Maria Nunes. Barcelona / @mnunesal
Després de Jo confesso (2011) i de l’assaig Les incerteses (2015), Jaume Cabré ha tornat a l’art de la ficció amb Quan arriba la penombra (Edicions Proa), un llibre de narrativa breu, amb un marcat caràcter unitari, que reuneix tretze contes on explora des de diverses perspectives el cantó més fosc de la condició humana, i on ens ofereix una volta de rosca literària i estilística. Tot i la seva singularitat temàtica, que potser ha desconcertat més d’un lector, Quan arriba la penombra és un llibre que es relaciona amb tota l’obra de Jaume Cabré. En ell, el lector hi reconeixerà la mirada de l’autor sobre dèries i temes presents en el conjunt de la seva obra. Hi ha evidents referències a les pàgines de Jo confesso, però sobretot la relació hi és en el sentit estilístic, en els mecanismes de precisió amb què construeix els relats i l’atmosfera que els uneix en un conjunt compacte que n’amplia el potencial significatiu. Com ens recordava l’autor a Les incerteses, escriure és molt difícil perquè no és posar una paraula després d’una altra sinó que és crear un món, un artefacte que tingui sentit i valor per si mateix.
Cabré ha conreat sempre el relat breu. De fet, la seva carrera literària s’inicià en el gènere i ha publicat fins ara set llibres de contes: Faules de mal desar (1974), Toquen a morts (1977), Tarda lliure (1981), Llibre de preludis (1985), Viatge d’hivern (2000), Baix continu (2007) i Quan arriba la penombra (2017). En l’epíleg al final d’aquest darrer volum explica com sovint mentre està embarcat en l’escriptura d’una novel·la, com a derivació dels temes que està treballant o bé per allunyar-se’n, escriu contes. No tots els contes però aniran a parar a un recull perquè confessa seguir el criteri que li va encomanar el novel·lista Vicenç Riera Llorca després de publicar el seu primer llibre de relats, i que consisteix a considerar que un recull ha de ser construït amb contes que tinguin un lligam, una atmosfera comuna, una relació no necessàriament argumental, però relació al cap i a la fi. Cada conte és alhora una peça autònoma i la part d’un conjunt. En paraules de l’autor, com a gènere, la novel·la és comparable a una marató; el conte, als cent metres lliures. Per a Jaume Cabré, el conte ha de ser “un cop de puny al nas” del lector.
Tretze cops de puny al nas
Com el títol indica, Quan arriba la penombra és un tomb pel cantó fosc de la condició humana. En Jo confesso hi havia un intent d’explorar i comprendre la naturalesa del mal; en aquest recull, el nucli temàtic és la mort i els mecanismes de la crueltat i de la violència. Violència física primària i violència psicològica més alambinada en un arc que va de la intriga criminal a l’humor negre. La mentida i la traïció, els abusos, la crueltat, la por, la solitud, la covardia, el rancor, la venjança, la indiferència, la deshumanització, la més absoluta manca d’empatia, l’assassinat a sang freda o a cop calent, la fredor de la mort convertida en professió són les notes d’una simfonia que reflexiona sobre els límits i la naturalesa del mal. Les tres dedicatòries a l’inici del llibre ja ens indiquen tres circumstàncies diferents en què es pot produir la mort premeditada -la penombra- i ens donen una idea de la diversitat formal i temàtica amb que l’aborda i la tracta en cada relat. En tots, la mort hi és present, i en cap no es produeix per causes naturals. Com a màxim: “que sembli un accident”.
Si en Jo confesso, Cabré ens parlava de la vida entesa com a aventura moral i de seguir l’aventura moral del personatge, en Quan arriba la penombra fa exactament la mateixa operació. La “pputa vida” -com ho escrivia en la novel·la- esdevé la matèria prima en brut, en el seu aspecte més irracional i l’encarna en la peripècia d’uns personatges mancats de sentit moral. Cabré tensa el lector en enfrontar-lo a uns éssers deshumanitzats per motius diversos que li recorden amb un alè inquietant que la maldat és real i existeix més enllà de les pàgines del llibre, i que tancar-lo no la fa desaparèixer.
La mirada
Si la mort i la foscor són elements essencials del recull, també ho és la mirada. En tots els relats hi apareix la mirada: hi ha la mirada extraviada del psicòpata, la del sotjador, la de personatges que es miren als ulls o que no són capaços de mirar als ulls de l’interlocutor o de la víctima… Fins i tot objectes inanimats com un llibre tenen ulls que observen. Com és ben sabut, la mirada per si sola diu moltes coses més enllà del missatge verbal. En aquest sentit, la tria del fragment del Portrait of a Man d’Antonello da Messina que il·lustra la coberta del llibre és especialment afortunada i reveladora.
Una mirada concreta és una manera de mirar el món, però en literatura està estretament relacionat amb el punt de vista narratiu, amb la manera com l’autor enfoca la ficció. Un dels aspectes que criden l’atenció en el recull és la diversitat de punts de vista narratius. Personatges vius o morts i objectes testimoni que cobren vida es converteixen en veus narratives. Amb el seu virtuosisme característic, Cabré juga, enfoca, desenfoca, multiplica i contraposa mirades.
La mirada però cobra una altra dimensió sota la forma de la contemplació de l’art. En l’obra de Jaume Cabré, l’art hi té un paper rellevant no només com a motiu temàtic sinó com a fil estructurador de la ficció i element que marca el tempo narratiu. En els contes de Viatge d’hivern, per citar un exemple, homenatjava la música de Bach i Schubert, també la pintura de Rembrand. En Quan arriba la penombra es decanta per la pintura de J.F. Millet, en particular per un quadre La paysanne, una obra irreal que descriu tot fent una síntesi dels trets de la pintura de Millet. Aquest quadre que cobra vida i engoleix el personatge, i que apareix i reapareix en alguns dels contes, l’autor se l’inventa per parlar de la pintura i de l’art com una fugida, com un refugi, com una finestra oberta en la penombra. Cabré explica que ficar-se literalment dins un quadre i desaparèixer-hi va molt lligat a una frase que li va dir un director d’orquestra alsacià que explicava que de petit volia amagar-se dins una simfonia.
El lector, com l’assassí, torna al l’escenari… de la lectura
Els tretze contes que componen Quan arriba la penombra són diversos en extensió i en complexitat narrativa, però més enllà del vincle temàtic comú de la mort i de la crueltat humana, malgrat presentar un repertori de situacions i personatges diferents estan dotats, insisteixo, de recursos estilístics que fan que el contacte entre ells creixi i que en resulti un llibre unitari on cada peça pot ser llegida gairebé el capítol d’una novel·la.
A Jaume Cabré, el que li interessa en l’ordenació del recull no és l’extensió dels relats o altres criteris, l’important per a ell és el rastre que van deixant en el lector, l’atmosfera lectora que creen. En l’epíleg (els textos teòrics de Jaume Cabré sempre són joies per al lector) en què explica la gènesi del llibre i alguna de les línies mestres, posa de relleu la importància que dóna al llibre de contes com una estructura articulada, com un conjunt compacte on cada conte és una peça que encaixa en el lloc precís, ja sigui per afinitat temàtica, o per contrast, o bé pels motius recurrents que es van repetint com una melodia de fons. En aquest sentit, ens proposa de llegir els contes per l’ordre en què els ha situat en el recull. El lector és lliure, naturalment, però l’ordre té una importància quan el volum ha estat concebut com una obra rodona i no pas senzillament com un grup de contes.
Entre els contes del llibre, personalment destacaria Punt de fuga, que és la brillant condensació d’una novel·la sense punt final. I com a exemple de les simetries amb què Cabré construeix el recull, faria esment del primer i l’últim dels contes: “Els homes no ploren” i “L’Ebre”. En el primer, es tracta d’un pare que abandona el fill en un internat; en el darrer, és un fill que porta el pare a una residència geriàtrica. Amb les dues històries simètricament invertides obre i tanca un cicle de la vida. En cap de les dues històries “els homes no ploren”. Quan arriba la penombra no és potser el més brillant que ha sortir de la ploma de Jaume Cabré, però per al lector fidel de la seva obra és un plaer renovat. Com l’assassí que inevitablement torna al lloc del crim, el lector torna a l’escenari de la lectura.
