, pels llocs més bons, / brandant, com rei, una corona / amb llamps i sense mort ni trons. / Tinc ceptre dur, mes no poltrona…”, versos quasi germans d’aquests, del “Roc de fona” de d’Efak: “Som fill de foners i maneig la fona; / no hi ha rei com jo si no du corona”. També hi trobam reminiscències del meravellós Sonet del Forat del Cul de Verlaine i Rimbaud: “Jo estimava aquella flor / Perquè sóc escatològic, / però vaig cercar-hi el cul / i ara visc dins el seu ésser. / Flors que som, la meva flor, / que és flor i em parla de tu, / i és la flor amb la flor al cul”. Brossa, un dels poetes fetitxe de Rebassa, també campa entre poemes en forma de posicionament vital i vitalista, així com també com a referent formal: Rebassa ens ofereix, no debades, una “pseudosextina”, una adaptació d’una de les formes més icòniques amb què el poeta, creador a l’ampla i prestidigitador s’entretengué i s’obsessionà.

En definitiva, Pluja de foc és, com el seu títol ja indica, un llibre dual o plural, de matisos, de paradoxes, de contradiccions que s’agraeixen. Un mostrari de veus i de registres que pocs poetes del nostre panorama podrien dominar, que reposen damunt un bagatge d’admiració i reinterpretació dels clàssics moderns més dissidents i revolucionaris en tots els sentits: Rosselló-Pòrcel, Bonet, Brossa i d’Efak. Com la primera nedada de l’any, la pluja al ple de l’agost o la paraula madura després d’un silenci, Pluja de foc confirma la màxima: les coses bones són, sovint, les que es fan esperar.

 

_________

Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:

Categories
LLIBRESPoesia
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES