Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco
André Malraux (París, 1901-Créteil, 1976) va ser un personatge inclassificable i polifacètic, capaç de mitificar-se i reinventar-se a ell mateix. Novel·lista, arqueòleg aficionat, teòric de l’art, activista polític i funcionari públic, es fa difícil acostar-se a la seva figura des d’un punt de vista objectiu. L’any 1934 feia poc que havia rebut el prestigiós Goncourt amb el llibre La condició humana i va decidir entomar una aventura arriscada i literària, basada en intuïcions poc fiables. Volia descobrir la ciutat de Saba, la reina de la qual havia volgut conèixer el rei Salomó, a causa del prestigi de la seva saviesa. La història bíblica la retroben en l’Alcorá i ha estat reinventada a bastament per l’art i la literatura.
Malraux va aconseguir la col·laboració d’un amic i pilot, Édouard Corniglion-Molinier, després d’haver de renunciar a la de Saint-Exupéry, per motius diversos. Hi va anar com a enviat del diari L’Intransigeant, en un avió turístic, va sobrevolar el poc conegut desert iemenita i tot això ho va fer sense autorització, amb mapes precaris, en una època en la qual aquell tipus d’avions tenien tan sols una autonomia de deu hores i assumint uns riscos forassenyats. Malraux va enviar un entusiasta telegrama des de Djibuti, en el qual afirmava haver descobert la ciutat misteriosa, cosa que reblava amb diferents fotografies. De fet, però, eren fotografies de pedres d’origen incert, damunt la sorra del desert, trucades i arranjades.
De tot plegat en va escriure set articles que són literatura en estat pur, amarats de retòrica i evocacions una mica excessives. Les aventures geogràfiques eren molt del gust d’aquella Europa damunt de la qual planava el fantasma del feixisme. Avui, algunes manifestacions hiperbòliques sobre paisatges i mites ens poden sobtar o fins i tot generar un cert refús, a causa del cinisme creatiu de l’autor. Però aquells eren d’altres temps. Els anys han abaltit la figura de Malraux, el qual coneixem aquí, sobretot, per la seva participació en la guerra civil i per un altre projecte forassenyat, la filmació de L’espoir, aventura cinematogràfica revolucionària sobre la qual s’han escrit llibres i articles.
Tot i que el llibre, a la coberta, ens indica l’autoria de Malraux, els seus articles i fotografies són tan sols una part del conjunt, que compta amb un excel·lent pròleg d’Ignacio Echevarría, absolutament interessant, un prefaci de Jean Grosjean, i un article del responsable de l’edició del conjunt, Philippe Delpuech. En el llibre trobem així mateix fotografies, croquis i plànols de la suposada ciutat perduda. Més enllà de la figura, en ocasions controvertida, de l’escriptor, de la força d’un mite com el de l’enigmàtica i poderosa reina i de les evocacions d’una geografia complexa i, encara, poc coneguda pels occidentals, l’escriptor, en els seus millors moments, ens enfronta amb els grans misteris de l’existència i amb el sentit de l’aventura, tan arrelat als afanys humans en totes les èpoques. I també ens fa meditar sobre la necessitat, així mateix tan humana, de què ens enredin, si les mentides ben explicades ens ajuden a somniar, sobretot qual la realitat resulta inquietant, galdosa o poc amable.
