Manel Haro. Barcelona / @manelhc
La festa de tots els morts va ser la tercera novel·la que va publicar l’escriptora mallorquina Antònia Vicens (Santanyí, 1941). Ho va fer a la petita editorial Nova Terra, avui desapareguda, l’any 1974. En aquella època, Vicens vivia a Cala d’Or, una zona de la costa de Mallorca on el turisme començava a créixer i on es podien guanyar diners, aquella almenys era la perspectiva de la gent dels pobles rurals, que veien la feina a la costa com una bona manera de assegurar-se un futur i de sortir dels ambients una mica opressius dels pobles petits. La jove Antònia Vicens, que llavors tenia trenta-tres anys, treballava de secretària a una empresa hotelera, de març a novembre. Moltes vegades ha dit l’autora que la perspectiva que tenien els mallorquins d’interior de la vida a les zones turístiques era equivocada, perquè allò que es veia como una explosió de llibertats i felicitat no ho era pas. Els personatges dels seus primers llibres així ho demostren: els que anaven a treballar a la costa estaven explotats, compartien pisos, guanyaven poc, a penes tenien temps lliure, mentre que els turistes estrangers arribaven buscant també una llibertat que no acabaven de trobar perquè arrossegaven les frustracions de les seves vides.
Tot això ho explica molt bé en el llibre Antònia Vicens: Massa deutes amb les flors (Lleonard Muntaner) en el que l’escriptor Sebastià Portell li fa una llarga entrevista sobre la seva vida i la seva obra. Diu l’autora mallorquina que molts d’aquells turistes, en aquells anys seixanta i setanta, havien viscut la Segona Guerra Mundial i havien patit les seves conseqüències, motiu pel qual hi havia molta grisor en les seves cares, i fins i tot algun s’havia intentat suïcidar. En les primeres novel·les, Vicens retrata precisament aquest desencís d’arribar a un lloc que sembla una cosa que no és. A La festa de tots els morts, la protagonista, Coloma, ha passat per diverses etapes. En paraules de la pròpia autora, la història “comença amb una criatura que descobreix el dolor del món a través de les paraules.” Més tard, decideix provar la via religiosa com una manera d’escapar del rol que li ha tocat: el de ser dona, aprendre costura, comptes per portar la casa, casar-se algun dia, i poca cosa més. Però la monja que la rep al convent li diu que no pot escollir la religió només com una manera de fugir del món, perquè precisament cal conèixer i estimar el món per fer-se monja. I això és el que fa, mirar d’estimar-lo.
Però com que la Coloma no vol tornar al poble, decideix marxar a treballar a una fàbrica. Allà coincideix amb diversos personatges, tots ells explotats per un patró que no té gaires escrúpols. De fet, cada company de la protagonista viu el seu propi drama. El de la Coloma, que aviat oblida el seu desig de fer-se religiosa, és trobar el seu lloc al món i, de pas, l’amor. Això darrer sembla apropar-se quan es retroba amb un amic d’infància, amb qui tenia una relació especial. Però com passa en altres novel·les d’Antònia Vicens, les coses mai acaben de quallar. I un dels problemes vitals d’alguns personatges és l’ambivalència en la que es mouen, com la pròpia Coloma, i sobretot el seu amic, com si en el fons s’estiguessin amagant d’ells mateixos o, dit d’una altra manera, fugint dels seus propis fantasmes. Arriba un moment en la novel·la en què l’autora ens porta a un camí de confusió, el que pateix la protagonista, abocant-nos a un desenllaç més aviat grotesc, a l’alçada del deliri existencial i la frustració que viu la Coloma i el seu entorn.
Vicens va escriure La festa de tots els morts a Montserrat, en una cel·la, on va anar a desconnectar i a centrar-se en l’escriptura, després de la temporada de feina a Cala d’Or. Encara que ella digui que les seves obres no són autobiogràfiques, cal destacar que la pròpia Vicens va passar per moments de la seva vida semblants a la protagonista d’aquesta història: Vicens, de ben jove, va quedar fascinada pel poder de les paraules, també ella va endinsar-se en la literatura més espiritual per defugir de la vida que li tocava com a noia de poble i, finalment, va anar a fer feina a la costa, per tal de guanyar-se les garrofes i sobretot garantir la seva independència. Abans de publicar-se La festa de tots els morts, en una tirada de mil exemplars, la censura va obligar-la a fer alguns canvis, especialment els que feien referència a un capellà i a la guàrdia civil i, de fet, l’editorial va comunicar les modificacions que l’autora acceptava, tot i que Vicens confessa en el llibre d’entrevistes amb Sebastià Portell que com que estava segura que no se la tornarien a llegir, la va enviar tal qual i li van donar llum verda. Cal afegir que sorprèn alguns dels temes que toca l’escriptora, que considero prou agosarats donat que el 1974 encara era viu el franquisme, però és evident que Vicens era una autora prou avançada a la seva època, així que suposo que tampoc cal estranyar-se tant. Llàstima que part de la seva obra, com aquest mateix títol, siguin tan difícils de trobar, ni tan sols en botigues de segona mà, perquè Vicens és de les autores que han sumat en la literatura catalana i cal conservar i mimar cadascun dels seus títols.
