Sebastià Portell. Barcelona / @sportellclar
Amb dues dècades de trajectòria poètica a l’esquena, editor del segell independent Terrícola juntament amb el també poeta Joan Duran, membre del grup Els Nens Eutròfics, periodista cultural i crític literari, Esteve Plantada (Granollers, 1979) ha esdevingut un dels noms més actius i remarcables de la literatura catalana recent. La seva darrera publicació, Big Bang Llàtzer (Lleonard Muntaner Editor, 2016) és el premiat retorn d’una veu que parteix del buit per a dir el tot.
L’obra, amb un epíleg de Miqui Otero, mereixedora del darrer Premi de poesia mediterrània Pare Colom i per això publicada a la ja mítica col·lecció La Fosca de Lleonard Muntaner Editor, és altament poètica en el sentit que les lectures que ofereix són tan diverses com ulls s’hi poden arribar a encarar. Hi haurà qui coneixerà la història personal de què provenen els poemes i dirà que és un text que prové del record i de l’assumpció d’un dolor. Hi ha qui llegirà les composicions de Plantada com un preciós bucle de cants al buit i a l’amor. D’altres hi trobaran una bella reflexió entorn de l’escriptura i del silenci, d’allò que es diu i del que es desdiu, del perfil que es desdibuixa entre la lletra i l’espai en blanc. I, segurament, tots tindran part de raó: Big Bang Llàtzer és justament això, un big bang de llengua, de creació i de vivència, que parteix del no res i que va cap al tot no sense deixar pel camí un considerable pòsit de bellesa i d’imatges sublims que acaben formant part de l’imaginari personal del lector.
En aquest sentit, si bé considerem el gran nombre de tecles que Big Bang Llàtzer pot arribar a tocar en aquell qui el llegeixi, cal remarcar també les nombroses fonts de què beu el llibre, començant pel geni felanitxer Miquel Bauçà, amb uns versos del qual el mateix títol del volum estableix un interessant diàleg —«Cataclismes raonables. / Tots ho són i a totes bandes»—, i passant per altres autors, com Bartomeu Fiol, Beckett, Miguel Hernández, José Corredor-Matheos, Lluís Calvo o Gerard Vergés, així com també creadors d’altres disciplines com el mateix David Bowie i Werner Herzog. Big Bang Llatzer fa, també en aquest sentit, justícia al seu nom i presenta una gran diversitat de substrats des dels quals se sustenta i es projecta cap al futur dispers i polièdric de la interpretació.
Com hem dit, l’amor és una de les constants principals d’aquest volum; és, en certa manera, com si Plantada concebés aquest nou món, com si hagués elaborat aquesta cosmogonia que sempre és un llibre, com un engranatge dominat per la força motriu d’aquest sentiment. No debades, l’autor confessa en alguns versos que la seva pràctica és, si fa no fa, la de «Voler fixar l’amor en un poema», i se’ns adreça directament com a amants de migdia, a deshora, que habiten entre la furtivitat del text, aquell espai híbrid entre vida i creació: «Seràs sempre migdia. / Seràs el tu del poema. / Seràs l’argot de l’excés // en la manera secreta / de ser-me literatura.» L’amor de Big Bang Llàtzer és un amor expansiu i que mou el món però pot esdevenir també el secret millor guardat, aquell tot que queda, un cop plasmat en el paper, en un no-res, en fet en la penombra: «Qui coneix la fosca no vol llum. / Qui recorre l’úter no vol certeses. / Qui grata l’oblid no vol immensitat. // Estimar és preveure aquesta penombra». Un amor condicionat per tantes variables com condiciona ell mateix, com el temor —«Si em pregunten quina / mena d’amor prefereixo, // sempre diré: la nostra por.»— o la sensació d’aperduament que tot sovint el sol acompanyar: «La ciutat és no saber trobar camins. // L’amor és no saber trobar ciutats.»
I si l’amor és el motor de l’univers que s’aixeca i que camina a Big Bang Llàtzer, la mort, el buit, el cataclisme de què parla Bauçà, és el contrapunt necessari en el cicle vital i la lògica del volum: «el crit del món mentre el món s’enfonsa». És potser en aquesta línia que trobem els poemes potser no més directes o assequibles —trets tantíssim d’agrair, en un panorama en què sembla que parlar sense embuts de vegades sigui sinònim d’escriure un mal poema!—, com era en part el cas dels citats fins ara, però sí segurament els més reeixits: els que reflexionen entorn del buit i de l’absència. El negatiu de l’amor, potser.
És en aquests poemes que Plantada ens diu que «Entendre que el buit és ordre / i l’anatomia, convenciment», o bé, mantenint el plural amorós entès en un sentit ampli de l’expressió, que «No vam ser cap buit, just abans de ser, / perquè el buit era un dolor inconegut.» És com si el poeta, en certa manera, s’hagués exiliat dins una closca plena d’ecos i, talment aquell que acosta un corn de mar a l’orella de l’altre, ens oferís tot allò que en pot arribar a sortir. Diu, en un poema gairebé dibuixat, sota el títol «Paisatge per a cecs»: «Apagar el temps i encendre el buit. / Fer de les palpentes una família. // No saber-se cec fins que hi penses.» Com Faust i el comte Arnau amb el dimoni, és com si el poeta hagués tancat un pacte amb la foscor i hagués decidit habitar-la a canvi de després poder-la poemar.
I, si bé ens trobem davant un volum ple de matisos, decididament unitari i lligat per un concepte total, sí que hi ha un poema que podria ser llegit com la síntesi perfecta, la gran paradoxa, la promesa inassolible —això és, deixatar el buit— a què malgrat tot cal que un dia o un altre ens encarem. És «Anatomia del buit»: «Tus el món del déu no-nat. / La sang de la desmemòria / fa esclatar l’esvoranc de la melsa / i em diu que et necessito / per veure’t / per viure’t / perquè vull que existeixis / en el pes / d’un avui que / incendia la mà del / tenir-te. / I encara més: / voler-te.»
Vint anys després dels seus inicis més que remarcables amb A l’ombra dels violins (1997, Premi Amadeu Oller per a poetes inèdits), amb Big Bang Llàtzer Plantada ha iniciat sens dubte la que d’aquí a un temps segurament serà llegida com una etapa de maduresa, de poesia verament escrita des del jo, des de la individualitat més radical, i que, precisament per això, i més enllà de cap tipus de tòpic o d’etiqueta triomfalista, s’ha materialitzat en aquest cas en el llibre més sincer del seu autor. Cal gratar molt fondo, per arribar tan lluny i alhora tan endins.
