Álvaro Muñoz. València / @AlvaroMunyoz
Em costa deixar a banda la meua afició a l’hora de ressenyar un llibre d’en Màrius Serra pel fet d’haver llegit tot, literalment tot, que duu la seua signatura. Des d’aquell Línia del 1987 (Empúries) fins a aquesta novel·la, he pogut créixer amb ell i veure la seua evolució, tant d’estil com, tot plegat, de gènere narratiu. Aquesta primera intromissió dins de la novel·la negra obre una nova branca dintre d’aquell arbre gegantesc que és la seua obra.
Amb la ironia i suavitat que el caracteritza, l’autor descriu un Sant Jordi ple d’incidències amb una critica amagada que, això ja depèn del lector, es pot prendre amb major o menor seriositat. La novel·la és una massacre d’uns poetes furiosos encarrilats pel malastruc joc de rol contra autors que els diaris sempre col·loquen al rànquing dels més venuts, més pel nom que no pas per la qualitat de l’obra. Abans de trenta pàgines ja hi ha escriptors escaldats com Rahola o el Zafón, que donen el tret d’eixida a una persecució d’autors que viuen en un constant amor-odi dels lectors i crítics. Com sempre, la idea d’intel·ligència i enginy van lligades a la figura d’en Màrius Serra i, tot i ser un llibre de novel·la negra, no abandona la capacitat de donar sempre amb el mot correcte ni de fer-nos pensar, com si l’Enigmàrius l’acompanyés en tot allò que duu la seua signatura.
La trama que l’autor organitza és subtil i, com ell, perspicaç. Situada durant tot el dia de Sant Jordi, els autors de prestigi, bo, diguem-ne de renom, comencen a perdre tot el greix corporal patint una lenta i dolorosa mort mentre els flash i els tweets creen una atmosfera de tensió i desinformació. Les investigacions comencen i tot apunta de forma clara que l’assassí és un home que ha publicat Eleusis per Sant Jordi, segons diu en Jordi Basté a RAC1. A mesura que avança la novel·la veiem com les nombroses hipòtesis comencen a vacil·lar a l’ambient, fent d’un simple Sant Jordi el perfecte escenari per la narració d’un crim al més pur estil Serra.
L’autor ofereix així una narració des de diferents punts de vista amb la virtut de no avorrir ni continuar un cop i un altre amb la mateixa idea, cosa que sol passar més sovint del que m’agradaria. Gràcies a aquesta capacitat narrativa, ens permet indagar i conèixer a cada autor, fent una descripció molt acurada de les diferents formes de viure un Sant Jordi. Fins ara, i açò és una reflexió post-lectura, no havia pensat en com ho han de passar els autors que, a l’hora de signar, no tenen a ningú i juguen amb la tapa d’un bolígraf que esperaven buidar i ni tan sols l’han desencaputxat. En Serra et fa pensar, i el caràcter psicològic que atorga a la novel·la et permet fluir entre uns capítols breus que acompleixen allò que hauria de ser l’abecè d’un llibre de novel·la negra: intriga, rapidesa i narració psicològica.
Després de llegir de punt a punt tot el llibre només em queda mostrar-me absort per les veus que dintre del llibre diuen que és una novel·la poc realista i que conté massa ficció. Bo, potser la República Catalana no estiga engegada per la gran festa del llibre, però que aquest llibre estarà al rànquing dels més venuts no és pas ficció.
