Lisbeth Salander segueix en plena forma

'L’home que perseguia la seva ombra', de David Lagercrantz, és la cinquena entrega de la saga «Millennium» que va crear Stieg Larsson
L’home que perseguia la seva ombra

Laura Baeza /@Lau_BaezaA


Lisbeth Salander va entrar amb força a l’escena literària amb la primera entrega de la saga «Millennium» de Stieg Larsson, Els homes que no estimaven les dones (Columna/Destino). Ella és un personatge icònic, que connecta amb el lector, que domina i reina a totes les pàgines dels llibres on la trobem, i L’home que perseguia la seva ombra (Columna/Destino), de David Lagercrantz, no és una excepció.

Fidel al personatge que va crear Larsson, Lagercrantz ens torna a apropar a la Lisbeth Salander de sempre: prima, informal, amb els seus tatuatges i pírcings, hermètica, salvatge, tossuda, intel·ligent, l’heroïna moderna que ja coneixem, la que controla com ningú l’art dels hackers i la lluita cos a cos, la que sempre escull el bàndol dels més dèbils per defensar-los i posicionar-s’hi. Aquest cop, el lector la troba tancada a la presó després de tot el succeït al llibre previ, el qual va suposar la primera incursió de Lagercrantz al món «Millennium». A la presó, Salander es dedicarà als seus reptes de matemàtiques i a no tenir problemes, però Lisbeth Salander és la mateixa d’entregues anteriors i, com sempre, els problemes l’acostumen a trobar. Davant les injustícies i l’abús que pateix Faria Kazi a la presó, Lisbeth es buscarà enemics perillosos al penal i fora d’ell.

Paral·lelament, Holger Palmgren, antic tutor de la jove, la visitarà i li explicarà que té nous documents en els que es parla del que va ocórrer i patir a la seva infantesa, i, és clar, aquesta informació actuarà com un detonador; a partir d’aquí, Lisbeth, amb l’ajuda de Mikael Blomkvist, començarà a tirar del fil i, com diu ella mateixa, a fer les coses “una a una i per ordre. Primer cal esbrinar la veritat, i després venjar-se”. I de venjança n’hi haurà, perquè aquesta planeja durant tota la cinquena entrega de «Millennium», en la que conviuen aquestes dues trames principals. Alhora, apareixen temes com la genètica i el seu paper, junt amb l’entorn, en la personalitat de les persones, les conseqüències del fanatisme religiós, la corrupció al sistema penitenciari, les crisis financeres… que ajuden a l’autor a posar sobre la taula qüestions d’actualitat i crítica social.

Com passa amb la protagonista, la resta de personatges mantenen la seva essència, com en el cas de Mikael Blomkvist, qui continua sent aquell periodista vocacional, curiós i incisiu que va presentar Larsson. L’autor també recupera altres vells coneguts com Holger Palmgren, Annika Giannini, Plague… I és que, si el canvi d’autor podia aixecar alguns dubtes respecte a la continuïtat de la saga, l’autor els allunya definitivament amb un llibre en el que, amb variacions i matisos, és fidel al llegat i, segurament, millora la seva primera incursió a l’univers «Millennium».

Amb un estil directe i senzill, sense excés d’informació ni embuts, l’escriptor teixeix un llibre dels que atrapa i se’n gaudeix. Des de la primera fins a la última pàgina, el lector romandrà enganxat a l’acció, se submergirà en una història ben plantejada, entretinguda, que marca un ritme trepidant i que es llegeix fàcilment, i en la que, a més, coneixerà una mica més sobre el passat de l’heroïna Salander. Si bé, segurament, el llibre de David Lagercrantz és més lleuger i deixa menys empremta que els de Stieg Larsson, l’autor demostra amb tot mantenir el llistó notablement. ¿La bona notícia? La bona noticia és que hi haurà una altra entrega de la saga!

Categories
LLIBRESNovel·la negra / Thriller
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES