Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco
Fresas silvestres para Miss Freud (Berenice), d’Elisabet Riera, és un d’aquells llibres difícils de classificar. És una biografia però no del tot i tampoc no és ben bé una novel·la. Aquestes característiques en d’altres llibres resulten una servitud però aquí són estimulants pel fet que l’autora s’implica a fons en la valoració de la vida d’aquesta dona singular, contradictòria i valenta. La filla petita de Freud ha estat una baula imprescindible en el tema de l’estudi de la infantesa, una continuadora en molts aspectes de l’obra del pare de qui, de forma voluntària i assumida, va romandre a l’ombra.
Anna Freud va néixer quan ja el matrimoni havia decidit no tenir més fills, la relació amb la mare va ser una mica distant, va experimentar gelosia en moltes ocasions, sobretot per la seva germana Sophie, més bonica que ella, segons l’opinió de l’època, a qui també, però, estimava molt i que va morir de forma prematura. Anna va compensar les seves suposades mancances amb la intel·ligència i els estudis però en aquella època, fins i tot en famílies d’un alt nivell cultural com la seva, a la universitat hi anaven els xicots. Es va haver de conformar amb fer magisteri però després va volar sola i va aprendre al costat del seu pare, incidint en el camp de la psicoanàlisi aplicada als infants.
Sigmund Freud és avui objecte de controvèrsia. Volia ser objectiu però va ser un home del seu temps i no es va poder deslliurar de molts prejudicis. Té textos imprescindibles però la psicoanàlisi està fortament qüestionada i, per exemple, no sembla ètic que psicoanalitzés la seva pròpia filla quan ell mateix havia manifestat que la relació entre metge i pacient havia de tenir uns certs límits lligats a les relacions personals. El temps passa i tot s’ha de situar en el seu context. Més estrany ens pot semblar que la filla, que va morir l’any 1982, manifestés coses com ara que podia curar l’homosexualitat, la qual considerava una malaltia, o que mai no acceptés que en la seva llarga relació amb Dorothy hi hagués un component lèsbic.
Riera ha fet una aprofundida investigació sobre la psicoanalista, les publicacions completes de la qual no estan traduïdes encara al castellà ni, per suposat, al català. Existeixen d’altres biografies d’Anna Freud, poc conegudes a casa nostra, però l’autora ha aconseguit aquí una aproximació brillant i seriosa a la trajectòria vital d’una dona apassionada però discreta, gelosa de la seva intimitat però relacionada amb tot un munt d’interessants personatges de l’època. La seva vida no va ser fàcil.
A més a més del feixuc context familiar va viure les dues guerres mundials, un exili provocat pel nazisme, eren jueus i alguns familiars propers van morir als camps d’extermini. El seu pare no es va adonar dels riscos fins que gairebé era tard. Vell i malalt, però absolutament lúcid, va haver de fugir, amb la família, i es va instal·lar a Londres. Quan els nazis cremaven llibres Freud va comentar que no passarien dels llibres i que en d’altres èpoques haurien cremat la gent a les fogueres. Malauradament es va ben equivocar, les fogueres nazis van ser molt més efectives que les medievals.
Riera segueix d’alguna manera la metodologia de la psicoanàlisi, iniciem el llibre amb una Anne Freud molt gran, instal·lada a Londres, que evoca el seus records i el seu passat a través de la veu de la narradora. Anna Freud va ser una gran treballadora, una dona solidària que va fer moltes coses. Va tenir cura del seu pare, qui va patir molt abans de morir, va endegar diferents iniciatives destinades a la protecció dels infants, durant el temps de la guerra i els bombardeigs i més endavant. Però la dependència del seu progenitor, un complex d’Edip evident i potser mai no superat del tot, en fan una alumna devota que en cap moment contradiu a fons els seus ensenyaments.
El pare es mostra, així mateix, contradictori. Fa angúnia pensar en aquestes sessions de psicoanàlisi en les quals la filla adolescent li explica les seves fantasies més pregones i el pare tracta de conduir-les vers allò que en aquell moment li semblava la normalitat. Freud, per una banda, vol que la filla faci una vida femenina i, per l’altra, li espanta els pretendents més convenients i mostra una gelosia evident davant la possibilitat de quedar-se sense la seva companyia, ajuda i col·laboració.
Anne Freud mostra, en la seva vida i a través de cartes personals, que se sent atreta per altres dones, dones intel·ligents i brillants, sobretot. Amb Dorothy Burilingham, filla del creador dels magatzems Tiffany, qui havia contactat amb ella per tal que tractés els seus fills, en particular el gran, amb molts problemes, va establir una amistat llarga, de tota la vida, de fet. Van compartir els fills, la feina, l’habitatge, van viatjar juntes i això va durar fins la mort de l’americana, després de cinquanta anys de relació. A través de les cartes més personals resulta evident que la relació és profunda i sòlida, amb alguns alts i baixos humans i comprensibles.
Més enllà de les seves contradiccions i de la devoció excessiva pel pare. Anne Freud resulta admirable. Les fotografies conservades ens mostren una dona somrient, bonica, malgrat ella mateixa en dubtés, alegre i vital. Amb el temps s’ha vist que el pare va ignorar-ho tot a l’entorn de la sexualitat femenina i, el que és més greu, va ignorar que ho ignorava. Malgrat que avui ens faci riure una mica allò de l’enveja de penis ell ho deia de forma seriosa i amb la seva aportació va obrir molts camins en el camp de l’estudi de les nostres fantasies, somnis i desitjos. Resulta injust, però, que la tasca de la seva filla resti una mica oblidada, més enllà del mon acadèmic. És clar que ella mateixa, de forma voluntària, va assumir un cert rol secundari en relació amb aquell pare tan especial. Les maduixes silvestres del títol fan referència a un primer somni infantil de la psicoanalista, la manifestació onírica de l’inconscient, que ja el seu pare va començar, com no podia ser altrament, a analitzar i interpretar.
_________
Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:
