Xostakóvitx entre l’art i el terror

A ‘El soroll del temps’ Julian Barnes novel·la la vida del compositor rus Xostakóvitx, amenaçat pel règim estalinista
el soroll del temps julian barnes el ruido del tiempo

Salvador Rich


L’home que només començar la novel·la fa la seva maleta i surt de casa cada nit deixant la dona i els fills és Dmitri Xostakóvitx, el compositor. Som als anys trenta, a la Rússia de Stalin, i està convençut que aviat vindran a buscar-lo per interrogar-lo, per deportar-lo a un gulag, o potser a executar-lo, i vol estalviar-los l’escena a la seva família. Malauradament aquesta era una situació força habitual a l’època estalinista. Un gest del cap del dictador i n’hi havia prou per a perdre la posició, la llibertat i fins i tot la vida i pel que es veu, a Stalin no li va agradar gaire una òpera de Xostakóvitx, Lady Macbeth de Mtsensk. Però això només és el punt de partida de la novel·la. Pàgina rere pàgina, veiem els esforços d’un home per sobreviure a tanta arbitrarietat: no només físicament, sinó també intel·lectualment.

Les biografies sempre em resulten difícils, encara que aquesta no ho sigui ben bé, i francament, una de Xostakóvitx no em cridava massa l’atenció a priori. El primer que vaig pensar és que no és precisament un dels meus compositors de capçalera però li vaig donar un vot de confiança per l’autor: Julian Barnes. Fa molt de temps que segueixo la seva obra, des que vaig descobrir-lo amb el seu meravellós El loro de Flaubert. Aquell llibre, una mena d’assaig novel·lat, em va meravellar per la seva barreja d’erudició i ironia, com molt poques vegades he vist. Encara avui penso que és l’assaig més distret que he llegit. També va emocionar-me amb El sentit d’un final, aquest cop una novel·la intrigant i colpidora, plena de dolor.

El que sempre m’ha agradat de Barnes és la seva finesa. Una ironia quasi imperceptible i molt britànica que fa que sovint hagis de llegir la frase dues vegades abans d’atrevir-te a esbotzar un somriure. I és aquesta ironia el que el fa tan humà, perquè només els humans som capaços de riure de les nostres pròpies desgràcies i en definitiva de nosaltres mateixos. Aquí assistim a les tribulacions, les pors i les juguesques d’un home en tres moments cabdals de la seva existència. Un home que se sap en perill i, com a mínim, enxiquit per un règim que no creu en la seva música. I la ironia més gran de totes és que avui, mort ja fa tants anys, la opinió unànime és que es tracta d’un dels compositors més importants del segle vint. I amb la ironia, Barnes fa gran Xostakóvitx: el compositor segrestat pel règim opressor que li diu què ha de fer i com ho ha de fer però que malgrat tot, ell fa el contrari del que li diuen sense que ho sembli i esdevé una mena de dissident en secret. Per què? Doncs perquè si no ho feia així era un mort en vida.

El soroll del temps (Angle/Anagrama) parla de la relació de l’art amb el poder, i del poder amb l’art, parla d’opressió, de supervivència i de pervivència. Barnes no ha inventat res de nou, però ha escrit un llibre oportú i necessari. D’una banda, no ens falten avui règims polítics que fan ostentosa publicitat del seu poder mitjançant l’art. Recordem l’exhibició de Putin a Síria poc després de l’alliberament de les runes de Palmira. D’altra banda no cal reflexionar gaire per adonar-nos de com a casa nostra, i a quasi tot el món occidental la cultura i tot el que hi té a veure queda avui a la cua: a la cua dels pressupostos, a la cua de popularitat. El que és cultura és prescindible i no cal culpar a la crisi econòmica. Els referents a seguir i a imitar avui són perfectes desconeguts, sense cap mena de valor artístic o intel·lectual, sinó més aviat mediàtic. Així és com es fa avui en dia un heroi de masses. No hi ha valors, no hi ha esforç ni talent. Esperem que sigui cert el que ens diu Barnes amb el seu llibre amb tanta ironia i finesa: l’art perdura per damunt del soroll del temps.

Categories
LLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES