Càstigs justificats (Columna/Planeta) és el cinquè títol protagonitzat pel psicòleg criminalista suec Sebastian Bergman escrit pels guionistes i productors de televisió Michael Hjorth i Hans Rosenfeldt. En aquesta ocasió, l’equip del Riksmord (la unitat d’homicidis de la policia sueca) s’enfronta a un assassí en sèrie obsessionat amb el món de l’espectacle. Un participant del reality televisiu Paradise Hotel apareix mort en una escola, “castigat” de cara a la paret. Al seu costat, un examen amb seixanta preguntes de cultura general que la víctima no va aprovar. De seguida connecten aquest cas amb el d’una participant a Mare soltera busca que havia aparegut en una escola, amb la mateixa escenografia, una setmana abans. D’altra banda, coneixem unes germanes bessones famoses pel seu blog de moda. Els passarà el mateix que a les anteriors víctimes?
Sembla que l’assassí no suporta l’èxit fàcil de les estrelles mediàtiques. Mentre aquest personatge que castiga la falta de cultura de les seves víctimes segueix actuant, l’equip del Riksmord té les seves pròpies tensions: la Vanja ja sap que és la filla d’en Sebastian, però han de continuar sent companys de feina, al mateix temps que se n’assabenten la resta de membres de l’equip. En Billy, que s’acaba de casar, amaga un terrible secret que de moment només coneix en Sebastian. En Torkel té una aventura amb una antiga xicota, fet que fa engelosir l’Ursula. I en Sebastian continua amb els seus malsons, l’afició a anar-se’n al llit amb les dones més inadequades possible, les seves sortides de to i els intents d’establir algun tipus de relació amb la Vanja.
La cinquena entrega de Hjorth i Rosenfeldt repeteix la fórmula de les anteriors (Secrets imperfectes, Crims duplicats, Morts prescindibles i Silencis inconfessables): la lluita contra un assassí en sèrie amb una posada en escena espectacular, intrigues afectives-sexuals entre els diferents membres de l’equip, un parell de girs de guió sorprenents, personatges carismàtics com en Sebastian i una sorpresa final que enllaça amb la següent novel·la. En aquest Càstigs justificats, però, s’accentua la sensació que la fórmula de fer best-sellers s’esgota: es recórrer en excés a la casualitat en moments clau de la resolució del cas i un personatge carismàtic com en Sebastian s’ha convertit en previsible: l’efecte sorpresa que produïa al principi el seu caràcter arrogant i irreverent s’ha perdut.
Pel que fa al primer punt i partint del fet que tota novel·la com a artefacte narratiu, conté situacions increïbles, l’autor ha de fer que semblin versemblants. A la vida real, l’atzar existeix, evidentment, però en literatura insistir en aquests recursos demostra falta d’ofici. Posem un parell d’exemples: per a la resolució del cas, necessiten el nom d’un estudiant becat per estudiar als Estats Units per esbrinar qui és el seu professor. Els donen un nom, i sobre això investiguen. Al cap d’un munt de pàgines se’ls acut que potser aquell estudiant va acceptar la beca perquè un altre hi havia renunciat, cosa que els porta, de sobte, pel bon camí. Resulta difícil de creure que la persona que va agafar el telèfon als Estats Units no els digués que l’estudiant becat va ser X que va substituir Y. És un detall prou rellevant per dir-lo, sobretot si l’interlocutor és la policia.
A partir d’aquí la cosa va de mal en pitjor: la Vanja es presenta a l’oficina d’una exparella amb qui ha tingut un parell de cites i li diu que vol tornar amb ell. Ell ho accepta i després d’un parell de petons li demana que l’acompanyi a un acte que ha preparat la seva empresa en un edifici emblemàtic de la ciutat al pàrquing del qual l’assassí ha col·locat un cotxe bomba. L’unic motiu que m’impulsaria a llegir el següent llibre és el cliffhanger que ens deixen els autors al final del llibre. He d’admetre que he mossegat l’ham, ja que la situació que ens plantegen a les últimes pàgines podria provocar la dissolució de l’equip que hem conegut fins ara.
