Imma Tubella (La Bisbal de l’Empordà, 1953) és doctora en Ciències Socials i Catedràtica de Comunicació per la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), de la qual va ser rectora entre el 2006 i el 2013. Acaba de publicar Un secret de l’Empordà (Columna/Espasa), una primera novel·la que, a mig camí entre la ficció, l’assaig especulatiu i un “qui és qui”de l’alta societat de l’Europa d’entreguerres, gira al voltant d’un accident de cotxe i del destí d’unes joies desaparegudes. El rerefons el posen les elits culturals europees del moment, que eren molt conscients de la seva manca de futur i vivien llençades al vici i al frenesí. La seva era una realitat marcada per la falta de possibilitats i alternatives que s’assembla perillosament a la nostra.
Ignasi Mena. Barcelona / @ignasimena
Què és més important a Un secret de l’Empordà, la ficció o la realitat?
És una novel·la que parteix de la realitat. Això de fet va ser un problema a l’hora d’escriure, em feia por estar traint la realitat.
Traint? Per què?
Per motius professionals estic molt acostumada a fer recerca universitària, i allà les hipòtesis les has de demostrar. Aquí tens més llibertat, i de fet és la gràcia d’escriure novel·la: pots crear tantes hipòtesis com vulguis sense haver-ne de comprovar cap perquè no t’hi jugues una carrera acadèmica. Això no vol dir que escriguis el primer que et passi per la ment sinó que et mous amb la intuïció.
I amb la intuïció reconstrueixes els fets?
Exacte. Sí que hi va haver un accident, un marit enganyat, la desaparició d’unes joies… També et dic que el que més m’ha cridat l’atenció d’aquesta història és l’interrogatori al poble d’Albons. Em preguntava: qui va ser el boig que va enviar la Gestapo a Albons?
La Gestapo?
Sí! La família Thyssen no va ser, perquè en aquell moment no estaven en situació d’enviar ningú a Albons. Al final totes les proves indiquen que va ser el propi Hitler. I en aquells temps ja s’havien escampat rumors sobre els camps de concentració i d’extermini a Europa.
I què volia en Hitler?
És una de les preguntes que em faig al llibre. D’entrada ja és sorprenent que enviï la seva policia a Catalunya, a un poble de l’Empordà, i reuneixi a tots els veïns per a interrogar-los a la plaça.
Vas trobar testimonis d’aquell fet?
Les persones a qui vaig entrevistar eren molt joves a l’època, i la única cosa que em sabien dir és que havien passat molta por. Per informar-me sobre els interrogatoris de la Gestapo vaig haver de llegir un manual i el més curiós és que llegint el manual de la Gestapo vaig descobrir fets reals que encara estan sense investigar pels historiadors.
Material per una propera novel·la?
Ja ho veurem. Més aviat diria que és material de primera per a escriure novel·la històrica. M’interessen molt aquests punts de la història que han estat passats per alt, que ningú no gosa investigar, però que donen molt de sí.
Has utilitzat tota la recerca feta, a la novel·la?
Impossible, he hagut de deixar fora molts personatges. Pensa que el nucli de la novel·la (format pel pintor Josep Maria Sert; la seva primera esposa, la Missia Godebska, musa dels simbolistes parisencs; la Roussy Mdivani, segona esposa de Sert; i el seu cercle d’amics comú) era gairebé una versió en petit de l’Europa d’entreguerres, amb totes les implicacions que això pot tenir. A casa seva s’hi reunia gent fascinant i molt diferent.
Però els narradors no són ni en Sert ni la Missia ni la Roussy.
Vaig haver de crear el Joan, un narrador de ficció que em permetia conduir millor una trama amb tants personatges i línies temporals. Aquest personatge fictici també em va servir per amagar la identitat dels testimonis amb qui vaig parlar per documentar-me. Per a què et facis ua idea, un d’ells es va fer amic d’un xofer dels nazis, que li va explicar les orgies organitzades per la Gestapo a l’Hotel Duran de Figueres. Aquest tema no l’he pogut tractar, però sí que em va atraure la imatge del xofer turmentat que es penedia d’haver entrat al partit nazi.
Amb la distància és fàcil jutjar…
Clar, no oblidem que a Hitler el van votar tots, va sortir elegit democràticament per una àmplia majoria de vots. Molta gent es va creure el seu discurs. És el que té el populisme, que enganxa. Ara bé, amb el temps molts d’aquests votants van veure l’horror que hi havia darrere i van patir molt, fins al punt que n’hi ha que es van suïcidar.
I aquest xofer apareix a Un secret de l’Empordà?
És el personatge amb qui conversarà en Joan tota la novel·la. Entre els dos s’explicaran històries i anècdotes, i crec que la barreja de les dues veus dóna cos i varietat a la trama. Al cap i a la fi els dos junts em permeten reflectir el moment d’aquesta Europa que surt d’una guerra sanguinària i que ja es veia encarada cap a una altra de més ferotge.
Ja ho veien?
La intel·lectualitat ho tenia prou clar, i precisament per això tothom vivia al límit. A l’Europa d’entreguerres corria de tot, morfina, cocaïna… La Missia per exemple s’aixecava les faldilles i s’injectava morfina a la cuixa sense cap remordiment. Sentien que aviat canviarien molt les coses i això feia que no es preocupessin per les conseqüències.
La novel·la ja comença així.
Amb un cotxe que va directe cap al desastre. La foto de la portada del llibre és real, és el cotxe amb què van xocar el príncep Mdivani i la baronessa Thyssen. La maleta amb les joies va caure en un dels camps propers, però no surt a la foto.
Se sap què va passar amb les joies?
Qui les té ara és impossible de saber, però què va passar aleshores sí que ho sé, i vaig prometre que mai no ho explicaria. Qui sàpiga llegir entre línies ho descobrirà a la novel·la. D’altra banda les joies són el menys important.
Respectes la memòria de qui ho va viure.
Hagués pogut explicar quina relació hi havia entre Salvador Dalí i el príncep Mdivani, perquè llegint els llibres de l’artista és fàcil entendre que Dalí n’estava absolutament enamorat, del príncep. En parla molt més que de Garcia Lorca, per exemple. Però no em sembla important. Sí que s’havia de dir, però, que el Dalí va fer de portaveu de la família quan va morir el príncep Mdivani.
Com és això?
Hem de tenir en compte que el príncep era un playboy de l’època i tots els diaris van voler saber què havia passat. Els hagués pogut atendre en Sert, però en aquell moment era a Itàlia i en lloc seu va aparèixer un Dalí, que aleshores encara era poc conegut. Dalí va ser incapaç de dir res més que aquesta frase: “El príncep Mdivani ha mort decapitat pel seu Rolls-Royce”.
No va ser l’únic que va patir amb la mort del príncep.
La seva germana va morir d’amor i de pena pel seu germà. No ho va poder assimilar. Però la seva mort va ser molt sonada. Tothom coneixia el príncep, des de la Coco Chanel fins a la gent més humil d’Albons, i de fet era el punt d’unió entre dos móns, el rural, pobre, i el món boig de l’elit. Fins i tot la meva mare, que era una nena a l’època, va sentir a parlar d’un príncep rus, molt guapo i molt ric que vivia a l’Empordà.
T’interessava parlar de la fama?
Més aviat m’interessava parlar de l’Europa del moment, que ja veia cap a on es dirigia el continent. Hi havia una atmosfera de decadència cultural però també de bogeria. I penso que potser tenien raó. Potser no hi havia res més a fer.
I per què tractar aquest moment històric concret?
Avui dia estem en una situació similar. Tot s’està caient a trossos i no hi ha una alternativa clara on la gent pugui enganxar-se. Ha sorgit el populisme, que té idees però no disposa d’una estructura clara. És molt “anti” però proposa poc. En certa manera no tenim un marc clar, i és una manca que arrosseguem des de després de la guerra.
Què vols dir?
Els descendents dels dos bàndols de la Guerra Civil no hem estat capaços de parlar i explicar i entendre la nostra història. Ens han ensenyat tota la vida que hem d’oblidar per sobreviure, ja sigui per repressió durant el franquisme, ja sigui, anys després, amb el somni de construir una cosa nova. La metàfora perfecta de la manca de fonaments del que tenim avui és la construcció del Fòrum sobre els afusellats al Camp de la Bota.
Què podem fer?
Hem de poder crear i explicar el nostre relat, com ho han fet sempre els Estats Units, des del començament. Els nostres propis relats ens fan por.
Un secret de l’Empordà parla de l’actualitat?
És difícil de dir. Vaig començar a escriure la novel·la fa molts anys, quan encara tenia molta carrera acadèmica per endavant, i vaig centrar-me en la recerca. No va ser fins anys després que em va ser possible descansar del rectorat a la UOC i llavors vaig aprofitar per acabar el llibre.
Entenc.
El que passa és que el sentiment de la novel·la ressona molt amb la nostra època. Sense dir-ho explícitament, el que estem vivint nosaltres és el rerefons que m’ha permès entendre i descriure aquesta Europa d’entreguerres. Hi ha molts paral·lelismes entre les dues situacions.
