Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco
La família, ni feliç ni infeliç del tot que ens mostra Fences podria ser veïna, tot i que d’un altre barri, encara més pobre i marginal, d’aquelles que ens trobem a les obres d’Arthur Miller. Però també podria ser una família d’algun barri de les nostres ciutats europees, no cal ser negre per haver patit infanteses desgraciades i una marginació que, de tota manera, evoluciona de forma lenta però evident vers a un món amb més possibilitats per a les generacions futures.
Aquests dies la cartellera té uns quants títols amb el món afroamericà com a protagonista. Els negres dels Estats Units ja fa temps que han deixat de ser, en les ficcions, els criats simpàtics, pintorescos o comprensius del cinema de la nostra infantesa, ara són gent normal que viu vides normals i les vides normals tenen les seves tragèdies situades a l’entorn immediat. August Wilson, qui va morir el 2005, va refusar algunes ofertes que li van fer per tal de portar les seves obres al cinema a causa de l’exigència de què el director fos un afroamericà. Ho entenc, donades les circumstàncies, però ho considero una errada de percepció, l’ànima humana és universal en molts aspectes i no cal pas que un català dirigeixi versions de Terra Baixa ni un rus les obres de Txekhov, encara que, si són sensibles i de la cultura que va veure néixer aquestes obres segurament en copsaran millor uns aspectes determinats. Però potser, des de fora, també se’n poden copsar uns altres, sobretot, precisament, el molt que ens assemblem tots els qui compartim aquesta espècie encara tan poc evolucionada.
Fences ha mantingut la seva forma teatral, pocs decorats, pocs exteriors, monòlegs efectistes, que en un escenari potser resultin més adients que no pas en la pantalla. Compta amb un repartiment brillant, d’actors poc coneguts per nosaltres, llevat de Denzel Washington, qui també dirigeix la pel·lícula a més a més de fer el paper principal, el d’aquest pare autoritari, treballador, infidel i cantellut, que acaba per provocar-nos més rebuig que no pas comprensió. Hi havia pares així, en aquells llunyans cinquanta, per tot arreu, diria jo, i potser encara en queden molts per tota la geografia universal. Bons en el fons, però incapaços de tenir empatia amb uns fills que representen una competència i, potser, allò que ells no han pogut ser. La dona, com en tants casos coneguts del passat recent, és una santa que només vol viure una vida tranquil·la i que es refugia, com han fet tantes dones humils durant anys i panys, en la religió i la vida domèstica.
La pel·lícula, com tantes altres pel·lícules actuals, és un pèl massa llarga. No resulta del tot reeixida, no sé si és culpa de la direcció, s’ha dit i escrit que Washington se’n surt molt millor com actor, en aquest cas, que no pas com a director. Però amb totes les seves limitacions Fences, tot i que no emociona tant com caldria, és interessant de veure i té moments inoblidables. Avui, amb la mentalitat actual, pot resultar molt antipàtic i rebutjable que un pare talli les ales al fill d’una forma tan aparentment cruel o que li retregui que li deu la vida, el sostre i la teca, un tema que més aviat s’ha anat girant de l’inrevés per constatar una evidència, ningú no vam demanar venir al món. Però jo encara sóc de les que vaig escoltar que tenir aspiracions quan no tocava era un greuge i un perill que tan sols generava frustració. Tots voldríem, en algun moment, construir una tanca, ni que fos precària, a l’entorn del nostre món domèstic i familiar però això, ai, és un miratge com tants altres.
