Hi ha qui pensa que la novel·la negra és poc més que una moda, un gènere fàcil farcit de tòpics, on l’autor comptabilitza cada quantes pàgines ha d’afegir un crim per a mantenir el lector enganxat, i que creant un comissari bonvivant, lletraferit, entrat en anys, i que amb prou feines sap separar la seva vida privada de la professional –i sobretot que sigui digne de fer-ne una sèrie televisiva- ja n’hi ha prou per posar en marxa tota una franquícia. Jo mateix em conto entre els escèptics, però per això mateix Solo las bestias (Principal de los Libros), de Colin Niel (amb traducció d’Isabel Fuentes), m’ha sorprès agradablement.
Una dona encara jove, rica i sofisticada, coneguda com a senyora de… (perquè en principi no sembla tenir cap altra mena d’identitat) desapareix quan passejava per les muntanyes del Causse, una zona de planures i alçaries al centre de França, una de les menys poblades i coneguda pels seus vents gèlids. La França més rural, allunyada de la imatge del París més cosmopolita. Què hi feia allà? Què li ha passat? I si li ha passat alguna cosa… qui ha estat? Aquest és el punt de partida del llibre, que es desenvolupa a través de les veus de diferents persones. L’autor diu que volia semblar que els seus personatges portaven càmeres al cap, i és ben bé això: poc a poc ens fan partícips de la seva visió dels fets. Uns fets que en principi semblen tenir poc a veure amb la desaparició de la dona, però que poc a poc s’hi van apropant, ens fan sospitar, conjecturar, de manera que som nosaltres, els lectors, i no cap comissari saberut qui anem tancant el cercle.
Perquè aquí no hi ha comissari, ni tan sols policia (bé, un però que ni s’acosta a la categoria de personatge). Només persones a peu de carrer: un pastor solitari, una treballadora social decebuda del seu matrimoni, un granger fart de tot, una noia amb un punt de bogeria que cerca l’amor a qualsevol preu… Cadascuna d’elles amb les seves històries al damunt, tan quotidianes les unes que podrien ser les de qualsevol, tèrboles les altres que ens recorden que allò que estem llegint pertany al gènere negre: un noir rural en tota regla perquè a través dels personatges i sense que calguin descripcions, l’entorn, l’atmosfera, les muntanyes i els paratges solitaris del Causse esdevenen protagonistes també.
El que sí tenen en comú aquests personatges és la seva incomunicació. Ja sigui pel propi caràcter o bé per les circumstàncies de la vida, tots se saben sols. Sols enmig del paisatge que imaginem boirós i fred (no us sona a novel·la negra nòrdica?) Colin Niel –així ho diu ell mateix- beu de les fonts de l’islandès Arnaldur Indridason entre d’altres mestres del gènere. I com els grans mestres llença el seu am i estira el fil que s’entortolliga i desentortolliga a mida que avancem la lectura i a estones, es fa escàpol. Res no és el que sembla i el final és –ho garanteixo- sorprenent. I a més a més, es llegeix en dos estones. Què més es pot demanar?
