Sebastià Portell. Barcelona / @sportellclar
Tal vegada una de les principals raons de ser de la literatura sigui la capacitat de fer possible l’impossible. O, si més no, generar l’efecte que ho és. O, ni que sigui —i aquí és quan molts queden pel camí—: generar un efecte. N’hi ha per tots els gustos, com a les millors gelateries. Només cal saber-los destriar. Maria Cabrera (Girona, 1983), en qualsevol cas, ha aconseguit la primera d’aquestes fites amb La ciutat cansada (Proa, 2017), mereixedor del darrer Premi Carles Riba de Poesia. El volum, caracteritzat per una brevetat que només podem retreure a l’autora un cop l’hem acabat, per voler-ne més i més i més i més, pot ésser llegit, en certa manera, com una exploració del buit des de les seves perifèries, com un tractat de la pèrdua que no arriba a esmentar la penyora que el temps o els fets s’han endut. L’aire dit per la bombolla, una ànima atrapada en una foto, el sentit constret pel mot. Dir el que es diu però sense arribar a posar-hi el dit, que tot sigui molt complicat i fàcil de llegir alhora. Fer possible l’impossible, sí.
Amb La ciutat cansada, l’autora de Jonàs (Premi Amadeu Oller per a poetes inèdits) ens endinsa dins un univers on tot s’esdevé lent i pesant, però que llisca i es fa llegir i demana una lectura en veu alta, o bé en veu baixa, en l’espai inacabable que apleguen una orella i dues mans. La prosa amb què s’enceta el llibre en conté potser algunes claus: «La ciutat cansada és un llibre de Pere Calders que vaig deixar a mig camí. I això m’agradava. Hi ha més coses que m’agraden: com el secret de fusta de les nous. O les rialles aurorals, tan fresques de verd. La ràbia de les primeres gotes sobre les llambordes, que fa pujar les sentors de vida de la ciutat. La tristesa discreta dels balcons de Barcelona. Els secrets de perquè sí. I la paraula ‘serpentina’, perquè és feliç d’innocència verge, et in Arcadia ego, i perquè rima amb ‘diamantina’, i té valor. D’aquestes i d’altres contradiccions, avui tinc ganes de parlar-vos-en. I crec que seguiré enraonant en aquest buit, per i per a aquest buit: com una escletxa semàntica. De tant en tant, només: amb la freqüència amb què secretament sospiro.»
La possible genealogia d’un títol manllevat, llambordes que ressonen d’ençà del Maig francès, gustos personals i sensorials amb què és fàcil coincidir, l’amor per les paraules, la ràbia en les paraules, i, sense més preparatius ni translacions innecessàries, la ciutat. Una ciutat que segons el poema serà els balcons que la guaiten i les persones que no s’atreveixen a llençar-s’hi, una ciutat que és «el darrer metro dels dilluns que arriba, una mica més vell, més brut i més pobre”, on pugem vers rere vers, o bé una ciutat que és, si més no, o com a mínim, escenari.
La ciutat cansada és, sense cap mena de dubte, un llibre sedimentat. No debades, entre aquest llibre i la darrera publicació de Cabrera, La matinada clara (2010, Papers amb Accent), en què ja s’aplegaven algunes proses, han passat set anys, molts metros, massa nits. Per això, no és d’estranyar que els versos d’aquest llibre siguin criatures amb veu pròpia però també plenes de ressons, filles d’una intertextualitat que, en el panorama post-tot-post-el-que-sigui en què vivim, resulta totalment necessària i gairebé inevitable: Mercè Rodoreda i Víctor Català encapçalen la comitiva, una amb l’estendard de la prosa poètica i de l’escriptura que es desflora i l’altra amb el del mot que retruny i que sempre fa osca i encén caliu, i les segueixen el mateix Pere Calders, la Barcelona viva de Juli Vallmitjana, l’hermetisme i l’adoració a la foscor d’Andreu Vidal, o bé la lucidesa desenfadada i plena d’horror de Miquel Bauçà, boig de Felanitx i geni de l’Eixample, entre molts d’altres.
Així, en una de les proses més reeixides del recull, «Taronja borda”, Cabrera reescriu —i segons el nostre parer eixampla, fa créixer, fa seu— el mite de l’enamorada submisa de La plaça del diamant i el fa encabir en poc més d’una pàgina i mitja, amb un efecte certament similar als centenars de pàgines de monòleg interior de la catedral rodorediana: «Tot va començar amb un parell de gotes discretes, amb aquell no que em vas dir de la cuina estant i que jo vaig confondre amb el soroll de l’aixeta de la pica, que no acabava de tancar del tot bé”. Un tu em vas dir que és com un a partir d’ara et diràs Colometa, una imposició consentida sense saber ben bé per què. Davant la queixa, davant el dubte, el silenci que ho cobreix tot: «Però arribaven els vespres i tu, de lluny estant, em posaves un tub de silenci a l’orella: Té, escolta. Veus com no se sent res?”
Aquest poema és també un bon exemple del lliscar dels textos que edifiquen La ciutat cansada, que compten amb un fort component oral sense caure, de cap manera, en la poesia únicament rítmica, en un exercici formal. El seu tancament és, sens dubte, un dels punts amb més pes de tot el volum, poesia i trama convivint a parts iguals, llegibilitat i l’experiència d’allò intangible que és un jo-també-ho-he-viscut-jo-també-hi-he-estat: «I com que tu eres llest i, de lluny estant, amb un gest sec de les mans em deies silenci, jo et creia i em deia que tot plegat érem jo i la meva dèria, que el fèiem, el sorollet. Insolent. Mala dona. Mentidera, mentidera, mentidera, tres cops mentidera que et fan taronja borda, em deia. I em ficava amb ràbia el bastonet a les orelles: calla, cap meu, calla que ets dolent i les preguntes fan soroll i el soroll fa nosa.»
Però no és només en la identificació, en el jo que apel·la al tots, que se situa Maria Cabrera. Al llarg dels textos que componen La ciutat cansada, la poeta és «dona estàtua, / dona sola, / vers en flames, / sargantana, / solell dona / i dona obaga”, i també és infant feliç —«I va ser un nen. I vaig ser un nen. Vaig créixer endins, com una rel. Se’m va fer sang, vaig tenir sang que circulava a vena plena, fent camins: la vaig notar, vaig renillar, vaig ser feliç.”—, i encara pot ser una veu d’home atrapada en un joc de miralls: la presència de la traducció d’una obra escrita per una tercera persona, que va creixent a l’espai compartit i se n’acaba apropiant. “Perquè ella traduïa Hiroshima mon amour al català i a mi, al final, al fons dels ulls se m’hi havia instal·lat la cendra d’un hospital en flames.»
Al poema «Amforismes”, que combina aquesta vegada prosa i vers, l’autora ens regala, potser sense adonar-se’n, potser essent-ne molt conscient, una poètica en cinc versos: «Això del patir / és com / badar magranes / és com / treure’n robins.» Canviem-ne el patir per escriure i ja ho tenim. Amb La ciutat cansada, igual que amb el primigeni Jonàs i la brillantíssima La matinada clara, Maria Cabrera comet l’acte de temeritat que és patir per als altres i badar-ne totes les magranes, enfonyar-hi els dits, per a tornar-ne amb els dits tacats, amb les pàgines brutes, amb l’ànima feta miques, pinyols als pits. És el que sol passar quan s’escriu i no es publica, quan es diu i no es proclama, quan es crea sense mirar vers el retrovisor de les misèries dels altres, de les crítiques amb castanyetes, dels que cansen sense arribar a ser ciutat. Llarga vida a la poesia que és llamborda, que és carrer, que és casa, que es deixa habitar!
