Álvaro Muñoz. València / @AlvaroMunyoz
Només arribar al metro (lloc de les meues lectures per excel·lència) un amic em va dir: Què vol dir metec? La veritat, no ho sabia, coneixia métèque, del francès, i per Georges Moustaki, i vaig suposar que seria Els estrangers. Enhorabona, doncs, a l’editor i l’escriptor per recuperar una paraula amb tant de significat dintre del nostre país: metec.
Entrant en farina literària, Els metecs (Empúries), de Pep Puig, és la història d’en Mario, un home enfonsat després de separar-se de la seva parella. Aquest, com qualsevol persona en moments d’ensorrament, necessita obrir-se dintre dels cercles de confiança. En Pere és el receptor idíl·lic: un escriptor que acaba acceptant l’encàrrec del seu amic per a escriure la seva història. En meitat d’un cafè veiem la narració malenconiosa del Mario, atapeïda de bots temporals entre el passat i el present que l’autor sap narrar amb gran ironia. Retornem, doncs, al passat, a aquell poble anomenat Les Voltes en el qual té els records més feliços de la seva infantesa, una felicitat truncada per la separació dels seus pares.
Us preguntareu, i què té a veure un estranger amb el seu poble d’infantesa? I amb raó ho fareu, però a poc a poc, mentre us submergiu entre les seves pàgines veieu el concepte tan particular que proposa en Pep Puig, sentir-se forasters en la seva condició de pare, d’home, d’amic, de fill, tot plegat, d’ésser humà. Aquesta desorientació es manifesta en cadascú dels personatges que l’autor ens brinda, tant particulars com necessaris, analitzant les diferents pors de cadascú barrejat amb els records.
D’una banda, parlant dels personatges, hi trobem en Mario, com ja hem explicat, un home amb por al passat i marcat a foc pels records. Amb ell, en Guillem, el psicoanalista i psiquiatre (es fa dir d’una o d’altra forma depenent de l’ocasió) que aporta una visió una mica més científica i teòrica, i que ens fa veure aquestes metodologies tan superbioses a la teoria però tan difícils d’aplicar a la pràctica. Per últim, al grup d’amics hem d’afegir la desconfiança en les dones d’en Roderic, que té per màxima la consigna masclista de “totes les dones són iguals”. Tot plegat, te n’adones com —malgrat les diferències de cadascú— tothom té una necessitat de trobar-se ell mateix, per acabar trobant les persones amb qui volen compartir la seua vida.
No tot és una conversa de bar i un manoll de records, el dolor és ben present, de fet, serà una de les bases del llibre, juntament amb les relacions. Una de les virtuts que hi veiem és la narració d’un Pep Puig que ha crescut molt com a escriptor, i no era fàcil superar La vida sense la Sara Amat (Proa). L’humor és imprescindible per entendre el llibre, m’he fet un fart de riure amb els petits comentaris o pensaments que tenen alguns dels personatges. A la novel·la trobem l’humor com a vehicle per parlar de la recerca vital de les persones, de la necessitat de sentir-nos d’algun lloc o de les dificultats personals del dia a dia. Hi ha una norma al principi del llibre que fa el tret d’eixida d’aquesta meravella de lectura: “l’única norma és la de no parlar mai seriosament”, i així és, fent de la ironia una forma de vida. Després de llegir Els metecs t’adones com als llibres calen més personatges despullats emocionalment, sense exageracions, amb els que ens puguem sentir identificats i que a mesura que creix la intensitat del llibre ens ajudin a créixer com a lectors i com a persones.
