He llegit diverses novel·les de l’hongarès László Krasznahorkai i en totes elles he percebut determinats temes que s’han anat repetint. L’autor acostuma a abocar-nos als abismes de l’existència amb històries protagonitzades per personatges devorats per unes circumstàncies grises. A Tango satánico era un grup d’habitants d’un poble rural mig abandonat que semblaven haver perdut l’esperança, però que la recuperaven quan descobrien que dos antics companys no eren morts com se’ls havia informat, sinó que tot just tornaven al poble, cosa que alimentava les seves expectatives de tenir una possibilitat d’obrir-se camí. A Melancolía de la resistència, teníem una ciutat devastada per la misèria i la porqueria, sense gaire llum ni perspectives de millora, però l’arribada d’un circ ambulant ho trasbalsa tot mostrant la pitjor cara de l’ésser humà. El protagonista de Guerra y guerra és un arxiver i historiador local, un home solitari que ha perdut la confiança en la condició humana, però tot canvia quan troba un manuscrit que condensa la bellesa d’aquest món; decideix, llavors, que ha de salvar per a l’eternitat aquell text, per després suïcidar-se. En aquestes tres històries, els personatges busquen vies d’escapament, es tanquen al món o volen fugir de la vida que tenen; en essència, tots ells mantenen una lluita contra la grisor que els envolta, són homes i dones en permanent resistència contra la seva pròpia condició de persones derrotades.
En canvi, aquests dies he llegit una novel·la curta que, en principi, no té res a veure amb tot l’anterior. O potser sí, perquè el protagonista també és una persona en recerca permanent, sense que acabi de veure mai la llum d’allò que busca. Al Norte la montaña, al Sur el lago, al Oeste el camino, al Este el río (Acantilado) és una història circular com ho és Tango satánico, però la temàtica és radicalment diferent. El protagonista és el nét de príncep Genji, que ha decidit sortir a buscar un jardí ple de bellesa i alhora senzillesa. A simple vista és un jardí que no té gaire cosa, però conté tot allò que és digne d’allò sublim, com si el sentit de la vida estigués justament en aquell lloc. El nét del príncep Genji va trobar aquest jardí en un llibre i durant segles ha fet que els seus servents el trobessin, cosa complicada perquè ningú sap donar referències d’on es pot trobar. La novel·la pot arribar a confondre en algun moment, i fins que no arriba al final el lector no entendrà tot el sentit de la història.
Aquesta és una novel·la japonesa en tota regla, tot i estar escrita per un autor hongarès. De fet, si ens la presentessin sense el nom de l’autor, no dubtaríem a dir que es tracta d’un text escrit per un autor japonès. Com que la gràcia d’aquesta lectura és anar fent camí i lligar fils a mesura que passen les pàgines, no gosaré parlar gaire més de l’argument ni de l’estructura d’aquesta obra, però sí que diré que en l’estructura està la clau de tot plegat. Krasznahorkai aplega aquí alguns dels motius claus de la literatura tradicional japonesa, però també els llocs comuns de la literatura japonesa moderna. En un moment donat, l’autor recalca que l’eternitat s’assoleix gràcies a la repetició i aquest és un relat que parla de l’eternitat i de la recerca permanent, sense assolir mai allò que es busca. És així com la recerca es fa eterna. D’alguna manera, la novel·la dóna voltes a una idea: en l’univers hi ha fenòmens que es repeteixen de forma incansable, però a vegades una petita variació fa que el destí agafi un altre rumb. El destí del personatge, com el destí de les persones, queda doncs sotmès a aquest atzar.
Al Norte la montaña, al Sur el lago, al Oeste el camino, al Este el río és una novel·la intel·ligent, culta, diria que complexa, encara que a simple vista no ho sembli. És probable que molts lectors no acabin d’entendre tot el que vol suggerir Krasznahorkai, per la qual cosa crec que és important conèixer una mica la literatura japonesa. Una vegada acabada la lectura, el lector haurà de reflexionar, perquè en la digestió trobarà l’excel·lència del relat. Krasznahorkai demostra així, a través d’històries molt diferents, la seva capacitat per retratar la complexitat de l’ànima humana i l’atzarós de l’existència. Es nota que l’autor hongarès és un lector atent, un observador de la vida i que intenta comprendre a mesura que escriu. Sospito, doncs, que escriure és la seva manera de resistir, de plantar cara al destí i a l’eternitat. Llarga vida a László Krasznahorkai.
