Fa uns mesos va venir per Barcelona Karl Ove Knausgard, l’escriptor noruec que ha esdevingut tot un fenomen literari en diversos països del món. La seva saga, que porta per nom «La meva lluita», està formada per sis novel·les, de les quals s’han publicat ja en català (L’Altra) i castellà (Anagrama) cinc. Mogut per aquest èxit de lectors i, aprofitant que vaig anar a la xerrada que l’autor va fer al CCCB amb el periodista Antonio Lozano, vaig decidir que era hora de començar a llegir la primera de les novel·les de la saga, La mort del pare. Deia Lozano en aquell diàleg que Knausgard aixecava tantes passions com desercions, alguns el trobaven -el troben- intranscendent, massa banal, i d’altres creuen que és absolutament transcendent, un retrat de l’ésser humà en tota la seva essència.
Vaja, que vaig sortir amb la sensació que era una d’aquelles lectures que tot depèn de la predisposició del lector, de la seva experiència vital, per valorar si les novel·les atrapen o no. Cal dir, a més, que el propi Knausgard confessava al CCCB que ell estava més per una literatura honesta, directa, que no pas per una prosa nodrida de floritures. Fins i tot feia broma quan explicava que les primeres pàgines de La mort del pare tenen un estil totalment diferent a la resta de l’obra només perquè volia demostrar que ell també és capaç d’escriure bé. Bromes a banda, és cert que l’estil d’aquestes primeres pàgines, quan reflexiona sobre la mort, és totalment diferent al que ens trobarem en la resta de la novel·la i, d’alguna manera, aquestes pàgines les podríem considerar una mena d’ham per atrapar al lector, una petita trampa, perdonable i legítima.
Ara bé, què tenim a La mort del pare? Respondre a aquesta pregunta no resulta fàcil. Hem de recordar que aquesta saga ens és presentada com unes memòries novel·lades on la ficció -la invenció- juga un paper important. Ho diu el propi Knausgard. Es dóna el cas que aquesta és una literatura profundament honesta amb la realitat però, alhora, fictícia: “Vaig començar a escriure pensant que volia ser 100% honest, però després de les primeres pàgines, vaig veure que allò era inhumà, que havia d’establir un pacte amb la veritat, així que el que és 100% real en el llibre és la veu interior, però no ho són els episodis que s’expliquen, ja que estan manipulats”, explicava al CCCB.
Si entrem a valorar els fets que Knausgard ens explica a La mort del pare, entenem ràpidament el que deia Lozano, allò de què alguns troben «La meva lluita» transcendental i d’altres intranscendent. La novel·la -parlo en tot moment de la primera, la que he llegit- està amarada de quotidianitat, a vegades fins i tot de futilitat. El protagonista, el propi Knausgard, ni tan sols cau gaire bé, no és la seva intenció caure bé i guanyar-se la simpatia del lector. L’autor no busca cap simpatia, en tot cas complicitat. El Knausgard «ésser humà» (pare, marit, escriptor, fill…) és imperfecte, no és com altres protagonistes de memòries novel·lades que tenen un protagonista al que s’estima des del primer moment i se’l compadeix.
L’autor escriu per trobar-se a si mateix, per saber qui és, per entendre què vol dir ser fill, què vol dir ser pare. És només un rol? I que hi ha de l’ésser humà darrere d’aquests rols? És en l’escriptura on Knausgard entén que hi ha actituds dels pares que es repeteixen en els fills, que ell mateix va repetir alguna de les actituds del seu pare i que ell té por de què aquestes es reprodueixen en els seus propis fills. La literatura, en aquest cas, serveix per a situar-se (com l’autor diu, en «l’aquí i l’ara») i poder transitar per aquells territoris que o bé ens són aliens o bé estranyament coneguts, familiars.
No hi ha grans accions a La mort del pare, ni hi ha grans personatges. No hi ha herois, més aviat sembla que tots els personatges siguin antiherois. Aquest pare que mor a la novel·la és un home vingut a menys, que amb el temps es va desdibuixant, alcohòlic i mig depressiu. El protagonista -el Knausgard- és un home qualsevol que mira de treure el cap endavant després d’haver viscut en una família atípica (o caldria dir massa típica?). Tolstoi començava Anna Karenina amb aquella frase de “totes les famílies felices s’assemblen, però les infelices ho són cadascuna a la seva manera” quan podria ser que totes les famílies felices ho són a la seva manera i les infelices s’hi assemblen. Tot és relatiu. Potser al mig hi ha alcoholisme, maltractament o abandons, però al final hi ha éssers humans que miren de tirar endavant, de superar els seus traumes o els errors propis o aliens.
I és precisament en aquestes semblances familiars on el lector troba refugi. No tothom ha tingut un pare alcohòlic, no tothom viu en un conflicte permanent amb un germà, però sí que tothom conviu amb els seus propis conflictes (amb la seva pròpia lluita). Knausgard és un home a la recerca del sentit, com ho són els lectors. No és casual que s’hagi considerat l’autor com una mena de Proust noruec. Qui hagi llegit Proust sabrà que la seva saga A la recerca del temps perdut està també amarada de quotidianitat. Però probablement aquesta comparació amb Proust no li faci cap favor a Knausgard. Proust és considerat un escriptor complicat quan no ho és. Sí és dens, a vegades feixuc, però no complicat. Ara bé, el problema de Proust és que tendeix a avorrir al lector d’avui, com potser Knausgard avorrirà al lector del futur. L’autor busca «l’aquí i l’ara» amb una literatura que, tot i indagar en sentiments i valors universals i atemporals, té la voluntat de ser profundament immediat.
No sé què em trobaré en la segona entrega, Un home enamorat, ni en la resta d’aquesta saga. M’atreveixo a dir que potser no aguantaré tanta quotidianitat al llarg de sis novel·les, potser l’estil de Knausgard se m’acabarà fent pesat, però de moment em deixa amb la intriga de saber on em portarà aquesta obra tan ambiciosa. Reconec que llegint La mort del pare a estones m’he avorrit i d’altres m’he commogut, però aquesta barreja d’estats d’ànims i emocions és la que ens trobem en la vida mateixa, en el dia a dia. Confesso que tinc sentiments enfrontats respecte a Knausgard, així que suposo que he de seguir llegint-lo per saber a quina banda dels seus lectors em situo.
