Antoni Garcés. Vicenza
L’interior de la Basílica Palladiana, a la ciutat de Vicenza, acull aquests dies l’exposició més gran que ha fet mai l’estudi d’arquitectura de David Chipperfield. L’arquitecte britànic, autor d’obres de gran importància com el Museu Neues de Berlín, la Ciutat de la Justícia de l’Hospitalet de Llobregat o el futur Nobel Center d’Estocolm presenta una àmplia selecció de projectes que s’han dut a terme al seu estudi en els últims anys o que estan en procés de construcció.
L’elecció de Vicenza i de la Basílica Palladiana no és casual, i és que aquesta petita ciutat italiana està situada a menys d’una hora de Venècia on aquest any se celebra la 16a edició de la Bienal d’Arquitectura i la seva Basílica és una de les principals obres d’Andrea Palladio, un dels arquitectes més influents de la història de l’arquitectura i, sens dubte, una de les principals figures del renaixement a Itàlia. Palladio està present a cada racó de Vicenza: cases, palaus, esglésies i, al centre de la ciutat, trobem la Basílica, un edifici d’origen gòtic que va ser intervingut per l’arquitecte italià entre 1546 i 1549. El visitant podrà establir un diàleg entre l’arquitectura de Palladio i la de Chipperfield, tant diferents però alhora amb tants punts de trobada.
En aquesta exposició hi trobem una selecció de projectes de programes i mides molt diferents però el que veiem aquí no és tant el resultat final sinó un conjunt de fragments del procés de disseny o de construcció. David Chipperfield explica en la introducció del catàleg de l’exposició que la seva voluntat no és transmetre un projecte acabat –segons ell això només es pot percebre visitant-lo- sinó mostrar el procés de concepció del projecte i mostrar també que no hi ha un mètode per a projectar, que no hi ha un “manual d’instruccions” sinó que cada projecte demana un seguit de coses en funció de les seves característiques i és per això que cada àmbit de l’exposició ha estat dissenyat per l’equip que ha estat treballant en aquell projecte i això fa que tots siguin diferents; mentre en alguns àmbits trobem una gran quantitat de maquetes de treball, en altres veiem esbossos a mà o fins i tot plànols d’obra amb anotacions. Tot i aquesta varietat de materials l’exposició, destaca per la seva coherència i per la seva imatge cuidada fins al més petit detall, un dels trets distintius de la obra de Chipperfield.
L’arquitectura de Chipperfield, com diu ell mateix, és “un equilibri entre l’oportunitat i la responsabilitat” és a dir, saber veure quins són els possibles projectes que es poden dur a terme en un lloc determinat i saber triar quin és el més apropiat. Segons l’arquitecte britànic la llibertat d’explorar nous camins no implica que l’arquitectura no hagi de tenir qualitat i l’abundància d’idees no implica falta de precisió. Aquesta precisió de l’obra de Chipperfield és sens dubte el que ens emportem d’aquesta exposició on els dibuixos, les maquetes o els vídeos, a més a més de mostrar el procés de projecte també transmeten el rigor i la serenitat de l’arquitectura que porta a terme l’estudi londinenc.
Aquesta exposició és, doncs, el complement ideal a la Bienal d’Arquitectura de Venècia i és segurament la millor forma d’apropar-se als projectes i la forma de treballar d’un dels arquitectes més prestigiosos de l’actualitat. Val la pena dir que no cal anar a Vicenza per conèixer l’obra de David Chipperfield ja que a Espanya hi ha grans exemples del que fa l’estudi britànic com la Ciutat de la Justícia de l’Hospitalet de Llobregat, l’edifici Veles e Vents de València o la casa a Corrubedo i, en un futur, la nova seu de la col·lecció d’art del Banc de Santander a la capital càntabra, un concurs que ha guanyat fa poc l’estudi per a encabir l’extensa col·lecció d’art del banc a la seva seu històrica del Paseo de Pereda.
