Júlia Costa / @liujatasco
Aquest llibre va ser el primer escrit per la professora Maria Belmonte. Aquests pelegrins de la bellesa són nou personatges, tots ells masculins, que van sentir fascinació per Itàlia, Grècia, els seus mites i el seu passat, però també pel present que van viure en aquests països, sovint idealitzat i amb referents intel·lectuals. Aquests viatgers, la gran majoria, van ser també aventurers, caminadors, gent arriscada i amb empenta, molt diferent per circumstàncies i tipus de vida, encara que el llibre els aplegui en les seves pàgines.
Belmonte no tan sols escriu sobre els personatges sinó que n’ha seguit les petges. Hi trobem escriptors força coneguts i d’altres que no ho són tant, al menys per a la gran majoria. Sobta comprovar els espais de llibertat que suraven en el món mediterrani, pel que fa a temes com ara l’homosexualitat. Una llibertat, en molts casos, pel que fa als costums de la Itàlia i la Grècia reals, limitada als homes. El volum aplega casos molt diferents, tant pel que fa a la procedència social, tot i que en molts casos va lligada a un món benestant i privilegiat, com en el tarannà vital i fins i tot en les seves tendències eròtiques.
De personatges com Wincklemann o Von Gloeden passem als gairebé contemporanis Axel Munthe, D. H. Lawrence, Durrell o Henry Miller. En alguns casos la guerra va allunyar-los d’aquell entorn, en d’altres, s’hi van establir de forma més o menys definitiva. El miratge d’una vida natural, diferent de la societat industrialitzada i avançada en tantes coses d’on provenien la majoria, potser és el fil, una mica feble, que uneix aquests homes. Les dones passen d’esquitllentes pel llibre, esposes, amants, fins i tot minyones apreciades que fan bullir l’olla. L’erotisme, en totes les seves manifestacions, incideix força en aquestes vides, algunes de les quals sorprenentment llargues, malgrat els riscos assumits.
María Belmonte.
Trobem homes admirables, menys coneguts, Patrick Leigh Fermor, Kevin Andrews, viatgers coratjosos, implicats en el seu temps, un temps complicat, amb guerres i violències que afecten de ple aquests països mediterranis. Alguns d’ells són conscients del final d’un món més imaginat que real. El sol i la llum, fins i tot el mar, tenen molt a veure amb una fascinació que, si bé basada en la literatura i l’art clàssics, té una gran part física i sensual. Avui el turisme ha fet canviar la visió de tants espais, convertits en oferta cultural, en destí turístic. La mateixa autora, en seguir les petges d’aquests personatges, no fa, també, turisme cultural? Aquells personatges descobrien més que no pas cercaven, seguir el seu record comporta tenir un camí establert malgrat que en el conjunt hi té un gran pes el descobriment personal de l’escriptora.
María Belmonte mostra una gran sensibilitat i una base cultural envejable, encara més d’admirar en uns temps en els quals l’estudi dels clàssics i l’aprofundiment global en qualsevol cosa sembla un exotisme. Aquests nou homes, tan diversos, podrien haver estat molts més però sempre cal triar i Belmonte, basca, per cert, ha fet una tria molt interessant i eclèctica, plena de referències intel·lectuals serioses i aconsegueix aplegar rigor i amenitat en aquest llibre que segueix així mateix les petges temàtiques d’altres interessants volums apareguts en els darrers anys.
La lectura de la trajectòria d’aquests pelegrins de la bellesa esperona la curiositat i l’afany de llegir o rellegir molts dels textos que es mencionen. Un rerefons inquietant és el món real que es dibuixa en el decorat, infants i adolescents explotats, pobresa resistent, primitivisme, fam, misèria i conformisme i, en alguns casos, l’horror de la guerra i les seves violències i seqüeles, davant de les quals tan sols es pot fugir o lluitar i evidenciar la impotència de les bones intencions. Els paradisos són construccions culturals i comporten obviar realitats evidents contra les quals, però, hi podem fer poca cosa. El món clàssic real no el podrem conèixer mai, avui és més aviat art, poesia, literatura, i tot plegat, a més a més, passat per invents moderns com ara el cinema.
Avui hi ha qui de forma esforçada puja i baixa muntanyes corrent però, per sort, llibres com aquest reivindiquen d’alguna manera els camins fets a peu, sense pressa, les converses amb la gent i fins i tot la imprecisió dels objectius viatgers. Potser és una impressió personal però sembla que Belmonte troba més aviat que no pas busca, cosa que dóna al llibre una grandesa especial la qual, lligada a la grapa en l’escriptura, fan d’aquest llibre una veritable delícia.
