Sebastià Portell / @sportellclar
Una literatura viva és, paradoxalment, aquella que avança i aquella que tampoc no té por de rellegir, reinterpretar i honorar els seus predecessors. Tot sovint, i segurament més a causa de dinàmiques editorials que no pas relacionades a la demanda del públic, la literatura catalana peca una mica de colgar de terra i pols alguns dels noms més brillants de les nostres lletres, només pel fet que ells —que no la seva obra!— ja no siguin vius.
Per sort, però, hi ha ametlles que s’adrecen i trobam excepcions extraordinàries, sovint dutes a terme per petites o mitjanes editorials: en els darrers anys hem vist com es recuperaven l’Obra poètica (Edicions de 1984), els Diaris (El Gall Editor) i algunes novel·les (Club Editor) de Blai Bonet, Un film (3000 metres) (Club Editor), de Caterina Albert, El Canvi (Empúries), de Miquel Bauçà, les obres de joventut de Rodoreda (Edicions 62) o La rara anatomia dels centaures (Les Males Herbes), de Miquel Àngel Riera, entre molts altres. El nom que s’afegeix ara a aquesta llista és el del bruixot manacorer Guillem d’Efak (Guinea Equatorial, 1930 – Palma, 1995), un dels poetes més polifacètics i expansius de la literatura catalana del segle XX: El Gall Editor, en la seva aposta pels grans noms de la literatura universal i de casa nostra —Bernhard, Nin, Anne Brontë, Cummings, Bonet, Brossard…—, n’ha publicat l’Obra poètica (2016).
El volum, que compta amb un brillant i molt sentit estudi introductori de Bernat Nadal, amb l’encertat títol “Guillem d’Efak, poeta i trobador”, és un recull exhaustiu de tota l’obra en vers del poeta, que amplia i actualitza els textos que ja foren recollits al descatalogat Poemes, cobles i cançonetes (1994): en aquesta edició s’hi han afegit, entre d’altres, tots els volums que D’Efak publicà a les acaballes de la seva vida —tres reculls, ni més ni menys— i altres textos que no havien estat inclosos en cap antologia ni mostra de l’autor.
Així doncs, en aquesta definitiva Obra poètica el lector pot fer un recorregut per tota la producció poètica de D’Efak, incloses les cançons que el feren popular sobretot al Principat i també altres composicions que, per motius diversos, no acabaren formant part de cap dels seus llibres de poemes en el sentit estricte. Un autèntic descobriment i una acció de justícia envers una de les veus més potents de la nostra poesia.
El volum s’enceta amb El poeta i el mar (1956), el primer títol del poeta, que podríem inserir dins el realisme social: “Per acabar d’anar bé / no hauria de saber tant que són les vuit. / Però, per paga, avui sé tantes coses!”. Un conjunt de composicions que, tot i ser el primer, ja deixa entreveure el to irònic i agut que s’apoderarà en un futur de la producció defakiana: “No cal que ara ens empipis / amb els teus sirventesos. Ves-te’n… poeta”.
El segueix El poeta i la mina (1966), un llibre escrit justament a partir de l’experiència de D’Efak com a treballador en una mina de França, que, tot seguint en la línia del realisme social, és un cant a la Humanitat i un plany contra la injustícia: “A vosaltres, / que moríreu fent quedar malament / l’Enginyer”, diu, dirigint-se als miners morts al tall; o bé: “(Diàriament, tan diàriament, sols diàriament / aquesta labor te justifica diàriament.) / Tan sols aquesta labor te justifica”. Amor al proïsme i alienació a parts iguals.
El següent títol recollit en aquesta Obra poètica és el cèlebre Madona i l’arbre (1970), segurament el títol més conegut de l’autor perquè el féu mereixedor del Premi Carles Riba de poesia. Es tracta d’un canvi radical en la seva obra, gràcies al qual D’Efak es disposa a fer una poesia més íntima, de dualitats o de diverses cares i capes, dedicada a l’amor carnal —la madona— i a l’amor per l’escriptura —l’arbre—. Es tracta d’un recull en què el poeta es presenta a si mateix com mai —“Jo sóc el vent, fecundador unànime”— i s’encara a l’amor sense filtres, sense cap reserva, a ple cor i pulmó: “Digueu, doncs, quin paper hi fa / t’estim, t’estim / entre soroll de màquines?”, o bé: “Per tant, l’amor seria això: / una mentida edificada passa a passa”. Resulta, a més, força interessant el discurs que el poeta defensa entorn del paper de la dona en la societat, i la representació la crítica de l’esquema verge-i-mare o puta i d’algunes desigualtats de gènere: “Tanmateix a vós us volen sense carn o pornogràfica. / O puta o mare, / el terme mig esglaia”, afirma contundent, alhora que adverteix que “com aprendràs per tu mateixa / que ésser una dona / no és, ni de molt, / guanyar el mateix jornal / d’un mascle”.
Mereixen també una referència les cançons que D’Efak va popularitzar gràcies a recitals arreu dels Països Catalans, sovint colze amb colze d’altres noms de la Nova Cançó. És en aquest àmbit que podem trobar autèntics hits com la “Cançó de Son Coletes”, la “Balada d’en Jordi Roca”, “Blues en sol” —“Voldria avorrir-te la meitat del que t’estim”—, o bé delícies de lletres com “Cavallet de serp” —“Quan m’agafa sa cantera / no és que estigui malsofrit, / és que haig de pegar un crit / per no rebentar en plorera”— o la “Cançó de les dones” —“De tots els homes de casa ni un no ha mort en el llit”. En aquestes lletres hi podem trobar el D’Efak poeta, però també un autor proper al gran públic que, mitjançant composicions sentides i encertades, situades al punt mig, colpeix de manera directa i càlida.
I, a cavall entre el poema i la cançó, trobam El regne enmig de la mar (1980). Es tracta d’una peça musical i teatral —la versió teatral fou publicada fa uns anys per part d’El Gall, també—en què D’Efak fa un repàs no només lúcid sinó absolutament divertit viu de la nostra història nacional. No debades, sempre s’ha dit que l’autor era, també, un gran creador d’himnes: “Des de Sa Dragonera / al cap de Formentor, / des de les fondalades / al Puig de Galatzó, / d’Eivissa a Formentera / d’Andratx fins a Maó, / aquesta terra és nostra, / que ho sapin els senyors”, crida enfervorit davant el paisatge, per acabar estrafent Costa i Llobera: “El vell regle de Mallorques / mai no ens el faran bocins, / per això la Història crida: / Siau qui sou, mallorquins!”.
Erosfera (1982) reprèn, en certa manera, el discurs encetat per Madona i l’arbre: un altre cant a l’amor, ple d’humanitat i lletra sincera. “Ara l’amor me diu que és primavera / i jo m’ho crec. Me’n ric del calendari”, confessa el poeta que tot ho estima i tot ho canta, però que al final “Fidel jo sols ho haig de ser a la vida”.
Per altra banda, Poeta en bicicleta (1984) és un retorn a jo més profund de l’autor, un dels eixos de la seva poètica, des dels seus orígens: el Manacor natal, la infantesa, el record. “Justament / me va tocar a mi / ser jo”, es queixa el poeta amb una tràgica ironia que culmina amb la insuperable “Lletania d’anuncis publicitaris” alhora que reflexiona entorn dels seus primers anys a la Mallorca de postguerra, el record agradable dins de la misèria i l’odi: “Té olor la infància? / Tu dius que sí, / jo dic que no. / La nostra infància / sols fa pudor”.
I arribam així als tres reculls que es publicaren després de la darrera obra completa de l’autor, just abans o poc després de la seva mort. Es tracta de Capellet de vidre (1995), Tampoc el foc (1995) i El món. Paisatges (1997). Al primer hi trobam un poeta nostàlgic, autoelegíac, que s’encara a la mort amb la determinació i la valentia que l’han acompanyat al llarg de tota la seva vida i la seva obra: “Sols morir-te és cosa teva; / ho faràs tot sol”. És des del llit de mort que D’Efak ens aconsella amb ressons bíblics i fatals —“Estima’m. / Estima-ho. / Estima’ls. / Ah, i no t’oblidis / d’estimar-te. / I ho digué / com si, tot plegat, / fos molt bo de fer”—, que es lamenta del pas del temps que arriba sense avisar: “He tornat vell de cop / anit passada”. La culminació d’aquest volum, i potser alguns dels versos més nets i orgànics, per sincers, del poeta, es troba en un comiat a ell mateix: “Adéu Guillem d’Efak. / Serà mala d’emprendre / la vida sense tu, / i n’eres ben conscient / quan te n’anares. / Ho havies de fer / perquè la infància / pot ser qualsevol cosa / manco eterna”.
El volum Tampoc el foc (1995) és, així mateix, un darrer crit de l’autor a favor de la nació i en pro de l’autogovern i l’autodeterminació: “Si no ens fa acotar el cap / cap violència innoble / —que ho sàpiga qui ho hauria—, / tampoc no ho farà el foc”. Trobam, en aquest recull, peces ja mítiques com el “Vou-veri-vou per no dormir” que va dedicar a Biel Majoral, convertit certament en un dels símbols de la resistència cultural i nacional a Mallorca: “No veus que la nostra terra / te demana deixondit, / i que el fons de la nostra entranya / ja comença a pegar crits? // Això que en diuen Espanya / ja està massa podrit, / la podridura ens escanya, / ja no és hora de dormir”.
Així mateix, cal fer referència a l’esmentat El món. Paisatges (1997), un apropament subtil i quasi bucòlic als paisatges de Mallorca, o a altres conjunts de poemes, com l’excel·lent Manual inacabat per anar per la vida, les composicions religioses Marianes i marineres o la secció de miscel·lània Calaixera.
Sens dubte, doncs, ens trobam davant la reunió definitiva de tota l’obra poètica d’un dels nostres autors més estimats, més populars, més lúcids i més compromesos amb el país, que són totes i cadascuna de les persones que el conformen. Guillem d’Efak va dedicar la seva vida a treballar en mil oficis, va cardar sempre que ho va voler i de vegades també quan estimava, va exaltar els ànims d’un país que es trobava en l’anèmia més trista i va construir, en temps marcats per una gran manca de llibertats, una obra sòlida, diversa i riquíssima. “L’amor seria això”: recordar-lo, reeditar-lo, rellegir-lo, donar-li gràcies, tornar-li l’esforç.
