Álvaro Muñoz. València / @AlvaroMunyoz
Començaré per una petita crítica, perquè així el to anirà ascendent en virtuts, ja que Els amants de la rambla del Celler és una novel·la de la qual he de dir meravelles. Si m’ho permet l’editorial, he de dir que la sinopsi resulta poc cisellada pel que després resulta ser una obra en majúscules. No dic que estiga malament sinó que queda com massa general i trobe a faltar una manca de sentimentalisme, ja que l’autor fa que els seus personatges es deixen la pell al relat. Oblidant aquest petit parèntesi inicial, Víctor Alexandre planteja una novel·la que durant les primeres pàgines hom pot creure que serà un drama romàntic, la narració dels últims anys d’una parella octogenària que un dia se separarà, però no. Aquests treballen com a baula intergeneracional que sovint veiem en les persones que han vist com la tecnologia canviava el món: “El problema és que mentre el jove peuterrós té una vida per davant, el vell de ciutat no pot aprendre del seu nét perquè ja no li’n queda, de temps. (…) En una societat basada en la tecnologia, l’avi no pot transmetre cap coneixement al nét perquè tot el que sabia ha quedat obsolet. I, per la mateixa raó, el nét tampoc no pot transmetre cap coneixement a l’avi, perquè allò que aquest aprendria, quan ho aprendria, també seria obsolet.”
El llibre comença amb en Niel, un escriptor que des de la seua finestra observa les persones que hi passen, i s’adona que una parella d’ancians passegen sempre per allí dos i tres cops al dia, sempre amb uns horaris fixats. En ells veu una època passada, aquella on si hi havia res que no funcionava l’havies de reparar, i no el canviaves, ja parlem d’un moble o d’una relació. Aquesta parella, Joan i Maria, esdevé l’enveja de l’autor, qui tenyirà aquesta part de la història d’una tendresa excepcional. L’amor, donsc, perfuma aquest relat, però l’autor només el fa servir per reflexionar sobre tota la història d’un segle convuls: el segle XX. Alexandre pivota diferents temes amb un rigor documental que és una delícia, situats geogràficament entre Catalunya i París. Alguns dels temes més sonors durant la narració són la guerra, les repugnants violacions a menors, el paper de la dona o l’assetjament immobiliari que experimenten els protagonistes. Com veieu, les sensacions entre l’amor inicial i aquest seguit de temes són totalment contraris, fent d’aquesta una novel·la de contrastos molt ben definida.
Una altra de les moltes excepcionalitats serà la definició dels personatges. Cadascú d’ells amb una càrrega emocional difícil però que l’autor aconsegueix dibuixar amb facilitat, com si els diferents personatges estigueren escrits per diversos autors. Sobretot destacar el paper de les dones durant tot el llibre, reivindicatives, complexes, intel·ligents i valentes. Unes heroïnes per actuar així en una època en què o eren un objecte sexual sense valor o eren una mera possessió masculina. Alexandre posa l’accent en elles i les dota d’una fortalesa envejable, fins i tot a situacions en què la diferència entre una dona i qualsevol animal era mínima, com el tractament que rebien als camps de concentració nazi durant el procés de depuració. Podria narrar tot un llarg reguitzell de sublims situacions que ens regala Víctor Alexandre, però preferisc fer que amb aquests ingredients coneixeu una mica més Els amants de la rambla del Celler (Meteora), una obra per a llegir amb calma, desconnectats de tecnologies i gaudint de cada pàgina que deixes enrere.
